Els darrers cinc dies aquí a Sihanouk Ville els hem aprofitat per fer un parell de cursos de submarinisme. Jo m'he tret el PADI Open Water Diver, amb el que puc fer immersions fins a 18 metres de profunditat, i la Gemma, que ja tenia una mica d'experiència en submarinisme, s'ha tret el PADI Rescue Diver, per tant si algún dia em passa alguna cosa en alguna immersió, no podré estar en millors mans...
Treure'ns el curs no ha estat tan fàcil, eh! Primer vam estar tres dies a Sihanouk Ville empollant-nos cadascú el seu llibre (per sort ho combinàvem amb escapadetes a les platges d'aquí, on seguíem esudiant) i fent les pràctiques a piscina. Un cop superades les proves a la piscina i l'examen, vam anar dos dies en vaixell al sud-oest de l'illa de Koh Rung Samloem, on vam fer les 4 immersions en aigües obertes.
Abans de la primera d'elles estava una mica nerviós. A més, tot just el dia anterior se m'havia format un gran tap de cera a l'aurella esquerra, que em va deixar completament sord, i no sabia si em faria mal a les immersions (ni si podria equalitzar). Però tot va anar rebé, i baixant lentament i equalitzant sovint no vaig tenir cap problema.
En les diferents immersions també vam haver de demostrar que sabíem fer tot allò que havíem après a la piscina: treure'ns, posar-nos i buidar d'aigua les ulleres, perdre el regulador (per on es respira) i recuperar-lo, compartir aire amb el company, fer una ascensió controlada d'emergència, seguir un rumb amb la brúixola (sí, orientació sota l'aigua!)... i molts altres exercicis. Vaig tenir la sort que em va tocar un company d'immersions que anava "suelto". Anàvem tots dos sempre amb l'instructor, fèiem els exercicis i de seguida ja ens podíem dedicar a gaudir de la immersió tot explorant el fons. Llàstima que el cabrón s'endrapava literalment el seu aire i havíem d'ascendir a la superfície quan a mi encara me'n quedava la meitat!!
La pena va ser que feia vent, hi havia corrents i molt poca visibilitat, i per tant vam veure poca cosa. Havia imaginat una altra cosa del mar cambodjà. Per altra banda, aprendre en aigües amb poca visibilitat no està malament. No sempre ens trobarem aigües en les millors condicions i, per exemple, està bé saber-se orientar amb mala visibilitat i corrents.
Per la seva banda, la Gemma va haver de fer els seus exercicis de rescat. En un d'ells em vaig oferir de voluntari com a "víctima". Vam baixar fins al fons i allà jo havia de fer que estava inconscient. La Gemma m'havia de dur fins a la superfície i d'allà fins al vaixell, mentre em feia el boca a boca. A la segona ho va fer perfecte. Quina crack!
L'experiència de la vida al vaixell va ser una canya. Entre immersió i immersió teníem temps per descansar, banyar-nos o bussejar (amb tub). Esmorzàvem, dinàvem i sopàvem al vaixell, i vam dormir a la coberta. Va ser un bivac fantàstic amb la remor del mar i el vent com a rerafons.
M'ha agradat això del submarinisme. Llàstima que sigui tan car! És molt diferent a bussejar. Bussejar és molt físic, però en el submarinisme t'has de relaxar i controlar moltes altres coses. Estar sota l'aigua és com estar a un altre món, quasi com estar a l'espai, amb tot un món de coses per explorar...
A més, coses que he après al curs també em serveixen per bussejar amb tub. Hiperventilant i equalitzant correctament, ara ja puc arribar als 7 metres de profunditat amb facilitat, i estic segur que puc arribar als 10 amb més pràctica.
Més endavant, al sud de Tailàndia o a Indonèsia, esperem que ens arribin els diners per fer més immersions i qui sap si algun altre curs...
(Per cert, no tinc fotos perquè tinc un virus a la tarjeta de memòria que me l'ha inutilitzat, espero que temporalment.)
dilluns, 29 de novembre del 2010
divendres, 26 de novembre del 2010
Ruta en bici entre Kratie i Koh Phdao
Una de les coses que volíem fer a Cambodja era una ruta en bici pel Mekong. Però organitzar-ho no semblava fàcil. Calia trobar unes bicis per llogar que tinguessin uns mínims de qualitat i si no volíem fer una ruta circular calia portar-les al lloc d'inici en algún mitjà de transport. I, sincerament, no les teníem totes de que arribessin senceres.
Després de tot un dia a Kratie buscant informació i intentant organitzar-ho tot, finalment vam decidir fer una ruta circular de dos dies. D'aquesta manera eliminàvem el factor "transport" (l'inici i el final de la ruta era a Kratie) i de fet amb aquesta ruta visitàvem les zones més interessants de la ruta inicial.
Quan ja ens havíem decidit, vam haver de postposar la sortida un dia per una inoportuna diarrea que em va deixar fora de combat. Per sort només va ser un dia. A aquestes alçades el nostre aparell digestiu ja deu haver après a defensar-se de quasi totes les bactèries del sud-est asiàtic (de fet, després del primer trekking a Laos, els francesos van pillar una diarrea històrica, amb grans febrades, mentre la Gemma i jo ens atipàvem als restaurants de Luang Nam Tha, o menjant a paradetes del carrer).
En qualsevol cas, aquell dia, després d'esmorzar, vam anar a agafar les bicis que havíem seleccionat acuradament de la tenda de bicis de Kratie i que teníem aparcades al jardí de la nostra guesthouse. Primer entrebanc: la meva tenia una punxada! Per sort, els de la tenda de bicis ens van proporcionar una altra de seguida. Però la nova bici no anava tan bé; tenia el manillar massa petit i el seient no era apte per culs sensibles com el meu. Tant se valia. Volíem sortir de Kratie ben d'horeta, per evitar el solet, que aquí pica de valent, i ens la vam quedar.
Ens vam dirigir cap al nord, per una carretera secundària amb asfalt que segueix la riba est del Mekong. A mida que fèiem quilòmetres, poc a poc, el paisatge es va anar fent menys urbà. És sorprenent, com més rural és l'ambient, més maca és la gent i els nens més encantadors. Una gran quantitat de nens ens esperaven a la vora de la carretera o des de les portes de les seves cases i ens saludaven. I alguns adults també, per què no?
Quan ja havíem fet 35 km es va acabar l'asfalt i vam arribar a Sambor. Ens mereixíem un descans i ens vam aturar a una paradeta amb taules amb vistes al riu, i ens hi vam menjar un entrepà i un suc de coco (begut directament del coco). I tot això a uns preus ridículs. En quant et surts dels circuits turístics, la qual cosa sovint és molt difícil, viure en aquests països esdevé baratíssim!
Després calia trobar algú que ens volgués dur un barca a l'illa de Koh Rougniv. Ens havien dit que ens podria resultar una mica complicat i car (uns 10$). I va resultar facilíssim i extramadament econòmic: mig dòlar per dos bitllets. I és que hi havia un servei de "ferry" que comunicava l'illa amb la terra ferma. La barca estava plena de vilatans, molts d'ells carregats com a burros amb tot de coses per a ús propi o per vendre a l'illa. Costava de creure que algunes bicis i motos poguessin circular amb tot el pes que portaven.
Un cop arribats a l'extrem sud de l'illa, vam seguir en direcció nord l'únic camí que hi havia i que la travessa de sud a nord, de manera que es converteix en el seu eix vertebrador. Aquí la cosa va canviar del tot. No hi havia ni un cotxe, tan sols unes quantes bicis o carros estirats per búfals i un parell de motos. Pedalar en aquest entorn va ser tot un plaer, contemplant els camps d'arròs, les cases, els jocs dels nens i les tasques dels adults.
Cal dir que, sovint, aquesta tasca consisteix en "jeure a l'hamaca que tinc habilitada a sota de casa", i és que el ritme de vida d'aquesta gent no té res a veure al que estem acostumats. A Laos i Cambodja, al camp, les cases es construeixen sobre uns grans pilars de fusta, de manera que la planta baixa està al que hauria de ser el primer pis. L'espai que queda a sota serveix per a posar-hi el carro, la moto, les bicis, la màquina de pelar l'arròs, el generador per l'afortunat que en tingui i... alguna que altra hamaca. Al centre del dia és la part de la casa on s'està més fresquet!
Vam arribar en una estona a Koh Phdao, el poble on volíem passar la nit, però vam seguir pedalant pel camí cap al nord, ja que era d'hora i volíem explorar una mica més l'illa. A mesura que van anar passant els quilòmetres, el camí es va anar fent cada cop més estret fins que vam arribar a un cul de sac on vam decidir girar cua cap a Koh Phdao.
També ens havien dit que potser ens costaria trobar una de les homestays que hi ha a Koh Phdao, però de seguida vam trobar una. En veure'ns, el cap de la família de seguida va venir a convidar-nos a passar-hi la nit, i així vam fer. Per 7$ cadascú, soparíem, dormiríem i esmorzaríem a casa seva.
El projecte d'ecoturisme a Koh Phdao es deu al treball de l'ONG "Cambodian Rural Development Team" (CRDT), que ha desenvolupat un projecte molt interessant en aquesta zona per tal de desenvolupar-hi un turisme responsable, sostenible i respectuós amb el medi amient, de manera que aquest turisme reverteix en la qualitat de vida de la gent que viu a l'illa i alhora es lluita per conservar l'hàbitat d'espècies en perill d'extinció, com la colònia de 70 dofins que viu en aquest sector del Mekong.
Ens van dir que els diners que pagàvem (o part d'ells) anaven a la comunitat, de manera que serveixen en millorar les seves condicions de vida, quelcom molt important en una illa on no hi ha llum ni aigua corrent. També vam veure que s'hi havien instal.lat "contenidors d'escombraries" (d'una mena de vímet) i cartells per educar els locals en la recollida de residus. Tant de bo tot el turisme fos així! En el llibre d'hostes de la casa vam veure que des del 2008 tan sols hi havien passat 28 turistes. Això és genial, perquè d'aquesta manera l'illa i la seva gent no perden la seva essència, que al cap i a la fi és el que hi anàvem a buscar.
Vam poder dutxar-nos (tirant-nos aigua freda del pou amb una galleda, però ens va sentar de conya) i vam anar a relaxar-nos a la vora del riu a veure la posta de sol, però no vam veure cap dofí (no passa res, ja els havíem vist al sud de Laos). Després ens van portar el sopar, preparat per una altra família. Cal dir que era molt abundant i que estava bo-nís-sim! Hi havia arròs (com no), quatre truites de ceba tendra, verdures saltejades amb carn de porc, i salsa de soja. Ens vam posar les botes!
Després va començar una sessió de "karaoke". Efectivament, tant als lao com als cambodjans els encanta cantar amb videos de "karaoke". Es troben pertot arreu, per exemple als bars i a tots els autobusos regulars. A les cases també en tenen. I aquella nit de dissabte, davant de la tele de la casa s'hi va congregar tota la familia, asseguts al terra, i part del veïnat, per veure el "karaoke", i la Gemma i jo discretament ens vam asseure al darrera, per contemplar l'escena. Els karaokes lao i cambodjans són molt difícils de descriure, però potser la paraula "horripilants" seria la més adient per fer-ho. El més curiós és que ningú va cantar!!
Koh Phdao no té llum ni aigua corrent, però a alguna de les cases hi ha generador. Durant el dia l'engegen i carreguen una gran quantitat de bateries, com les de cotxe, de la mateixa família i dels veïns (suposem que a canvi de diners). Això els serveix per il.luminar la casa a la nit, i en algun cas especial, per veure la tele. Resulta esperpèntic veure cases fetes només de fusta i palla, però això sí, amb la seva tele i la seva antena parabòl.lica.
Quan es va acabar el karaoke la Gemma i jo vam dir bona nit a la família i ens vam retirar al raconet de la casa que ens havien habilitat, separat per un llençol que feia de paret i la mosquitera, indispensable per evitar contraure malalties (com la malària) que ens podrien transmetre les picades de mosquits durant la nit.
Ens vam llevar amb el cant dels galls (i dels porcs, i dels pollets, i de les gallines...). De fet els galls ja feia un parell d'hores que cantaven. Deu ser que als galls cambodjans també els agrada el karaoke matiner... Sense temps per treure'ns les lleganyes, ens van portar un senyor esmorzar. De nou arròs (sí, ho heu endevinat), verdures, ous, pollastre... Tot plegat estava boníssim!
I amb el pap ben ple ens vam calçar les bicicletes per seguir la nostra ruta. Tot just vam posar-nos-hi a sobre, els nostres culs es van queixar del mal que feien els seients de les bicis. Així són les bicis cambodjanes... Des del balcó de la casa el pare i la mare de família, maquíssims, es van acomiadar de nosaltres i vam començar a desfer el camí del dia anterior, novament saludats per tot aquell que es posava al nostre camí, especialment nens.
En arribar a l'extrem sud de l'illa vam veure que el ferry hi acabava d'arribar. Assenyalant la riba oest del Mekong vam descobrir que tot just anava en la nostra direcció, així que el vam abordar com vam poder, posant-nos al poc espai que quedava, i és que en la barqueta de mides moderades ja hi havien dues desenes de persones, més de mitja dotzena de motos, algunes altres bicis i una gran quantitat de paquets.
De fet, en arribar a la riba oest, feia esfereïr veure com desembarcaven les motos, absolutament carregades de paquets fins a límits inimaginables, o com al circ, i remuntaven el pendent sorrenc des de l'aigua fins el camí.
A nosaltres també ens esperaven sorpreses, i és que no havíem pedalat ni un minut riba avall que ens vam trobar un pont penjant, fet de cables i fustes, molt llarg i en mal estat. La gent l'utilitzava normalment com si res: ara passava una moto, ara un nen corrent... com si fos la cosa més normal del món. Així que nosaltres també el vam passar.
La riba oest del Mekong seguia essent molt rural, sense aigua ni electricitat, tot i que circulàvem per un camí relativament fressat i ample. De tant en tant passàvem cases des d'on inevitablement els nens ens saludaven. A moltes cases hi havia grans llençols estesos a l'era amb una gran quantitat d'arròs sense despellofar, assecant-se al sol.
Vam seguir pedalant aturant-nos sovint a veure coses i a fer fotos: uns nens jugant sobre un carro, una barca en construcció, una dona en bici que porta un nadó (no és conya) en una safata de vímet al portapaquets, una serp que creua el camí, un senyor tocant una mena de xilòfon, una paradeta de cafè glaçat (molt refrescant!), un senyor que fa caure cocos d'una gran palmera amb un gran pal, de nou uns nens... Així van anar passant els quilòmetres i el matí fins que vam arribar al poble de Preaek Prolung, des d'on ja es veia Kratie a l'altra banda del Mekong.
Tan sols calia trobar algú amb barca que ens hi volgués portar, i no va poder ser més fàcil. Vaig aturar-me davant d'un senyor que feinejava a la seva era i li vaig dir "Kratie?", i ell em va assenyalar la direcció. Llavors jo li vaig fer un gest com dient "Sí, és clar, però com hi arribem?". Soprenentment, l'home ens va entendre a la primera i va assenyalar la riba del riu mentre ens indicava que el seguíssim. Vam baixar un pendent sorrenc i allà a la vora de l'aigua hi havia un parell de barquetes: l'home ens havia entès. Vam acordar el preu i en uns minuts havíem travessat el riu, que en aquesta part del curs i en aquesta època de l'any deu fer 1 km d'ample aproximadament.
Quan dic que em sorprenc de que l'home ens entengués tan ràpid, no és per prepotència. Molt poca gent parla anglès a Cambodja i, sovint, segurament per vergonya dels cambodjans o per un nivell de formació molt baix, es fa impossible comunicar-se amb ells per altres mitjans. El nivell educatiu de molta gent és molt baix. Sovint, a Laos i Cambodja, ens hem trobat en comerços que havien de fer vertaders esforços per fer càlculs molt senzills (com calcular el canvi).
Vam anar a retornar les bicis i a recuperar les nostres motxilles, que havíem deixat a la guesthouse. S'havia acabat la nostra petita aventura en bici a Cambodja, però endavant ens esperava submergir-nos a les aigües tropicals del sud del país, i moltes petites aventures més...
Després de tot un dia a Kratie buscant informació i intentant organitzar-ho tot, finalment vam decidir fer una ruta circular de dos dies. D'aquesta manera eliminàvem el factor "transport" (l'inici i el final de la ruta era a Kratie) i de fet amb aquesta ruta visitàvem les zones més interessants de la ruta inicial.
Quan ja ens havíem decidit, vam haver de postposar la sortida un dia per una inoportuna diarrea que em va deixar fora de combat. Per sort només va ser un dia. A aquestes alçades el nostre aparell digestiu ja deu haver après a defensar-se de quasi totes les bactèries del sud-est asiàtic (de fet, després del primer trekking a Laos, els francesos van pillar una diarrea històrica, amb grans febrades, mentre la Gemma i jo ens atipàvem als restaurants de Luang Nam Tha, o menjant a paradetes del carrer).
En qualsevol cas, aquell dia, després d'esmorzar, vam anar a agafar les bicis que havíem seleccionat acuradament de la tenda de bicis de Kratie i que teníem aparcades al jardí de la nostra guesthouse. Primer entrebanc: la meva tenia una punxada! Per sort, els de la tenda de bicis ens van proporcionar una altra de seguida. Però la nova bici no anava tan bé; tenia el manillar massa petit i el seient no era apte per culs sensibles com el meu. Tant se valia. Volíem sortir de Kratie ben d'horeta, per evitar el solet, que aquí pica de valent, i ens la vam quedar.
Ens vam dirigir cap al nord, per una carretera secundària amb asfalt que segueix la riba est del Mekong. A mida que fèiem quilòmetres, poc a poc, el paisatge es va anar fent menys urbà. És sorprenent, com més rural és l'ambient, més maca és la gent i els nens més encantadors. Una gran quantitat de nens ens esperaven a la vora de la carretera o des de les portes de les seves cases i ens saludaven. I alguns adults també, per què no?
Quan ja havíem fet 35 km es va acabar l'asfalt i vam arribar a Sambor. Ens mereixíem un descans i ens vam aturar a una paradeta amb taules amb vistes al riu, i ens hi vam menjar un entrepà i un suc de coco (begut directament del coco). I tot això a uns preus ridículs. En quant et surts dels circuits turístics, la qual cosa sovint és molt difícil, viure en aquests països esdevé baratíssim!
Després calia trobar algú que ens volgués dur un barca a l'illa de Koh Rougniv. Ens havien dit que ens podria resultar una mica complicat i car (uns 10$). I va resultar facilíssim i extramadament econòmic: mig dòlar per dos bitllets. I és que hi havia un servei de "ferry" que comunicava l'illa amb la terra ferma. La barca estava plena de vilatans, molts d'ells carregats com a burros amb tot de coses per a ús propi o per vendre a l'illa. Costava de creure que algunes bicis i motos poguessin circular amb tot el pes que portaven.
Un cop arribats a l'extrem sud de l'illa, vam seguir en direcció nord l'únic camí que hi havia i que la travessa de sud a nord, de manera que es converteix en el seu eix vertebrador. Aquí la cosa va canviar del tot. No hi havia ni un cotxe, tan sols unes quantes bicis o carros estirats per búfals i un parell de motos. Pedalar en aquest entorn va ser tot un plaer, contemplant els camps d'arròs, les cases, els jocs dels nens i les tasques dels adults.
Cal dir que, sovint, aquesta tasca consisteix en "jeure a l'hamaca que tinc habilitada a sota de casa", i és que el ritme de vida d'aquesta gent no té res a veure al que estem acostumats. A Laos i Cambodja, al camp, les cases es construeixen sobre uns grans pilars de fusta, de manera que la planta baixa està al que hauria de ser el primer pis. L'espai que queda a sota serveix per a posar-hi el carro, la moto, les bicis, la màquina de pelar l'arròs, el generador per l'afortunat que en tingui i... alguna que altra hamaca. Al centre del dia és la part de la casa on s'està més fresquet!
Vam arribar en una estona a Koh Phdao, el poble on volíem passar la nit, però vam seguir pedalant pel camí cap al nord, ja que era d'hora i volíem explorar una mica més l'illa. A mesura que van anar passant els quilòmetres, el camí es va anar fent cada cop més estret fins que vam arribar a un cul de sac on vam decidir girar cua cap a Koh Phdao.
També ens havien dit que potser ens costaria trobar una de les homestays que hi ha a Koh Phdao, però de seguida vam trobar una. En veure'ns, el cap de la família de seguida va venir a convidar-nos a passar-hi la nit, i així vam fer. Per 7$ cadascú, soparíem, dormiríem i esmorzaríem a casa seva.
El projecte d'ecoturisme a Koh Phdao es deu al treball de l'ONG "Cambodian Rural Development Team" (CRDT), que ha desenvolupat un projecte molt interessant en aquesta zona per tal de desenvolupar-hi un turisme responsable, sostenible i respectuós amb el medi amient, de manera que aquest turisme reverteix en la qualitat de vida de la gent que viu a l'illa i alhora es lluita per conservar l'hàbitat d'espècies en perill d'extinció, com la colònia de 70 dofins que viu en aquest sector del Mekong.
Ens van dir que els diners que pagàvem (o part d'ells) anaven a la comunitat, de manera que serveixen en millorar les seves condicions de vida, quelcom molt important en una illa on no hi ha llum ni aigua corrent. També vam veure que s'hi havien instal.lat "contenidors d'escombraries" (d'una mena de vímet) i cartells per educar els locals en la recollida de residus. Tant de bo tot el turisme fos així! En el llibre d'hostes de la casa vam veure que des del 2008 tan sols hi havien passat 28 turistes. Això és genial, perquè d'aquesta manera l'illa i la seva gent no perden la seva essència, que al cap i a la fi és el que hi anàvem a buscar.
Vam poder dutxar-nos (tirant-nos aigua freda del pou amb una galleda, però ens va sentar de conya) i vam anar a relaxar-nos a la vora del riu a veure la posta de sol, però no vam veure cap dofí (no passa res, ja els havíem vist al sud de Laos). Després ens van portar el sopar, preparat per una altra família. Cal dir que era molt abundant i que estava bo-nís-sim! Hi havia arròs (com no), quatre truites de ceba tendra, verdures saltejades amb carn de porc, i salsa de soja. Ens vam posar les botes!
Després va començar una sessió de "karaoke". Efectivament, tant als lao com als cambodjans els encanta cantar amb videos de "karaoke". Es troben pertot arreu, per exemple als bars i a tots els autobusos regulars. A les cases també en tenen. I aquella nit de dissabte, davant de la tele de la casa s'hi va congregar tota la familia, asseguts al terra, i part del veïnat, per veure el "karaoke", i la Gemma i jo discretament ens vam asseure al darrera, per contemplar l'escena. Els karaokes lao i cambodjans són molt difícils de descriure, però potser la paraula "horripilants" seria la més adient per fer-ho. El més curiós és que ningú va cantar!!
Koh Phdao no té llum ni aigua corrent, però a alguna de les cases hi ha generador. Durant el dia l'engegen i carreguen una gran quantitat de bateries, com les de cotxe, de la mateixa família i dels veïns (suposem que a canvi de diners). Això els serveix per il.luminar la casa a la nit, i en algun cas especial, per veure la tele. Resulta esperpèntic veure cases fetes només de fusta i palla, però això sí, amb la seva tele i la seva antena parabòl.lica.
Quan es va acabar el karaoke la Gemma i jo vam dir bona nit a la família i ens vam retirar al raconet de la casa que ens havien habilitat, separat per un llençol que feia de paret i la mosquitera, indispensable per evitar contraure malalties (com la malària) que ens podrien transmetre les picades de mosquits durant la nit.
Ens vam llevar amb el cant dels galls (i dels porcs, i dels pollets, i de les gallines...). De fet els galls ja feia un parell d'hores que cantaven. Deu ser que als galls cambodjans també els agrada el karaoke matiner... Sense temps per treure'ns les lleganyes, ens van portar un senyor esmorzar. De nou arròs (sí, ho heu endevinat), verdures, ous, pollastre... Tot plegat estava boníssim!
I amb el pap ben ple ens vam calçar les bicicletes per seguir la nostra ruta. Tot just vam posar-nos-hi a sobre, els nostres culs es van queixar del mal que feien els seients de les bicis. Així són les bicis cambodjanes... Des del balcó de la casa el pare i la mare de família, maquíssims, es van acomiadar de nosaltres i vam començar a desfer el camí del dia anterior, novament saludats per tot aquell que es posava al nostre camí, especialment nens.
En arribar a l'extrem sud de l'illa vam veure que el ferry hi acabava d'arribar. Assenyalant la riba oest del Mekong vam descobrir que tot just anava en la nostra direcció, així que el vam abordar com vam poder, posant-nos al poc espai que quedava, i és que en la barqueta de mides moderades ja hi havien dues desenes de persones, més de mitja dotzena de motos, algunes altres bicis i una gran quantitat de paquets.
De fet, en arribar a la riba oest, feia esfereïr veure com desembarcaven les motos, absolutament carregades de paquets fins a límits inimaginables, o com al circ, i remuntaven el pendent sorrenc des de l'aigua fins el camí.
A nosaltres també ens esperaven sorpreses, i és que no havíem pedalat ni un minut riba avall que ens vam trobar un pont penjant, fet de cables i fustes, molt llarg i en mal estat. La gent l'utilitzava normalment com si res: ara passava una moto, ara un nen corrent... com si fos la cosa més normal del món. Així que nosaltres també el vam passar.
La riba oest del Mekong seguia essent molt rural, sense aigua ni electricitat, tot i que circulàvem per un camí relativament fressat i ample. De tant en tant passàvem cases des d'on inevitablement els nens ens saludaven. A moltes cases hi havia grans llençols estesos a l'era amb una gran quantitat d'arròs sense despellofar, assecant-se al sol.
Vam seguir pedalant aturant-nos sovint a veure coses i a fer fotos: uns nens jugant sobre un carro, una barca en construcció, una dona en bici que porta un nadó (no és conya) en una safata de vímet al portapaquets, una serp que creua el camí, un senyor tocant una mena de xilòfon, una paradeta de cafè glaçat (molt refrescant!), un senyor que fa caure cocos d'una gran palmera amb un gran pal, de nou uns nens... Així van anar passant els quilòmetres i el matí fins que vam arribar al poble de Preaek Prolung, des d'on ja es veia Kratie a l'altra banda del Mekong.
Tan sols calia trobar algú amb barca que ens hi volgués portar, i no va poder ser més fàcil. Vaig aturar-me davant d'un senyor que feinejava a la seva era i li vaig dir "Kratie?", i ell em va assenyalar la direcció. Llavors jo li vaig fer un gest com dient "Sí, és clar, però com hi arribem?". Soprenentment, l'home ens va entendre a la primera i va assenyalar la riba del riu mentre ens indicava que el seguíssim. Vam baixar un pendent sorrenc i allà a la vora de l'aigua hi havia un parell de barquetes: l'home ens havia entès. Vam acordar el preu i en uns minuts havíem travessat el riu, que en aquesta part del curs i en aquesta època de l'any deu fer 1 km d'ample aproximadament.
Quan dic que em sorprenc de que l'home ens entengués tan ràpid, no és per prepotència. Molt poca gent parla anglès a Cambodja i, sovint, segurament per vergonya dels cambodjans o per un nivell de formació molt baix, es fa impossible comunicar-se amb ells per altres mitjans. El nivell educatiu de molta gent és molt baix. Sovint, a Laos i Cambodja, ens hem trobat en comerços que havien de fer vertaders esforços per fer càlculs molt senzills (com calcular el canvi).
Vam anar a retornar les bicis i a recuperar les nostres motxilles, que havíem deixat a la guesthouse. S'havia acabat la nostra petita aventura en bici a Cambodja, però endavant ens esperava submergir-nos a les aigües tropicals del sud del país, i moltes petites aventures més...
dimecres, 17 de novembre del 2010
Trekking a Phu Hin Bun
Fa molts dies que no escric res. I és que el viatge a través de Laos ha estat molt intens i pràcticament no he tingut temps per dedicar-me a explicar les nostres aventures. I dic "ha estat" perquè ja no som a Laos, sinó a Cambodja. Ens ha fet molta pena deixar el país, sobretot per la seva gent, senzilla i sempre disposada a somriure, i per la tranquilitat dels seus poblets. Però el viatge ha de continuar i deixem enrere un munt de vivències i de llocs impressionants que hem visitat.
Potser un dels que m'ha agradat més ha estat la zona protegida de Phu Hin Bun, al centre de Laos. Es tracta d'un massís muntanyós de roca calcària que amaga tresors com llacs i coves d'una gran bellesa. En aquesta zona vam fer dues excursions molt interessants, una d'un dia i una altra de dos.
El 8 de novembre vam arribar al poble de Kong Lo a bord d'un sangthaew. Aquest nom tan estrany serveix per designar una mena de camioneta que serveix per transportar persones, al calaix de la part posterior, on s'hi han habilitat dos o tres bancs, de manera que viatges assegut de costat. Tot plegat és molt còmode, especialment s'hi t'hi has tirat tot el dia. Es tracta dún mitjà de transport molt utilitzat a Laos, sobretot a zones rurals.
Però aquella tarda la Gemma i jo ens havíem quedat sols a la part posterior d'aquell sangthaew, i estàvem com extasiats mentre contemplàvem la vall per on avançàvem, flanquejada a banda i banda per dues monumentals parets de roca calcària, il.luminada pel sol que ja queia. Entre paret i paret, la vall, d'uns 3 km d'ample, era absolutament plana i estava tota conreada amb arròs.
Al final de la carretera vam arribar al nostre destí: el poblet de Kong Lo. Tot i que és la porta d'entrada a una de les meravelles naturals de Laos més fascinants, ens va sorprendre que quasi no hi havia turistes i que el poble en sí, a part d'algunes guest houses, estava quasi intacte.
Aquesta meravella natural és la cova de Kong Lo. Es tracta d'una cavitat de 7 km de longitud, navegable en tota la seva extensió; és a dir, que un riu discorre en tota la seva longitud. Al poble es poden llogar barques amb guia que et porten a veure la cova, entrant per la boca nord, que està a 1 km del poble, i sortint per la boca sud, per després tornar pel mateix camí. Però nosaltres volíem fer quelcom més: la idea era anar caminant fins a la boca sud, a uns 8 km del poble, entre aquell laberint kàrtic de roca i jungla, i tornar amb la barca per dins de la cova, quelcom que poca gent fa.
Després de trobar habitació en una de les guest houses, vam anar a fer un tomb pel poble, i de seguida vam trobar un grup de nens amb uns quants cadells de gos que semblaven boletes de peluix (igual que el nens). Vam estar una estona amb ells jugant amb els gossets però de seguida vam anar a sopar i a dormir.
El dia següent ens vam llevar ben d'hora. Mentre esmorzàvem, ens va venir a visitar el cap del poble perquè ja li havia arribat la notícia de que necessitàvem un guia. Efectivament, un noi molt espavilat del nostre hotelet a qui li havíem preguntat, havia parlat amb ell. Vam acordar el preu i que a dos quarts de 9 ens veuríem al llac que hi ha a la boca nord.
Així vam fer, i puntualment ens hi vam trobar. El nostre guia va resultar ser un home del poble que no deia ni un mot en anglès però que se'l veia de bona pasta. Vam començar la nostra petita aventura creuant el riu amb una barca, per després començar a caminar a pas lleuger. El camí era poc menys que un sender, la qual cosa indicava que ben poques vegades algú l'utilitzava. Sempre dins de la jungla i rodejats de parets grises de roca calcària absolutament crivellada, a vegades havíem de grimpar o saltar de roca en roca per un terreny absolutament accidentat, ple d'esquerdes, forats i lapiaz.
El nostre guia ens anava assenyalant amb el dit coses interessants: un arbre prominent, unes lianes de formes capritxoses, una paret de roca... amb un ampli somriure. A vegades es quedava aturat escrutant el bosc com si estigués esbrinant per on coi seguia el camí, que en la majoria de trams pràcticament era invisible. Nosaltres el seguíem fidelment. Sense mapes i en aquella espessa jungla, mai de la vida hauríem pogut fer la caminada sols.
Quan ja portàvem més de 3 hores de caminada, ja en descens, vam sentir la remor d'un motor allà sota, a la vall: ja estàvem prop del riu. En mitja hora més vam arribar a la petita infraestructura turística que hi ha a prop de la boca sud de la cova, una mena de zona de pic-nic on hi havia altres turistes, els primers que vèiem en tot el dia. Allà ens esperava l'altre guia, que hi havia arribat amb la barca que ens portaria de tornada a través de la cova.
Després de dinar l'"arròs enganxós" que havíem comprat, vam iniciar el viatge de tornada. En l'estreta i llarga barca ens hi vam posar, un dels guies a davant, després la Gemma i jo, i finalment l'altre guia a càrrec del motor i el timó.
Vam començar a seguir el riu avall, serpentejant entre la jungla amb parets de roca grisa com a fons. De sobte, en una de les corbes, va aparèixer la boca sud de la cova. Senzillament era impressionant, per la seva grandària, per les formacions que penjaven del sostre, per les aigües d'un color blau turquesa, i per la paret de roca que s'alçava davant nostre.
Uns 200 metres dins de la cova, vam haver de fer la primera aturada i baixar-nos de la barca. Calia superar un petit pas amb ràpids i era perillós, a l'estació seca, fer-ho amb 4 ocupants. Caminant dins de l'aigua, uns metres més enllà vam retrobar la barca i vam seguir riu avall.
En uns segons la foscor era absoluta, trencada tan sols per la llum dels nostres frontals. El guia que anava a davant escrutava les parets i l'aigua en busca de roques o troncs, i indicava la direcció al que portava el timó. Això no va evitar que de sobte embarranquéssim a la sorra, aturant la barca sobtadament. Les meves botes van sortir disparades cap al davant de la barca i es van omplir d'aigua. Vam haver de tornar a baixar de la barca i caminar.
Uns minuts després vam arribar a la "sala de les estalagmites". Calia aturar-se, baixar de la barca i pujar per unes escales que conduien a la sala. El guia va encendre la i.luminació, i l'espectacle que se'ns va oferir ens va deixar bocabadats. Del sotre penjaven formacions de totes les mides i formes. Estalagtites i estalagmites es fonien, com si es tractés d'una catedral natural. Hi vam estar uns minuts i vam tornar a la barca, abans havent desconectat la llum, tot deixant aquell racó de la cova en el seu estat natural i en el silenci més absolut.
La barca va seguir el seu itinerari per la cova. A vegades les parets i el sostre estaven a prop i a vegades no els vèiem. Vam passar per corredors més estrets i també per sales enormes que feien estremir, i finalment vam veure una llum molt brillant al davant: havíem arribat a la boca nord.
La boca nord no és practicable amb barca ja que hi ha uns salts d'aigua, i per tant vam haver de deixar la barqueta en una mena de llac que hi ha uns 100 metres abans de sortir.
Ja a fora de la cova vaig donar les gràcies més sinceres als nostres guies: khob chai lai lai!. Gràcies per haver-nos portat a veure aquell paradís natural. Unes hores més tard tornàvem a gaudir de la tranquil.litat de Kong Lo i dels jocs amb els nens. Això és el que més ens ha agradat de Laos: la vida a l'entorn rural, la seva gent encantadora i la possibilitat de fer un turisme actiu i no massificat en entorns naturals molt macos.
Esperem que els lao siguin capaços de conservar aquest tresor i que no ho espatllin com han fet els thai o nosaltres mateixos amb bona part del nostre territori.
Potser un dels que m'ha agradat més ha estat la zona protegida de Phu Hin Bun, al centre de Laos. Es tracta d'un massís muntanyós de roca calcària que amaga tresors com llacs i coves d'una gran bellesa. En aquesta zona vam fer dues excursions molt interessants, una d'un dia i una altra de dos.
El 8 de novembre vam arribar al poble de Kong Lo a bord d'un sangthaew. Aquest nom tan estrany serveix per designar una mena de camioneta que serveix per transportar persones, al calaix de la part posterior, on s'hi han habilitat dos o tres bancs, de manera que viatges assegut de costat. Tot plegat és molt còmode, especialment s'hi t'hi has tirat tot el dia. Es tracta dún mitjà de transport molt utilitzat a Laos, sobretot a zones rurals.
Però aquella tarda la Gemma i jo ens havíem quedat sols a la part posterior d'aquell sangthaew, i estàvem com extasiats mentre contemplàvem la vall per on avançàvem, flanquejada a banda i banda per dues monumentals parets de roca calcària, il.luminada pel sol que ja queia. Entre paret i paret, la vall, d'uns 3 km d'ample, era absolutament plana i estava tota conreada amb arròs.
Al final de la carretera vam arribar al nostre destí: el poblet de Kong Lo. Tot i que és la porta d'entrada a una de les meravelles naturals de Laos més fascinants, ens va sorprendre que quasi no hi havia turistes i que el poble en sí, a part d'algunes guest houses, estava quasi intacte.
Aquesta meravella natural és la cova de Kong Lo. Es tracta d'una cavitat de 7 km de longitud, navegable en tota la seva extensió; és a dir, que un riu discorre en tota la seva longitud. Al poble es poden llogar barques amb guia que et porten a veure la cova, entrant per la boca nord, que està a 1 km del poble, i sortint per la boca sud, per després tornar pel mateix camí. Però nosaltres volíem fer quelcom més: la idea era anar caminant fins a la boca sud, a uns 8 km del poble, entre aquell laberint kàrtic de roca i jungla, i tornar amb la barca per dins de la cova, quelcom que poca gent fa.
Després de trobar habitació en una de les guest houses, vam anar a fer un tomb pel poble, i de seguida vam trobar un grup de nens amb uns quants cadells de gos que semblaven boletes de peluix (igual que el nens). Vam estar una estona amb ells jugant amb els gossets però de seguida vam anar a sopar i a dormir.
El dia següent ens vam llevar ben d'hora. Mentre esmorzàvem, ens va venir a visitar el cap del poble perquè ja li havia arribat la notícia de que necessitàvem un guia. Efectivament, un noi molt espavilat del nostre hotelet a qui li havíem preguntat, havia parlat amb ell. Vam acordar el preu i que a dos quarts de 9 ens veuríem al llac que hi ha a la boca nord.
Així vam fer, i puntualment ens hi vam trobar. El nostre guia va resultar ser un home del poble que no deia ni un mot en anglès però que se'l veia de bona pasta. Vam començar la nostra petita aventura creuant el riu amb una barca, per després començar a caminar a pas lleuger. El camí era poc menys que un sender, la qual cosa indicava que ben poques vegades algú l'utilitzava. Sempre dins de la jungla i rodejats de parets grises de roca calcària absolutament crivellada, a vegades havíem de grimpar o saltar de roca en roca per un terreny absolutament accidentat, ple d'esquerdes, forats i lapiaz.
El nostre guia ens anava assenyalant amb el dit coses interessants: un arbre prominent, unes lianes de formes capritxoses, una paret de roca... amb un ampli somriure. A vegades es quedava aturat escrutant el bosc com si estigués esbrinant per on coi seguia el camí, que en la majoria de trams pràcticament era invisible. Nosaltres el seguíem fidelment. Sense mapes i en aquella espessa jungla, mai de la vida hauríem pogut fer la caminada sols.
Quan ja portàvem més de 3 hores de caminada, ja en descens, vam sentir la remor d'un motor allà sota, a la vall: ja estàvem prop del riu. En mitja hora més vam arribar a la petita infraestructura turística que hi ha a prop de la boca sud de la cova, una mena de zona de pic-nic on hi havia altres turistes, els primers que vèiem en tot el dia. Allà ens esperava l'altre guia, que hi havia arribat amb la barca que ens portaria de tornada a través de la cova.
Després de dinar l'"arròs enganxós" que havíem comprat, vam iniciar el viatge de tornada. En l'estreta i llarga barca ens hi vam posar, un dels guies a davant, després la Gemma i jo, i finalment l'altre guia a càrrec del motor i el timó.
Vam començar a seguir el riu avall, serpentejant entre la jungla amb parets de roca grisa com a fons. De sobte, en una de les corbes, va aparèixer la boca sud de la cova. Senzillament era impressionant, per la seva grandària, per les formacions que penjaven del sostre, per les aigües d'un color blau turquesa, i per la paret de roca que s'alçava davant nostre.
Uns 200 metres dins de la cova, vam haver de fer la primera aturada i baixar-nos de la barca. Calia superar un petit pas amb ràpids i era perillós, a l'estació seca, fer-ho amb 4 ocupants. Caminant dins de l'aigua, uns metres més enllà vam retrobar la barca i vam seguir riu avall.
En uns segons la foscor era absoluta, trencada tan sols per la llum dels nostres frontals. El guia que anava a davant escrutava les parets i l'aigua en busca de roques o troncs, i indicava la direcció al que portava el timó. Això no va evitar que de sobte embarranquéssim a la sorra, aturant la barca sobtadament. Les meves botes van sortir disparades cap al davant de la barca i es van omplir d'aigua. Vam haver de tornar a baixar de la barca i caminar.
Uns minuts després vam arribar a la "sala de les estalagmites". Calia aturar-se, baixar de la barca i pujar per unes escales que conduien a la sala. El guia va encendre la i.luminació, i l'espectacle que se'ns va oferir ens va deixar bocabadats. Del sotre penjaven formacions de totes les mides i formes. Estalagtites i estalagmites es fonien, com si es tractés d'una catedral natural. Hi vam estar uns minuts i vam tornar a la barca, abans havent desconectat la llum, tot deixant aquell racó de la cova en el seu estat natural i en el silenci més absolut.
La barca va seguir el seu itinerari per la cova. A vegades les parets i el sostre estaven a prop i a vegades no els vèiem. Vam passar per corredors més estrets i també per sales enormes que feien estremir, i finalment vam veure una llum molt brillant al davant: havíem arribat a la boca nord.
La boca nord no és practicable amb barca ja que hi ha uns salts d'aigua, i per tant vam haver de deixar la barqueta en una mena de llac que hi ha uns 100 metres abans de sortir.
Ja a fora de la cova vaig donar les gràcies més sinceres als nostres guies: khob chai lai lai!. Gràcies per haver-nos portat a veure aquell paradís natural. Unes hores més tard tornàvem a gaudir de la tranquil.litat de Kong Lo i dels jocs amb els nens. Això és el que més ens ha agradat de Laos: la vida a l'entorn rural, la seva gent encantadora i la possibilitat de fer un turisme actiu i no massificat en entorns naturals molt macos.
Esperem que els lao siguin capaços de conservar aquest tresor i que no ho espatllin com han fet els thai o nosaltres mateixos amb bona part del nostre territori.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
