Mentre ens tramitaven l'extensió ens hem dedicat a voltar per Bali. A l'illa ara estan de ple en l'estació plujosa i, aquest any, és més plujosa del normal. El dies es lleven més o menys ennuvolats i cada tarda i nit cau un ram que a Catalunya sortiria al Telenotícies. Això ens ha capgirat una mica els plans.
El primer dia, des d'Ubud, vam llogar unes bicis per explorar el paisatge i els pobles del seu voltant. El veritable tresor de Bali no són les seves platges (ni molt menys, a la Costa Brava tenim platges molt més maques) sinó els seus camps. Els balinesos són uns grans artistes (en el sentit més ample de la paraula) i són capaços de transformar una cosa tan ordinària com un camp d'arròs en un vertader jardí. L'interior de Bali està esquitxat de camps d'arròs d'un verd intensíssim disposats en forma de cascades, a vegades amb formes capricioses. Passejar per aquests indrets pel matí o una tarda assoleiada és tot un plaer.
Els balinesos també són extraordinàriament devots. Hi ha temples pertot arreu, fins i tot a les cases. A la homestay on estem allotjats hi ha un temple que deu ocupar uns 100 m² del jardí, i cada matí la iàia de la família posa ofrenes als esperits (en forma de petit tall de fulla de banana amb arròs i flors) per tots els racons del jardí.
L'excursió en bici ens va servir per descartar l'opció "ruta en bici", per la xafogor inaguantable dels matins i l'alt risc d'aiguats, especialment a les tardes... i per l'extrem mal de cul que va agafar la Gemma amb tan sols un matí de bici.
Descartada, doncs, l'opció de bici, per què no provar unes motos? Jo mai havia conduït una moto, però vam triar unes scooters de 110cc amb el seient prou baix com per a que pogués arribar al terra amb els peus (no s'accepten comentaris sobre això).
El primer dia en moto vam fer una petita ruta al voltant d'Ubud, sense equipatge, i vam visitar alguns temples de les rodalies. Va anar prou bé, així que el dia següent, carregats només amb l'equipatge "de muntanya" ens vam llençar cap al nord, a la conquesta del Gunung Batur, un dels volcans actius de Bali.
Tan sols arribar a Toya Bungkah, el poble que hi ha a sota del volcà, vam trobar un guia (més aviat ell ens va trobar a nosaltres) que per un preu no massa desorbitat ens faria de guia el dia següent. Aquella mateixa tarda es va desfermar la més bèstia de les tempestes. Va caure un gran aiguat acompanyat de molt aparell elèctric. Estàvem sopant a un warung makan quan va caure un llamp a escassos 50 metres. L'espetec va ser tan fort que la mestressa de la casa va sortir a tancar la casa, posant uns matxets a sota de les portes, per tal de "foragitar els mals esperits".
Durant la nit la pluja va seguir caient intermitentment. Per això ens vam sorprendre quan a l'hora convinguda -les 3:45 de la matinada- el nostre guia es va presentar a la nostra habitació. Vam començar l'ascens sota una pluja fina. Ens acompanyaven dos nois alemanys nefastament equipats. Un bon guia no els hagués deixat pujar en aquell estat, però a Toya Bungkah el que mana són els diners. Cada 15 minuts havíem de parar a descansar perquè els alemanys no aguantaven, i això que devien ser de l'edat de la Gemma!
Vam arribar al cim amb la claror de l'alba, amb molt de vent i una boira que no deixava veure a més de dos pams de distància. Havíem pujat el Gunung Batur, però podríem haver pujat el Matagalls i hauria estat el mateix. Tan sols un moment es va trencar la boira per deixar-nos veure un dels cràters amb una petita fumarola. Quin desastre!
Aquella mateixa tarda vam tornar a Ubud. Pujar muntanyes amb aquest temps era perdre el temps (i els diners). Vam decidir enfilar cap a la costa, i el dia següent vam rodar fins a Padangbai, un poble de costa sense res a destacar a part de tenir un fons marí molt interessant.
Vaig decidir finalitzar el curs PADI Advanced Open Water a Padangbai, i entre tots els operadors de submarinisme vam trobar l'OK Divers, un centre operat per una parella de txecs molt enrotllats.
El dia següent pel matí enfilàvem cap a la costa sud de Nusa Penida, fins a un punt anomenat Manta Point. La Gemma i jo estàvem una mica cagats abans de ficar-nos a l'aigua per les grans onades que xocaven contra els penyasegats de la costa generant grans castells d'escuma blanca. La barca, força gran, es movia de mala manera i posar-se l'equip en aquelles condicions va ser difícil. Ens vam llençar al mar marejats del tot però sota l'aigua la cosa va canviar, tot i que encara estava prou moguda i amb força mala visibilitat.
Com el seu nom indica, Manta Point és un lloc ideal per veure Manta Rays, un parent del tauró, pla i amb grans aletes laterals, que pot arribar a tenir una envergadura de 6 metres. La nostra immersió havia estat una merda fins que l'Adam, el meu instructor, va començar a colpejar frenèticament el seu tanc per cridar la nostra atenció: dues ombres s'acostaven plàcidament des del blau. Jo portava la càmera que m'havien deixat i m'hi vaig acostar, fins que vaig distingir els bitxos en qüestió: eren dues Manta Rays, d'uns 3,5 metres d'envergadura. Una d'elles venia directament cap a mi i em vaig quedar quiet. Al costat d'un bitxo tan gran et sents realment petit i vulnerable en aquell medi, però em va semblar que la manta estava molt tranquil.la i jo també em vaig sentir tranquil, tot i que molt excitat. Més endavant una altra Manta Ray, prenyada, va passar tranquil.lament pel nostre costat.
La segona immersió va ser molt més calmada. Ens vam moure a la costa nord de Nusa Penida, amb unes aigües molt més pacífiques, i vam bussejar en un jardí de corall. La càmera de fer fotos s'havia quedat sense bateria i no vaig poder fotografiar la tortuga que la Gemma va descobrir ni la diversitat de peixos de colors que vam veure.
El dia següent la ruta ens va portar a Amed, un tram de la costa nord de Bali encara més lleig, o almenys era lleig amb el temps gris i plujós que feia. El mar estava molt mogut, amb grans onades, i no pagava la pena bussejar. Va ser una pena perquè a prop s'hi troba el Liberty, un gran vaixell submergit a només 50 metres de la costa. Aquella tarda va tornar a caure un ram històric. Aquest fet i que ens van avisar que els nostres passaports ja havien rebut la seva extensió del visat, van ser motius suficients per tornar ahir a Ubud, on vam pendre decisions:
Farts del mal temps a Bali i de que s'hagi de pagar per quelcom tan senzill com pujar un volcà, i conscients que a l'est de Java (on volíem dirigir-nos ara) farà el mateix temps, ens anem a Sumatra! Demà volem a l'illa més occidental d'Indonèsia, on creiem que farà un temps més estable.
A Sumatra passarem el darrer mes del nostre viatge. Ens hi esperen unes quantes cireretes finals que ja anirem desvetllant.
