dimecres, 23 de març del 2011

Caminant entre gegants de gel (4)

30 de setembre. Gorak Shep (5140) - Lobuche (4910) - Dzongla (4830)


Avui es preveu una etapa tranquil·la, una mena de dia de descans, ja que haurem de caminar només unes 3 hores. Per aquesta raó faig el ronso i em llevo més tard de l'habitual. Després d'esmorzar al meu lodge i preparar el "trasto" (la motxilla), vaig a buscar al Daniel al seu lloc i em trobo que ell encara ha fet més el dropo. Mentre espero que estigui llest em connecto a Internet només uns minuts per dir que estic bé. Aquest cibercafè sembla que és el més alt del món, a 5140 metres d'alçada, i funciona via satèl·lit.

Més tard del que jo voldria, ens posem a caminar. Enrere deixem un lloc emblemàtic per mi, que ha quedar gravat a la meva memòria per sempre. El camí fins a Lobuche és fàcil; tan sols es tracta de desfer el camí d'ahir, però parem tants cops a fer fotos i a comentar coses que, tot i que fa baixada, triguem més que quan vaig pujar.

Ens creuem amb moltíssima gent que puja cap a Gorak Shep, sobretot grans grups guiats: la temporada alta s'aproxima, i ens alegrem d'haver gaudit de la vall de l'Everest sense la massificació que tot just ara està començant. Hem tingut molta sort amb les dates que hem escollit per fer el trekking: just el dia que el monzó finalitzava i just abans que les masses de caminaires envaeixin els camins.

A Lobuche ja tornem a tenir gana i parem a dinar en un petit restaurant. En la mateixa taula coincidim en Daniel i jo, una parella de canadencs i una parella de ianquis. Tots tenim avui el mateix objectiu: Dzongla, i demà tots volem creuar el Cho La, així que la conversa s'allarga i no ens trobem caminant de nou fins al cap de força estona.

Sota de Lobuche la nostra ruta deixa el camí principal i prenem un sender que flanqueja cap a l'oest per prats, elevant-se sobre el riu i permetent una vista fenomenal cap al sud de la vall que baixa cap a Pheriche.

Enrere tenim encara el Pumo Ri i el Nuptse, i més endavant podem tornar a veure, lluny, l'Ama Dablam, però el gran orgasme esdevé quan apareix davant i sota nostre un fenomenal llac d'aigües verd turquesa: el Chola Tsho. Per si fos poc, rere el llac s'alcen dos grans muntanyes, l'Arakam Tse (6423) i el duet Cholatse (6335) - Tabuche (6495). Els seus afilats cims esgarrapen el cel entre els núvols que avui sí que creixen amb més força.



També fa estona que s'ha aixecat un vent molt fred que, quan enfilem la vall de Dzongla cap al nord, se'ns posa de cara. Així que trepitgem una mica més l'accelerador quan veiem el nostre destí al fons de la vall.

La boira ja ens envolta quan hi arribem. Només un dels dos lodges està obert i està atapeït de gent, ja que és l'únic refugi de la zona per a tot aquell que vulgui creuar el Cho La. No queden habitacions i haurem de passar la nit al dormitori, on ja circula pe l'ambient una notable olor a peus. Promet ser una nit divertida.

Dinem i compartim unes cerveses amb en Daniel. A ell no li ve de gust passar la nit a aquest lloc i, tenint en compte que porta material d'acampada, decideix continuar una hora més, de manera que demà ja haurà guanyat 200 metres més al coll. Quedem que demà, en la meva ascenció, passaré per la seva tenda cap a les 7 o quarts de 8 i continuarem junts.

La resta de la tarda la passo gaudint de l'ambient del menjador - sala d'estar del lodge. Portejadors, guies i caminaires compartim el petit espai (no és habitual, normalment els portejadors s'estan a un lloc a part) i aquí i allà hi ha conversa. Gent de tot el món, les cares cada cop ens sonen més familiars a tots plegats ja que hem coincidit en altres moments, i fins i tot ja ens comencem a saber alguns noms.


1 d'octubre. Dzongla (4830) - Cho La (5368) - Dragnag (4700) - Gokio (4790)

He passat la nit molt millor del que creia, tot i que dormir em va costar una mica al principi, entre l'olor de peus i els roncs dels riojanos. A les 5:30 em llevo i confirmo els meus temors: el cel està cobert per núvols que tapen les muntanyes i la capçalera de la vall que he de recórrer, ocultant el Cho La.

El panorama no em fa gràcia, ja que es pot posar a nevar en qualsevol moment i tinc entès que amb neu nova el creuament del coll es pot complicar. Així que poc abans de les 6 em poso en camí; a aquesta hora encara ningú ho ha fet. Quan porto una estona caminant, em giro i rere meu, seguint el camí, veig, aquí i allà, la resta de caminaires que també s'han posat en marxa.

Quan més o menys arribo a l'alçada d'on hauria d'estar el Daniel, començo a buscar-lo amb la mirada, cercant per tots aquells indrets adients per plantar una tenda i que estiguin més o menys a prop del camí, però no el veig enlloc.

Segueixo ascendint, aturant-me de tant en tant per buscar la seva tenda, però sempre sense èxit. Per sort la base de la boira està ascendint una mica per sobre meu i això em permet tenir visibilitat, però ni així aconsegueixo veure la llampant tenda taronja. Hi ha la possibilitat remota de que ahir en Daniel creués el pas, però a mi no se m'hagués ocorregut amb aquella boira, el vent i el fred.

Finalment la trobo... a l'altra banda de la vall!!! Especialista en perdre el camí, en Daniel ahir no va creuar el torrent i va ascendir per la banda errònia! (Especialista perquè li va passar el mateix anant al camp base del Chomolungma).

M'aturo, faig una forta xiulada i moc el meu braç alçat, però no em sent. Ho repeteixo i ho torno a repetir, sense resposta. El tio està tan tranquil contemplant des de la seva talaia els grupets de caminaires que avancem per la vall camí del Cho La.

Després d'uns minuts d'intentar-me fer visible, decideixo seguir ascendint, ara per un terreny molt més pendent i després per una grimpada que guanya uns ressalts de roca. Des de dalt del ressalt rocallós ho torno a intentar, xiulant amb totes les meves forces, ja que en aquest punt la vall gira a l'oest i deixaré de ser visible a ulls del Daniel, però no obtinc resultat.

Finalment, decideixo seguir sense esperar-lo. Els núvols amenaçadors aconsellen no perdre el temps, i de totes maneres a aquestes alçades en Daniel ja ha vist el seu error en descobrir la ruta que estan prenent la resta de trekkers, així que no em preocupo per ell i em torno a calçar el trasto.

Ens uns minuts arribo a la glacera. Hi ha molta més neu de la que creia i està molt i molt dura, així que he de treure els pals. Hi ha una traça molt ben marcada que segueix la vora sud de la glacera. Les ressenyes que he llegit diuen que no s'ha d'entrar a la glacera, però més endavant la traça baixa a la dreta i s'hi fica de ple. Ja veig el coll, coronat de banderes de pregària, al meu davant. La neu caiguda la setmana passada s'ha endurit de tal manera que ha tapat les esquerdes que s'hi intueixen a sota, oferint prou seguretat. Tot i així poso molta atenció en creuar-les.

Sense més contratemps arribo al coll de Cho La (5368 m). Un cop dalt, contemplo el camí fet i com de sinistre sembla la vall amb tot de núvols grisos que la tapen a banda i banda. Tot i així, sembla que poc a poc vol obrir-se el cel. Cap a l'oest exploro la vall per on he de baixar; és molt més vertical i, amb aquesta neu dura i sense grampons, ja veurem com ens ho farem per baixar sense relliscar.



Mentre em menjo unes galetes contemplo una figura que avança per la mateixa traça que he seguit jo. És el primer dels portejadors dels altres grups, un noi que deu tenir uns 16 anys i que carrega uns 20 kg, molt poc, efectivament, per ser un portejador. Avança per la glacera amb unes vambes Victòria. Quan arriba al coll i es descarrega, li mostro la meva admiració. "Ets molt fort", li dic, mentre li ofereixo una galeta. "Tu també", em respon. No, jo no ho sóc. El que té mèrit és ell.

Passen els minuts i arriben més portejadors i després alguns guies amb els clients més ràpids. Fem els comentaris i les fotos de rigor, i de seguida ens posem en marxa. Cap a l'oest el dia millora i una gran clariana deixa veure la bellesa de la vall i el sender que haurem de seguir. La perspectiva d'una millora en el temps ens esperona a seguir i, d'altra banda, al coll fa vent i fred.

De seguida que començo a baixar confirmo que no serà fàcil. La traça és un tobogan de neu dura. Baixo cautelosament clavant els pals a la neu, de manera que sempre tinc 3 o 4 punts d'equilibri. De sobte, un grup de portejadors m'avancen a força velocitat; amb el seu calçat inadequat per la neu, baixen relliscant, mantenint l'equilibri de forma formidable, i rient. Em sento ridícul al seu costat, però segueixo al meu ritme, lent però segur.

Quan arribo al meu terreny, una tartera de roques grans, torno a recuperar el meu ritme habitual, i saltant de roca en roca m'uneixo al grup de portejadors. Cal saltar una petita barrera muntanyosa, molt suau, per arribar a la capçalera de la vall que mena a Dragnag, i en pocs minuts salvem aquest obstacle. Tots els portejadors s'aturen al suau coll menys un: el vailet de 16 anys, que em segueix descendint per la vall ràpidament.

En menys de mitja hora arribem a l'alçada de Dragnag, que consisteix en 4 o 5 lodges i poca cosa més. El dia ha anat millorant poc a poc i ara el sol ja pica de valent. Poc abans d'entrar al poble descobreixo una colla de kongmes. Quan em veuen, comencen a cloquejar sorollosament i a moure's en una i altra direcció, de forma patosa, fins que finalment pugen per la vessant nord de la vall. Estúpids animals! Si jo fos un depredador no ho tindria més fàcil per descobrir-los amb aquest escàndol!

El vailet s'atura a un dels lodges, final de la seva etapa. Jo tinc força gana però crec que puc ser a Gokyo a l'hora de dinar. Dragnag no sembla un lloc massa acollidor i crec que podré fer en una hora el que les ressenyes diuen que es triga una hora i mitja, així que després d'aturar-me uns minuts a beure aigua i contemplar el poble, segueixo caminant.

Davant meu tinc la glacera de Ngozumba. Gokyo es troba a l'altra banda i vall amunt, de manera que hauré de travessar la glacera, com ja vaig fer amb la de Khumbu. El meu mapa marca un camí que la creua perpendicularment a la mateixa alçada de Dragnag, però quan m'hi acosto veig que aquest sender està molt poc fressat, de manera que pregunto a uns pastors que estan descansant a una roca. Efectivament, em marquen una altra direcció. Pel que sembla, he de seguir la morrena est de la glacera i creuar la glacera més al nord.

Segueixo la direcció que em marquen els nois fins que trobo el sender marcat amb fites. Les vaig seguint sempre cap al nord, paral.lel a la glacera, però arribo a un punt on no està clar per on se segueix. Segueixo per la base de la morrena per on veig que està més fressat el camí, però poc a poc el sender es va desdibuixant cada cop més, i desapareixen les fites. Més endavant me n'adono que he perdut el camí.

Per no anar enrera i seguint la lògica, decideixo pujar dalt de la morrena. Lentament, ja que el cansament, la calor i la deshidratació m'estan començant a passar factura, arribo a dalt, on retrobo el camí, que segueix el fil de l'aresta de la morrena. En la seva part oest, la que s'aboca a la glacera, està completament descomposta, i hi ha trams on s'ha esfondrat en grans blocs de pedra i terra. Des de la meva alçada veig l'interior de la gran glacera de Ngozumba, un paratge alhora preciós i infernal.

Segueixo el sender cap al nord. No fa ni gota de vent i cau un sol insuportable. La darrera hora d'etapa es fa molt i molt pesada. L'itinerari travessa la glacera en un constant pujaibaixa, entre muntanyes de roca, gel i sorra. Davant veig la morrena oest de la glacera però sembla que no s'acosti. M'he equivocat no aturant-me a dinar a Dragnag, però aquí sí que no m'aturaré, i de totes maneres tan sols porto uns ganyips i prefereixo dinar un bon plat.



El pensament d'un bon àpat em dona forces extra per enfilar l'ascens a la morrena, per aquest vessant completament descompost. També penso en el paradís que diuen que s'amaga a l'altra banda, Gokyo i el seu llac.

Finalment arribo a dalt de la morrena i camino cap a l'altra banda. Poc a poc a sota meu apareixen les aigües blaves del llac de Gokyo. Darrere s'enfila el cim del Gokyo Ri, que és el meu objectiu per demà, i finalment apareix el poble de Gokyo. Tenien raó, l'indret és preciós.



Baixo corrent cap a Gokyo i amb la mirada busco el Namaste Guesthouse, el lodge que varis caminaires ens han recomanat per la seva cuina i on hem quedat per trobar-nos amb el Daniel i la resta.

Quan ja tinc habitació corro al menjador i demano... una pizza! La pizza és la més bona que m'he menjat en aquest viatge, al menys de moment. Fins i tot té herbes mediterrànies! Me l'acabo a un ritme vertiginós, sucada amb cervesa i seguidament demano un pastís de poma davant la mirada estupefacta d'uns australians. Realment estava famèlic!

Em dutxo i passo la tarda descansant, llegint i xerrant amb altres caminaires. Fora la boira que invariablement cada dia creix a la tarda ja ho ha tapat tot, i ja no em venen ganes d'anar a fer un tomb. En Daniel arriba tard, i quan el veig pels finestrals de la sala d'estar corro escales avall per saber com li ha anat. El noi, tot i haver-les passat putes grimpant per no haver de recular en adonar-se del seu error, estén un somriure d'orella a orella.

Més tard, la sala d'estar s'omple de tots els caminaires que s'allotgen al Namaste. Reunits i calentons a la vora de l'estufa que crema excrements secs de yak, aquí i allà hi ha converses que apleguen viatgers de tot el món. Entre elles, en Daniel i jo fem plans: ens estarem dos dies a Gokyo, gaudint d'un descans que probablement serà força actiu.


2 d'octubre. Gokio (4790) - Gokyo Ri (5350) - Gokyo

De fet, avui el pla és ascendir el Gokyo Ri, un cim ineludible per tot aquell que visiti aquesta zona per les magnífiques vistes de la glacera Ngozumba i el Chomolungma al fons.

Aquest matí he descobert el guia d'un parell de kiwis (neozelandesos) exclamant en anglès macarrònic "Barcelona avui pujarà el Gokyo Ri en una hora. Barcelona és molt fort." Resulta que Barcelona era... jo. A aquestes alçades, en la petita família de caminaires que fem més o menys la mateixa ruta i que ens trobem als mateixos lodges, ha corregut la veu que m'agrada pujar i baixar corrent les muntanyes.

Així que ara hauré de pujar ràpid o quedaré en ridícul! Començo a pujar el Gokyo Ri a un ritme regular i decidit, que em permet guanyar metres d'una manera còmoda però ràpida. Cada metre que guanyo en alçada el paisatge sota meu es va fent més i més impressionant, i d'aquesta manera l'ascensió, feta en un mode més o menys atlètic, se'm fa molt curta.

En 48 minuts he arribat a dalt. Avui he dormit bé i he fet el ronso al matí, de manera que ja hi ha força gent a dalt, tots admirant la grandiositat de tot el que ens rodeja: la gran glacera de Ngozumba a l'est, una gran llengua de gel i roca; més enllà el cim més alt del món. Tot i ser a uns quants quilòmetres la gran visibilitat fa que sembli molt a prop. Però encara s'hi poden veure molts altres tresors, entre els el Cho Oyu i el Makalu, lluny, per sobre de molts altres cims menors.





Costa de marxar d'aquest indret però quan veig que comencen a créixer els núvols al fons de la vall, com cada dia, decideixo que n'és hora. A sota les aigües de color blau intens del 3er llac de Gokyo conviden a descendir. Com no podia ser d'altra manera ho faig corrent. Córrer avall a més de cinc mil metres d'alçada no és com baixar de la Mola de Colldejou. Haig d'aturar-me uns quants cops a recuperar l'alè i aprofito per mirar el paisatge i fer fotos. Tot i així, en 15 minuts torno a ser al poble de Gokyo.

Mentre dino al Namaste, arriba la Kate amb la seva motxilla i un aspecte molt cansat. Ella i en Phill, el seu company de trekking, haurien d'haver arribat ahir a Gokyo, com jo, però es van equivocar de direcció en el segon dels colls i van acabar perduts. Sense material de bivac, van tenir molta sort perquè, ja vespre avall, van trobar una expedició que els va oferir lloc a una de les seves tendes. Més tard apareix en Daniel. Un fort refredat l'ha fet girar cua a mitja ascensió i ha passat mig matí dins del seu sac.

Amb aquest panorama, i abans que la boira ho cobreixi tot, me'n vaig a fer una volta i a visitar el 2on llac de Gokyo, que no és tan maco com el 3er. Resulta ridícul que tanta gent s'amuntegui a la vall de l'Everest i ben poca visiti aquesta altra vall, que es troba a un tir de pedra i que, amb aquests llacs i l'amfiteatre de muntanyes que els rodegen, és més maca.



De nou al lodge, em retrobo amb l'Etienne que, pel mal d'alçada, ha arribat a Gokyo pel sud, sense creuar el Cho La. L'hora de sopar sempre és una petita festa. La petita família del trekking dels tres passos ens trobem de nou; gent de tots els països, sopant, compartint vivències, jugant a cartes i gaudint de la mútua companyia...



Aquests moments són els que fan gran aquest viatge.

dijous, 17 de març del 2011

Tornar a casa

Viatjar és la millor manera d'adonar-se que com a casa no s'està enlloc.

És el que penso ara perquè, fa 3 setmanes i escaig, quan entrava a l'aeroport de Singapore per començar la tornada, em vaig -ens vam- cagar en tot.

Una part de la meva vida, un període de temps relativament curt però intens, diferent, divertit, apassionant i enriquidor, s'acabava. Tornàvem a Barcelona a reprendre les nostres vides anteriors, o potser millor, a començar una nova vida.

No negaré que vaig passar certa vergonya, heheh...

El dimarts 22 de febrer em va despertar inquiet. "Quin hotel és aquest?" vaig pensar. Vaig trigar uns quants segons, massa, a saber que era al meu llit, a la meva habitació... a casa meva! I és que estava completament desorientat, a més d'adormit.

El dia següent vaig tornar al meu lloc de treball de sempre. Semblava que fos a un altre món, però els meus companys em van ajudar molt. La casualitat (o no) va fer que el dia del meu retorn fos 23F.

Aquell primer dia de feina em vaig dedicar a posar ordre.

El que va fer menys dura la tornada sou vosaltres: la meva família, els meus amics... tot el que faig aquí, totes les coses que m'agrada fer, que són aquí i que donen sentit a la meva vida. Em sento molt afortunat per tot això que tinc.

Però això no vol dir que aquest viatge no formi part de la meva vida real! El que passa és que ha estat un període finit en el temps. Ara forma part de mi, i el portaré dins meu per sempre.

Ara es tracta de fer del meu dia a dia, de la resta de la meva vida, un viatge continu: el viatge més llarg.

I és que, gaudint de la meva llar, me n'adono que com viatjar, no hi ha res.