Caminant entre gegants de gel (i 5)

3 d'octubre. Gokyo (4790) - Cho Oyu Base Camp (5185) - Gokyo


Avui sembla que serà un dia més tranquil i el pla del dia és arribar-me al camp base del Cho Oyu. Tan sols cal resseguir la vora oest de la glacera de Ngozumba, passant pel costat del 4rt i el 5è llacs de de vall de Gokyo i fins arribar a les portes del 6è.

Sense pressa començo la meva caminada en solitari, contemplant la bellesa del llac i els yaks pasturant. En Daniel, refredat, s'ha quedat al llit; els canadencs han anat al Gokyo Ri i la resta de companys ja han marxat de la vall. Però sempre m'ha agradat pasturar sol i agraeixo aquesta estona de solitud. De fet no és solitud: les muntanyes, els animals, l'herba, la roca, l'aigua, la neu i el gel m'acompanyen tota l'estona i jo vaig jugant amb ells, ara aquí ara allà.



M'aturo a un punt anomenat Scoundrel's Point, on novament hi ha una gran vista del cim més alt de la Terra. Però hi ha molts altres cims no tan famosos i potser més macos, així que segueixo la ruta sempre cap al nord i per un terreny cada cop més desolat.

Finalment arribo a una gran tartera de grans rocs de varis metres de diàmetre. Salto de roc en roc sense adonar-me que la funda de la meva càmera és oberta. De sobte el so de la meva càmera caient entre els rocs m'atura de cop. "Clac, cloc, clac, clec..." la càmera va xocant contra els blocs i va caient a la profunditat de les escletxes que s'obren entre les grans roques.

Després de sentir 5 o 6 cops el so dels cops que rep la càmera, arriba el silenci. Incrèdul pel que m'ha passat i amb el cor bategant-me cada cop més ràpid, em pregunto com puc haver estat tan burro. La meva càmera és varis metres sota meu, entre un caos de blocs de granit, fora del meu abast. No em puc creure que l'hagi perdut però encara menys que hagi perdut els milers de fotos que hi ha emmagatzemades.

Retrocedeixo fins al punt on crec que la càmera s'ha esmunyit avall però sóc incapaç de veure-la, així que, lluny de tirar la tovallola, m'introdueixo per una altra excletxa que hi ha a prop, suficientment ampla per a que hi càpiga el meu cos.

Però la càmera no hi és, o no es veu. Deu ser tan avall i tot és tan fosc que sóc incapaç de veure-la tot i que la raó em diu que no pot ser tan lluny.

Després d'uns minuts de reflexió i varis intents, veig una parella de belgues que camina a uns cent metres de la meva posició i els demano ajuda. Si per casualitat portessin un frontal o llanterna potser podria veure la càmera. Molt amables, un d'ells em deixa el seu frontal i fins i tot s'acosta ajudar-me.

Però no hi ha manera. Provem a vèries escletxes tant el belga com jo, i no som capaços de veure l'aparell. No pot ser! No em puc creure que m'estigui passant això!

En un darrer intent, em fico per l'escletxa més profunda, per la que estic quasi segur que s'ha acabant esmunyint la maleïda càmera. Cap per avall, intento arribar el més profund possible amb el cap i inspecciono el fons del forat i les escletxes petites que es ramifiquen aquí i allà i... finalment la veig, la veig! Està coberta per una capa de pols que la fa quasi invisible, i es troba al fons d'una escletxa secundària molt estreta que sembla inaccessible. Però ficant-hi el braç i estirant-lo fins que no puc més, amb la punta del dit hi arribo.

La tinc! L'he recuperat! Quasi abraço el belga i quasi em poso a plorar. He estat a punt de perdre totes les fotos del trekking!

Refet de l'ensurt segueixo caminant, ara amb la funda de la càmera ben tancada però seguint fent saltirons, fins a arribar on hi hauria d'haver el camp base sud del Cho Oyu (5185 m). Però no hi ha ni una tenda de campanya. Suposo que és normal, ja que l'època ideal per ascendir-hi és l'abril - maig.



De tornada em trobo el Daniel, que es troba una mica millor i ha pujat fins al 4rt llac. S'hi vol sucar, però el convenço que amb el refredat que porta i el vent que s'està aixecant, no és molt bona idea. Així que només hi fica els peus i després tornem tots dos junts a Gokyo, on tornarem a gaudir d'una tarda tranquil·la a la vora de l'estufa i de la bona cuina del Namaste mentre a fora s'estén la boira freda.


4 d'octubre. Gokyo (4790) - Renjo La (5400) - Lungden (4350) - Thame (3800)

És l'hora dels adéus a Gokyo. Com quan em vaig acomiadar de Chhukhung, és un moment una mica tristot, però encara ens queda al davant alguna aventureta i això ens impulsa endavant.

Així que d'hora, ja que ens espera una etapa llarga, enfilem el petit corriol que voreja pel nord el llac de Gokyo. Torno a pensar que deu ser el llac més maco que he vist a la meva vida, i intento retenir en el meu pensament les seves aigües blaves i brillants.

El Daniel segueix amb el fort refredat i ascendeix a un ritme lent i tot sovint es para a tossir. Malgrat el coll és força a prop de Gokyo l'aproximació resulta lenta i pesada, ja que a més, porta tenda de campanya i resta de material de bivac, amb una motxilla que deu sobrepassar els 15 quilos de pes.

En cert punt de l'ascenció decideixo no esperar-lo més i tirar pel dret fins al coll. A aquestes alçades d'aclimatació i sense problemes de salut, em resulta força còmode progressar en pujada. Deixo el meu trasto i m'aboco avall per localitzar, a sota, el meu company.

Sense pes, saltironejant, descendeixo en pocs minuts fins a la seva posició i em carrego la seva motxilla, que portaré fins al coll. Molt agraït i sense pes, aquest cop el seu ritme millora i en poca estona hem arribat tots dos al Renjo La (5400 m).



Les vistes són, com sempre, espectaculars cap a l'est, per on hem pujat, i cap a l'oest se'ns obre un món nou. Un darrer adéu a Gokyo, a l'Everest i al Makalu i comencem a seguir el camí que descendeix, curiosament, seguint una llarga escala tallada en roca de manera magnífica.

Al cap d'una estona de caminar avall, a molt millor ritme que en l'ascens, i després de passar uns quants llacs, la boira que puja per la vall del Bhote Koshi ens envolta i perdem la referència de les muntanyes que rodegen la vall. Llavors, en una bifurcació, s'obre un petit debat sobre quin és el bon camí. Cap dels dos, en Daniel i jo, tossuts de mena, vol cedir i finalment cada un segueix pel seu camí. Finalment es fa evident que el camí bo és el que segueixo jo i ens tornem a retrobar. Per sort la boira s'ha obert un moment i l'he pogut avisar des de la distància.

Després d'un descens vertiginós i cada cop a més bon ritme, arribem a Lungden, on parem a un lodge a dinar. Aquesta vall és la més poblada de totes les que he visitat en tota la ruta, puix que antigament era una via de comunicació entre el Tíbet i el Nepal. A tots dos vessants de la vall es succeeixen els poblets amb cases de pedra d'una planta.

Ens quedaríem a Lungden ja que és un lloc molt maco i agradable però decidim seguir caminant per la vall. Més endavant creuem més pobles i cada cop veiem més activitat humana; caravanes de yaks, camperols, murs de pedra o ponts en són la prova. També creuem la vall del riu que el 1985 va baixar en una gran riuada que es va endur pobles sencers i els efectes de la qual encara són visibles.

Finalment arribem a Thame. Estem contents perquè ens hem raspatllat una etapa que les guies diuen que és de 10 hores en menys de 7, tot i el refredat, i sense córrer. També estem contents per tornar a estar per sota de la barrera dels 4000 metres d'alçada. La temperatura comença a ser més amable i aquí i allà la vegetació comença a aparèixer.

Tot plegat ho celebrem amb un bon bistec i un vespre de xerrera prop de l'estufa.


5 d'octubre. Thame (3800) - Namche Bazar (3420)



El matí es lleva amb una llum espectacular. Ahir vam arribar a Thame a la tarda, quan el poble estava cobert de boira, i no vam poder veure els seus voltants. Però avui el cel és blau i net i rere Thame s'alcen unes grans muntanyes amb espectaculars murs de pedra llisa sota les quals hi ha el monestir de Thame.

Més avall, quan ja caminem amb l'escalforeta del matí, ens rep una explosió de vida: l'aigua dels rius i torrents baixa amb força, apareixen de nou els arbres, l'herba, les flors... Flors! S'ha acabat l'alta muntanya, el regne del gel, la pedra freda, el cel blau pur, el vent sec i fred, les aigües grises i les albes glaçades. Aquesta primavera sobrevinguda ens omple el cor però alhora sentim que, poc a poc, deixem enrere un món que no per ser dur deixa de ser meravellós i impressionant. Qui sap si hi tornarem algun dia?



Hem sortit de Thame per la riba sud del Bhote Koshi, que no és el camí habitual, i gaudim durant força estona de la solitud del camí i de la companyia d'algun vilatà. Més avall, a Thamo, creuem a la riba nord i empalmem amb el camí habitual. És ple de caminaries que comencen els seus trekkings i que caminen en sentit contrari a nosaltres.

L'etapa es fa curta i abans de l'hora de dinar ja som a Namche Bazar. Juguem amb la idea de seguir caminant i arribar avui a Lukla, per empalmar amb el vol Lukla-Kathmandu i passar aquesta mateixa nit al Thamel, qui sap si després d'haver assaborit unes birres mentre escoltem música en directe. Però ho deixarem per l'endemà. Avui dormirem a Namche i tindrem tota la tarda per relaxar-nos i la nit fer unes cerveses amb uns australians amb els que ens retrobem.


5 d'octubre. Namche Bazar (3420) - Monjo (2810) - Phadking (2610) - Lukla (2810)

El darrer dia arriba. Abans de posar-nos en marxa, el propietari del nostre lodge s'acomiada de nosaltres tot posant-nos al coll la típica bufanda tibetana de color blanc.

Una estona després, mentre camino pel camí costerut d'accés a Namche, però aquest cop descendint a bon ritme, penso que, tot i que em fa il·lusió el regal, és evident que un cop a casa no en faré res d'aquesta bufanda que, a més, fa una forta olor de mantega rància.

Recordo que més avall, ja per sota de la barrera dels tres mil metres, hi ha un llarg pont penjant per sobre del riu Dudh Koshi i, com en una mena d'inspiració, prenc una decisió.



Arribo al pont i em trec la bufanda del coll i la penjo d'un dels cables del pont, al bell mig, sobre les aigües, ben lligada per tal que el vent no se l'emporti. Una part de mi restarà per sempre en aquest pont, en aquesta vall, a mercè del vent. És el meu petit homenatge a totes aquestes valls. Faig una darrera mirada a les aigües blanques que es remouen sota meu i, emocionat, em torno a posar a caminar, sense mirar enrere.

Des de llavors, de tant en tant penso en aquella bufanda blanca i torno per uns intants al regne dels gegants de gel, on vaig passar alguns dels millors dies de la meva vida.

Caminant entre gegants de gel (4)

30 de setembre. Gorak Shep (5140) - Lobuche (4910) - Dzongla (4830)


Avui es preveu una etapa tranquil·la, una mena de dia de descans, ja que haurem de caminar només unes 3 hores. Per aquesta raó faig el ronso i em llevo més tard de l'habitual. Després d'esmorzar al meu lodge i preparar el "trasto" (la motxilla), vaig a buscar al Daniel al seu lloc i em trobo que ell encara ha fet més el dropo. Mentre espero que estigui llest em connecto a Internet només uns minuts per dir que estic bé. Aquest cibercafè sembla que és el més alt del món, a 5140 metres d'alçada, i funciona via satèl·lit.

Més tard del que jo voldria, ens posem a caminar. Enrere deixem un lloc emblemàtic per mi, que ha quedar gravat a la meva memòria per sempre. El camí fins a Lobuche és fàcil; tan sols es tracta de desfer el camí d'ahir, però parem tants cops a fer fotos i a comentar coses que, tot i que fa baixada, triguem més que quan vaig pujar.

Ens creuem amb moltíssima gent que puja cap a Gorak Shep, sobretot grans grups guiats: la temporada alta s'aproxima, i ens alegrem d'haver gaudit de la vall de l'Everest sense la massificació que tot just ara està començant. Hem tingut molta sort amb les dates que hem escollit per fer el trekking: just el dia que el monzó finalitzava i just abans que les masses de caminaires envaeixin els camins.

A Lobuche ja tornem a tenir gana i parem a dinar en un petit restaurant. En la mateixa taula coincidim en Daniel i jo, una parella de canadencs i una parella de ianquis. Tots tenim avui el mateix objectiu: Dzongla, i demà tots volem creuar el Cho La, així que la conversa s'allarga i no ens trobem caminant de nou fins al cap de força estona.

Sota de Lobuche la nostra ruta deixa el camí principal i prenem un sender que flanqueja cap a l'oest per prats, elevant-se sobre el riu i permetent una vista fenomenal cap al sud de la vall que baixa cap a Pheriche.

Enrere tenim encara el Pumo Ri i el Nuptse, i més endavant podem tornar a veure, lluny, l'Ama Dablam, però el gran orgasme esdevé quan apareix davant i sota nostre un fenomenal llac d'aigües verd turquesa: el Chola Tsho. Per si fos poc, rere el llac s'alcen dos grans muntanyes, l'Arakam Tse (6423) i el duet Cholatse (6335) - Tabuche (6495). Els seus afilats cims esgarrapen el cel entre els núvols que avui sí que creixen amb més força.



També fa estona que s'ha aixecat un vent molt fred que, quan enfilem la vall de Dzongla cap al nord, se'ns posa de cara. Així que trepitgem una mica més l'accelerador quan veiem el nostre destí al fons de la vall.

La boira ja ens envolta quan hi arribem. Només un dels dos lodges està obert i està atapeït de gent, ja que és l'únic refugi de la zona per a tot aquell que vulgui creuar el Cho La. No queden habitacions i haurem de passar la nit al dormitori, on ja circula pe l'ambient una notable olor a peus. Promet ser una nit divertida.

Dinem i compartim unes cerveses amb en Daniel. A ell no li ve de gust passar la nit a aquest lloc i, tenint en compte que porta material d'acampada, decideix continuar una hora més, de manera que demà ja haurà guanyat 200 metres més al coll. Quedem que demà, en la meva ascenció, passaré per la seva tenda cap a les 7 o quarts de 8 i continuarem junts.

La resta de la tarda la passo gaudint de l'ambient del menjador - sala d'estar del lodge. Portejadors, guies i caminaires compartim el petit espai (no és habitual, normalment els portejadors s'estan a un lloc a part) i aquí i allà hi ha conversa. Gent de tot el món, les cares cada cop ens sonen més familiars a tots plegats ja que hem coincidit en altres moments, i fins i tot ja ens comencem a saber alguns noms.


1 d'octubre. Dzongla (4830) - Cho La (5368) - Dragnag (4700) - Gokio (4790)

He passat la nit molt millor del que creia, tot i que dormir em va costar una mica al principi, entre l'olor de peus i els roncs dels riojanos. A les 5:30 em llevo i confirmo els meus temors: el cel està cobert per núvols que tapen les muntanyes i la capçalera de la vall que he de recórrer, ocultant el Cho La.

El panorama no em fa gràcia, ja que es pot posar a nevar en qualsevol moment i tinc entès que amb neu nova el creuament del coll es pot complicar. Així que poc abans de les 6 em poso en camí; a aquesta hora encara ningú ho ha fet. Quan porto una estona caminant, em giro i rere meu, seguint el camí, veig, aquí i allà, la resta de caminaires que també s'han posat en marxa.

Quan més o menys arribo a l'alçada d'on hauria d'estar el Daniel, començo a buscar-lo amb la mirada, cercant per tots aquells indrets adients per plantar una tenda i que estiguin més o menys a prop del camí, però no el veig enlloc.

Segueixo ascendint, aturant-me de tant en tant per buscar la seva tenda, però sempre sense èxit. Per sort la base de la boira està ascendint una mica per sobre meu i això em permet tenir visibilitat, però ni així aconsegueixo veure la llampant tenda taronja. Hi ha la possibilitat remota de que ahir en Daniel creués el pas, però a mi no se m'hagués ocorregut amb aquella boira, el vent i el fred.

Finalment la trobo... a l'altra banda de la vall!!! Especialista en perdre el camí, en Daniel ahir no va creuar el torrent i va ascendir per la banda errònia! (Especialista perquè li va passar el mateix anant al camp base del Chomolungma).

M'aturo, faig una forta xiulada i moc el meu braç alçat, però no em sent. Ho repeteixo i ho torno a repetir, sense resposta. El tio està tan tranquil contemplant des de la seva talaia els grupets de caminaires que avancem per la vall camí del Cho La.

Després d'uns minuts d'intentar-me fer visible, decideixo seguir ascendint, ara per un terreny molt més pendent i després per una grimpada que guanya uns ressalts de roca. Des de dalt del ressalt rocallós ho torno a intentar, xiulant amb totes les meves forces, ja que en aquest punt la vall gira a l'oest i deixaré de ser visible a ulls del Daniel, però no obtinc resultat.

Finalment, decideixo seguir sense esperar-lo. Els núvols amenaçadors aconsellen no perdre el temps, i de totes maneres a aquestes alçades en Daniel ja ha vist el seu error en descobrir la ruta que estan prenent la resta de trekkers, així que no em preocupo per ell i em torno a calçar el trasto.

Ens uns minuts arribo a la glacera. Hi ha molta més neu de la que creia i està molt i molt dura, així que he de treure els pals. Hi ha una traça molt ben marcada que segueix la vora sud de la glacera. Les ressenyes que he llegit diuen que no s'ha d'entrar a la glacera, però més endavant la traça baixa a la dreta i s'hi fica de ple. Ja veig el coll, coronat de banderes de pregària, al meu davant. La neu caiguda la setmana passada s'ha endurit de tal manera que ha tapat les esquerdes que s'hi intueixen a sota, oferint prou seguretat. Tot i així poso molta atenció en creuar-les.

Sense més contratemps arribo al coll de Cho La (5368 m). Un cop dalt, contemplo el camí fet i com de sinistre sembla la vall amb tot de núvols grisos que la tapen a banda i banda. Tot i així, sembla que poc a poc vol obrir-se el cel. Cap a l'oest exploro la vall per on he de baixar; és molt més vertical i, amb aquesta neu dura i sense grampons, ja veurem com ens ho farem per baixar sense relliscar.



Mentre em menjo unes galetes contemplo una figura que avança per la mateixa traça que he seguit jo. És el primer dels portejadors dels altres grups, un noi que deu tenir uns 16 anys i que carrega uns 20 kg, molt poc, efectivament, per ser un portejador. Avança per la glacera amb unes vambes Victòria. Quan arriba al coll i es descarrega, li mostro la meva admiració. "Ets molt fort", li dic, mentre li ofereixo una galeta. "Tu també", em respon. No, jo no ho sóc. El que té mèrit és ell.

Passen els minuts i arriben més portejadors i després alguns guies amb els clients més ràpids. Fem els comentaris i les fotos de rigor, i de seguida ens posem en marxa. Cap a l'oest el dia millora i una gran clariana deixa veure la bellesa de la vall i el sender que haurem de seguir. La perspectiva d'una millora en el temps ens esperona a seguir i, d'altra banda, al coll fa vent i fred.

De seguida que començo a baixar confirmo que no serà fàcil. La traça és un tobogan de neu dura. Baixo cautelosament clavant els pals a la neu, de manera que sempre tinc 3 o 4 punts d'equilibri. De sobte, un grup de portejadors m'avancen a força velocitat; amb el seu calçat inadequat per la neu, baixen relliscant, mantenint l'equilibri de forma formidable, i rient. Em sento ridícul al seu costat, però segueixo al meu ritme, lent però segur.

Quan arribo al meu terreny, una tartera de roques grans, torno a recuperar el meu ritme habitual, i saltant de roca en roca m'uneixo al grup de portejadors. Cal saltar una petita barrera muntanyosa, molt suau, per arribar a la capçalera de la vall que mena a Dragnag, i en pocs minuts salvem aquest obstacle. Tots els portejadors s'aturen al suau coll menys un: el vailet de 16 anys, que em segueix descendint per la vall ràpidament.

En menys de mitja hora arribem a l'alçada de Dragnag, que consisteix en 4 o 5 lodges i poca cosa més. El dia ha anat millorant poc a poc i ara el sol ja pica de valent. Poc abans d'entrar al poble descobreixo una colla de kongmes. Quan em veuen, comencen a cloquejar sorollosament i a moure's en una i altra direcció, de forma patosa, fins que finalment pugen per la vessant nord de la vall. Estúpids animals! Si jo fos un depredador no ho tindria més fàcil per descobrir-los amb aquest escàndol!

El vailet s'atura a un dels lodges, final de la seva etapa. Jo tinc força gana però crec que puc ser a Gokyo a l'hora de dinar. Dragnag no sembla un lloc massa acollidor i crec que podré fer en una hora el que les ressenyes diuen que es triga una hora i mitja, així que després d'aturar-me uns minuts a beure aigua i contemplar el poble, segueixo caminant.

Davant meu tinc la glacera de Ngozumba. Gokyo es troba a l'altra banda i vall amunt, de manera que hauré de travessar la glacera, com ja vaig fer amb la de Khumbu. El meu mapa marca un camí que la creua perpendicularment a la mateixa alçada de Dragnag, però quan m'hi acosto veig que aquest sender està molt poc fressat, de manera que pregunto a uns pastors que estan descansant a una roca. Efectivament, em marquen una altra direcció. Pel que sembla, he de seguir la morrena est de la glacera i creuar la glacera més al nord.

Segueixo la direcció que em marquen els nois fins que trobo el sender marcat amb fites. Les vaig seguint sempre cap al nord, paral.lel a la glacera, però arribo a un punt on no està clar per on se segueix. Segueixo per la base de la morrena per on veig que està més fressat el camí, però poc a poc el sender es va desdibuixant cada cop més, i desapareixen les fites. Més endavant me n'adono que he perdut el camí.

Per no anar enrera i seguint la lògica, decideixo pujar dalt de la morrena. Lentament, ja que el cansament, la calor i la deshidratació m'estan començant a passar factura, arribo a dalt, on retrobo el camí, que segueix el fil de l'aresta de la morrena. En la seva part oest, la que s'aboca a la glacera, està completament descomposta, i hi ha trams on s'ha esfondrat en grans blocs de pedra i terra. Des de la meva alçada veig l'interior de la gran glacera de Ngozumba, un paratge alhora preciós i infernal.

Segueixo el sender cap al nord. No fa ni gota de vent i cau un sol insuportable. La darrera hora d'etapa es fa molt i molt pesada. L'itinerari travessa la glacera en un constant pujaibaixa, entre muntanyes de roca, gel i sorra. Davant veig la morrena oest de la glacera però sembla que no s'acosti. M'he equivocat no aturant-me a dinar a Dragnag, però aquí sí que no m'aturaré, i de totes maneres tan sols porto uns ganyips i prefereixo dinar un bon plat.



El pensament d'un bon àpat em dona forces extra per enfilar l'ascens a la morrena, per aquest vessant completament descompost. També penso en el paradís que diuen que s'amaga a l'altra banda, Gokyo i el seu llac.

Finalment arribo a dalt de la morrena i camino cap a l'altra banda. Poc a poc a sota meu apareixen les aigües blaves del llac de Gokyo. Darrere s'enfila el cim del Gokyo Ri, que és el meu objectiu per demà, i finalment apareix el poble de Gokyo. Tenien raó, l'indret és preciós.



Baixo corrent cap a Gokyo i amb la mirada busco el Namaste Guesthouse, el lodge que varis caminaires ens han recomanat per la seva cuina i on hem quedat per trobar-nos amb el Daniel i la resta.

Quan ja tinc habitació corro al menjador i demano... una pizza! La pizza és la més bona que m'he menjat en aquest viatge, al menys de moment. Fins i tot té herbes mediterrànies! Me l'acabo a un ritme vertiginós, sucada amb cervesa i seguidament demano un pastís de poma davant la mirada estupefacta d'uns australians. Realment estava famèlic!

Em dutxo i passo la tarda descansant, llegint i xerrant amb altres caminaires. Fora la boira que invariablement cada dia creix a la tarda ja ho ha tapat tot, i ja no em venen ganes d'anar a fer un tomb. En Daniel arriba tard, i quan el veig pels finestrals de la sala d'estar corro escales avall per saber com li ha anat. El noi, tot i haver-les passat putes grimpant per no haver de recular en adonar-se del seu error, estén un somriure d'orella a orella.

Més tard, la sala d'estar s'omple de tots els caminaires que s'allotgen al Namaste. Reunits i calentons a la vora de l'estufa que crema excrements secs de yak, aquí i allà hi ha converses que apleguen viatgers de tot el món. Entre elles, en Daniel i jo fem plans: ens estarem dos dies a Gokyo, gaudint d'un descans que probablement serà força actiu.


2 d'octubre. Gokio (4790) - Gokyo Ri (5350) - Gokyo

De fet, avui el pla és ascendir el Gokyo Ri, un cim ineludible per tot aquell que visiti aquesta zona per les magnífiques vistes de la glacera Ngozumba i el Chomolungma al fons.

Aquest matí he descobert el guia d'un parell de kiwis (neozelandesos) exclamant en anglès macarrònic "Barcelona avui pujarà el Gokyo Ri en una hora. Barcelona és molt fort." Resulta que Barcelona era... jo. A aquestes alçades, en la petita família de caminaires que fem més o menys la mateixa ruta i que ens trobem als mateixos lodges, ha corregut la veu que m'agrada pujar i baixar corrent les muntanyes.

Així que ara hauré de pujar ràpid o quedaré en ridícul! Començo a pujar el Gokyo Ri a un ritme regular i decidit, que em permet guanyar metres d'una manera còmoda però ràpida. Cada metre que guanyo en alçada el paisatge sota meu es va fent més i més impressionant, i d'aquesta manera l'ascensió, feta en un mode més o menys atlètic, se'm fa molt curta.

En 48 minuts he arribat a dalt. Avui he dormit bé i he fet el ronso al matí, de manera que ja hi ha força gent a dalt, tots admirant la grandiositat de tot el que ens rodeja: la gran glacera de Ngozumba a l'est, una gran llengua de gel i roca; més enllà el cim més alt del món. Tot i ser a uns quants quilòmetres la gran visibilitat fa que sembli molt a prop. Però encara s'hi poden veure molts altres tresors, entre els el Cho Oyu i el Makalu, lluny, per sobre de molts altres cims menors.





Costa de marxar d'aquest indret però quan veig que comencen a créixer els núvols al fons de la vall, com cada dia, decideixo que n'és hora. A sota les aigües de color blau intens del 3er llac de Gokyo conviden a descendir. Com no podia ser d'altra manera ho faig corrent. Córrer avall a més de cinc mil metres d'alçada no és com baixar de la Mola de Colldejou. Haig d'aturar-me uns quants cops a recuperar l'alè i aprofito per mirar el paisatge i fer fotos. Tot i així, en 15 minuts torno a ser al poble de Gokyo.

Mentre dino al Namaste, arriba la Kate amb la seva motxilla i un aspecte molt cansat. Ella i en Phill, el seu company de trekking, haurien d'haver arribat ahir a Gokyo, com jo, però es van equivocar de direcció en el segon dels colls i van acabar perduts. Sense material de bivac, van tenir molta sort perquè, ja vespre avall, van trobar una expedició que els va oferir lloc a una de les seves tendes. Més tard apareix en Daniel. Un fort refredat l'ha fet girar cua a mitja ascensió i ha passat mig matí dins del seu sac.

Amb aquest panorama, i abans que la boira ho cobreixi tot, me'n vaig a fer una volta i a visitar el 2on llac de Gokyo, que no és tan maco com el 3er. Resulta ridícul que tanta gent s'amuntegui a la vall de l'Everest i ben poca visiti aquesta altra vall, que es troba a un tir de pedra i que, amb aquests llacs i l'amfiteatre de muntanyes que els rodegen, és més maca.



De nou al lodge, em retrobo amb l'Etienne que, pel mal d'alçada, ha arribat a Gokyo pel sud, sense creuar el Cho La. L'hora de sopar sempre és una petita festa. La petita família del trekking dels tres passos ens trobem de nou; gent de tots els països, sopant, compartint vivències, jugant a cartes i gaudint de la mútua companyia...



Aquests moments són els que fan gran aquest viatge.

Tornar a casa

Viatjar és la millor manera d'adonar-se que com a casa no s'està enlloc.

És el que penso ara perquè, fa 3 setmanes i escaig, quan entrava a l'aeroport de Singapore per començar la tornada, em vaig -ens vam- cagar en tot.

Una part de la meva vida, un període de temps relativament curt però intens, diferent, divertit, apassionant i enriquidor, s'acabava. Tornàvem a Barcelona a reprendre les nostres vides anteriors, o potser millor, a començar una nova vida.

No negaré que vaig passar certa vergonya, heheh...

El dimarts 22 de febrer em va despertar inquiet. "Quin hotel és aquest?" vaig pensar. Vaig trigar uns quants segons, massa, a saber que era al meu llit, a la meva habitació... a casa meva! I és que estava completament desorientat, a més d'adormit.

El dia següent vaig tornar al meu lloc de treball de sempre. Semblava que fos a un altre món, però els meus companys em van ajudar molt. La casualitat (o no) va fer que el dia del meu retorn fos 23F.

Aquell primer dia de feina em vaig dedicar a posar ordre.

El que va fer menys dura la tornada sou vosaltres: la meva família, els meus amics... tot el que faig aquí, totes les coses que m'agrada fer, que són aquí i que donen sentit a la meva vida. Em sento molt afortunat per tot això que tinc.

Però això no vol dir que aquest viatge no formi part de la meva vida real! El que passa és que ha estat un període finit en el temps. Ara forma part de mi, i el portaré dins meu per sempre.

Ara es tracta de fer del meu dia a dia, de la resta de la meva vida, un viatge continu: el viatge més llarg.

I és que, gaudint de la meva llar, me n'adono que com viatjar, no hi ha res.

El dia perfecte a Pulau Weh

El dia perfecte a Pulau Weh comença amb la sortida del sol. Com tots els dies, no? -pensareu-. Però en aquest cas els primers raigs del sol entren directament per la finestra del nostre bungalou i tenyeixen de vermell la mosquitera on estem dormint.



No és temps de fer el ronso. En el dia perfecte a Pulau Weh ens llevem i aprofitem la fresqueta de l'alba per anar a córrer una miqueta. Una miqueta vol dir una miqueta, o potser poquíssim, hauria de dir. Durant aquests sis mesos he anat a córrer tan poc que una rodada de mitja hora em sembla la més dura de les maratons.

Després de córrer suau al voltant del poble d'Iboih, tot contemplant com es desperta la vida del poble i la seva gent, tornem al bungalou i fem estiraments en el nostre porxo que s'alça per sobre del mar, a tan sols uns metres. Normalment no suporto el mal que em fa estirar els isquios però en el dia perfecte a Pulau Weh res fa mal.

Una dutxa freda i ens encaminem al Mama's, on fan uns esmorzars de collons. Un pancake de banana i xocolata em sembla una bona opció. O potser una amanida de fruita tropical? Un suc de papaya o síndria, això segur! Com que hi ha poques taules, les compartim amb l'altra gent que hi ve a esmorzar.



Després, a tan sols unes passes hi ha el centre de submarinisme Rubiah Tirta Divers. Preparem el nostre equip: el BCD, els pesos, el vestit de neoprè, i la resta, i prenem un te mentre esperem a que el vaixell estigui a punt de sortir.

El lloc de la immersió es troba a tan sols uns minuts d'Iboih. Prenem el sol durant el camí i critiquem la resta de bussejadors del vaixell. Ho fem perfectament! I quan arribem al punt de la immersió, acabem de preparar l'equip i ens llancem a l'aigua.

Ens toca un guia molt maco que coneix perfectament el mar i les corrents, i planeja el recorregut tenint en compte totes les variables. Descendim paral.lels a un mur i després naveguem per una pendent on hi ha tot tipus de peixos. Les morenes estan amagades als seus forats i treuen el cap, amb la boca mig oberta, esperant a que algun peixet despistat s'atansi prou com perquè sigui fàcil caçar-lo d'una sola mossegada. També veiem peixos lleó, un banc de jack, alguna tonyina despistada , crustacis, alguns coralls de colors, rajades pigallades, peixos lloro... La llista és interminable.



De sobte, el guia comença a fer un so frenètic colpejant la bombona amb la seva vareta; excitat, els senyala el blau, enllà, i ens fa un gest per mostrar-nos el tipus de peix, i que de seguida tots reconexem: un tauró d'aleta negra, d'uns dos metres de llarg, passa per davant nostre, deixant-nos -quasi- amb la boca oberta.



Un cop dalt del vaixell tothom comenta la seva immersió amb tothom. Tornem a terra, i la Gemma i jo ens submergim en els llibres de peixos per tal d'intentar identificar els que hem vist. Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, els identifiquem de seguida, emplenem els nostres log books i tornem al Mama's, on les simpàtiques cuineres ens faran un chapati amb guacamole; o potser un plat de pasta amb gambes?



No hi ha gaire temps. El vaixell ens espera per a fer una segona immersió a primera hora de la tarda. Aquest cop ens espera bussejar entre núvols de peixos de tots els colors. Aquí i allà hi ha anèmones amb peixets tímids que ens miren porucs. M'agradaria poder-los dir "Tontos, que no us faré res! Només us vull mirar una miqueta!" Ells s'amaguen entre els tentacles de l'anèmona i tornem a treure el nas per veure si he marxat. Ara un pop s'amaga a un forat en veure'ns... Nosaltres al.lucinem amb qualsevol cosa que es mou, però el guia ens ensenya coses rares com nudibranchs quasi invisibles o petits crustacis.



Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, no hi ha canvis bruscs de corrent i no hem d'acabar aferrats a la roca perquè la corrent se'ns endugui cap al blau... I quan estem a punt de sortir a la superfície, una tortuga apareix de no-sé-on i neda cap a la superfície, aliena a la nostar presència, per agafar una glopada d'aire i tornar als seus afers, mar enllà.



Un cop a terra ferma, anem al nostre bungalou a dutxar-nos, i passem la resta de la tarda passejant, o llegint o escrivint al balconet de la nostra llar.

El dia ha estat dur, així que quan cau el sol tornem al Mama's. Aquest cop caurà, sense cap dubte, un Chicken Kebab, és a dir, pollastre fregit sobre pa estil pita, sobre una amanida i sota una muntanya de patates fregides, i tot això, mida XL. Després de tants dies de menjar arròs fregit i noodles amb tones de xilis, és a dir, menjar extra-picant, no sabeu com s'agraeix poder menjar una cosa tan simple però tan fantàstica com un pollastre amb patates.

I, per què no? Avui és el dia pefecte a Pulau Weh i, tot i que a Aceh està prohibit l'alcohol, ens fotrem una birreta Bintang!

El dia perfecte a Pulau Weh finalitza on ha començat, dins la mosquitera, protegits de les bèsties xucladores de sang, dormint plàcidament amb la pau que dóna tenir la meva tortugueta al meu costat. Els dos tanquem els ulls i a l'instant veiem milers de peixos en la foscor.

...

Com tothom sap, no hi ha res perfecte en aquest món i Pulau Weh no n'és l'excepció. Hi ha mosquits que sense previ avís s'acosten i et deixen una bateria de picades a la pell. La meva tortugueta es posa malalta i la meïtat dels dies no pot venir a fer immersions. Algun dels guies és poc professional i ens porta a lluitar contra corrents que ens fan acabar tot l'aire de les bombones massa aviat; o potser descendim a 35 metres de profunditat per adonar-nos que estem al mig del no res! Els nostres veïns criden dins del seu bungalow com si es trobessin l'un a cent metres de l'altre, quan la distància que els separa és un pam. I en el nostre s'ha acabat l'aigua corrent i no ens podem dutxar.

I, ah! fer estiraments em costa horrors i em produeix gran dolor, com la resta de dies.

Sumatra, tocant de peus a terra

Ei, que ningú es pensi que ens hem passat tot el mes a Sumatra sucats a l'aigua. També hem aprofitat per moure els músculs de les cames, ja quasi atrofiats, tot pujant volcans o travessant la selva.

El dia següent d'aterrar a Medan vam fer cap a Berastagi, una ciutat que serveix de punt de partida per ascendir a dos volcans, el Gunung Sinabung i el Gunung Sibayak. Havíem pensat fer primer el Sibayak, més accessible, baix i fàcil que el Sinabung, però vam conèixer en Carlos, un madrileny maco però massa xerraire que volia anar el dia següent al Sinabung. Vam pensar que la unió fa la força i el dia següent tots tres i la Tina, una austríaca que es va afegir a darrera hora, agafàvem l'autobús cap a Danau Kawar, punt de partida de l'ascensió.

El dia estava molt ennuvolat i la muntanya completament tapada per la boira però tot i així no vam voler agafar un guia. Ens havíem fet amb un croquis del camí i vàries explicacions de l'itinerari. Entre això i anar preguntant, vam fer cap al corriol que anava ascendint, primer poc a poc per la jungla i després per una colada de lava força pendent. Calia grimpar per la roca humida i això feia entretingut el camí, però vam acabar rodejats per la boira i no vèiem res.



Quasi dues hores després, unes fumaroles de gasos amb olor a sofre i fòsfor ens van indicar que érem propers al cim i, efectivament, al cap de cinc minuts havíem arribat al més alt dels tres cims del Gunung Sinabung (2460 m). A l'altra banda hi havia d'haver un cràter però evidentment, no es veia res. Ens vam esperar una bona estona, esperant a veure si els núvols marxaven, i finalment el Carlos i jo vam anar a fer una volta al voltant del que s'intuïa que havia de ser la vora del cràter.

Ja estàvem tornant capcots per no haver vist res quan de sobte els núvols es van obrir oferint-nos tot el cràter i les fumaroles grogues que en sortien. Van ser només cinc minuts de glòria durant els quals vam poder veure aquella meravella. Havia valgut la pena, després de tot, haver pujat dalt del Sinabung.



Vam haver de fer amb molt de compte la desgrimpada de descens, ja que la roca estava molt humida. El Carlos ens anava dient "Vais escopeteaos!" però cap dels altres tres li fèiem gaire cas, la Tina, veterana del Tirol, baixant en primer lloc com un cabirol.

El dia següent vam tenir més sort i va sortir un dia de cel blau. Ens vam llevar un pèl tard, cansats del dia anterior, però quan des de la nostra mateixa habitació vam veure el Sibayak fumejant, ens vam vestir ràpidament i ens vam dirigir a la seva base, en autobús com el dia anterior, i sense haver esmorzat.



Va ser una ascensió més tranquil·la i avorrida que la del Sinabung però vam poder veure molta més activitat volcànica. Ens vam poder acostar molt més a les fumaroles. Oloren com els pets de la Gemma, si fa no fa, i deixen uns cristallets de color groc adherits a la roca, que la gent de la zona recull en sacs per vendre. Des del cim (2094 m) vam poder veure la piràmide del volcà Sinabung, que havíem pujat el dia anterior. Quina muntanya més maca! Va ser una pena que el dia fos tan gris.





Vam descendir per un corriol molt pendent que va posar a prova els nostres genolls, de tal manera que, un cop a la base, ens vam sucar una bona estona en uns banys termals que diuen que guareixen tota classe de malalties de la pell.

Va ser una bona entrada a Sumatra, i el trekking de dos dies que vam fer al parc nacional de Gunung Leuser va ser una bona continuació. Ens hi vam dirigir just després de visitar Pulau Banyak. La situació d'aquest parc, perdut entre muntanyes, fa que sigui poc visitat. Per aquesta raó, la majoria de turistes que volen veure orangutans i altres micos es dirigeixen a Bukit Lawang, molt més accessible.

Nosaltres vam triar no anar a Bukit Lawang precisament per aquesta raó, i vam encertar. Allà els orangutans són semi-salvatges, els guies els alimenten (quelcom que no s'ha de fer) i van cridant pel bosc sense respectar la vida animal, entre d'altres coses. Quasi que és més un lloc per anar de festa que per a veure animals.



En canvi, on vam anar nosaltres, avançàvem sols per una veritable selva, amb arbres que assolien fàcilment els 30 metres d'alçada. El nostre guia era molt competent i amb ell vam poder veure fins a 9 orangutans completament salvatges. Els oragutans tenen una panxa tan gran i rodona que sembla que s'hagin passat la vida bevent cervesa. Es mouen àgilment però lenta per les branques i lianes, passant d'arbre a arbre d'una manera sorprenent. Et miren i segueixen amb les seves coses, tranquil·lament.



Com a trekking, però, la caminada no va ser gaire cosa. Ens passàvem les hores mirant cap amunt tot buscant bitxos, o menjant, però caminar el que es diu caminar... El nostre guia era un excel·lent cuiner però es passava massa estona recollint llenya, fent el foc, cuinant i rentant els plats.

- "Ja és l'hora de dinar? Però si quasi no hem caminat! No tinc gens de gana!"

Vam dormir en un petit campament muntat el costat d'un riu d'aigües tèrboles. Al costat hi havia una sorgència força gran d'aigües termals i al final de la primera etapa ens vam sucar a l'aigua del riu que, barrejada adequadament amb les aigües termals, tenia una temperatura d'allò més agradable, tot i que en vam sortir amb el cul ple de sorra.

"Orangutà" significa, en la llengua Bahasa Indonesia, "home que viu al bosc". Però vam veure altres "homes del bosc", com macacos, els més atrevits, tant que a vegades, furtivament, s'acostaven al nostre campament per veure què podien robar-nos, i micos Thomas' Leaf, aquests més tímids i porucs. També vam veure molts altres animalons, més petitets però no per això menys interessants.



Amb aquests dos dies per la selva es van acabar les activitats "sobre la terra" a Sumatra. Ara mateix som a Pulau Weh, a l'extrem oest de Sumatra, després de dos dies interminables d'autobús, si és que es poden anomenar "autobús" els vehicles plens de fum de tabac on ens vam haver d'entaforar llargues hores...

I aquí comencen les activitats "sota l'aigua"...

Pulau Banyak

Cada any a Indonèsia moren unes quantes persones per causa dels cocos. I no parlo d'indigestions, de cocos en mal estat o del monstre que es menja els nens petits com jo. M'estic referint a les caigudes de cocos.

Pulau Banyak és un arxipèlag a la costa sud-oest de Sumatra que compta amb unes 40 illes tropicals que no s'aixequen més d'un o dos metres sobre el nivell del mar i que estan farcides de palmeres cocoteres. En els dies que vam passat a l'arxipèlag, de tant en tant sentíem el so sord d'algun que altre coco impactant contra el terra sorrenc.

Però a Pulau Banyak no hi mor gaire gent, per caiguda de coco.

La raó? La gran majoria de les illes estan deshabitades, o hi viu molt poqueta gent. Durant els anys 90 vàries illes comptaven amb bungalows i hi havia força afluència de turistes, però el gran tsunami del dia de Sant Esteve del 2004 i el terratrèmol que hi va haver la primavera de 2005 no van deixar cap bungalow en peu. Ara l'arxipèlag ja està força recuperat però arreu es poden veure encara les cicatrius de la tragèdia: illes mig enfonsades en el mar, esculls de corall desapareguts, cases deshabitades, grans àrees de palmeres mortes...

Afortunadament, poc a poc comencen a haver-hi establiments pels turistes, petits i molt bàsics, i tímidament les illes comencen a ser visitades de nou. Quan vam veure que es tractava d'un lloc remot i molt poc visitat i vam veure les fotos de les illes vam decidir que havíem de visitar-lo.



Vam arribar a Pulau Balai, l'illa més poblada, a bord d'un petit vaixell de càrrega que també fa de transport per passatgers. De seguida vam visitar la petita oficina de Yayasan Pulau Banyak (YPB), una ONG que es dedica a l'estudi i la protecció de les tortugues marines a la propera illa de Pulau Bangkaru.

El dia següent salpàvem de bon matí en una llanxa cap a l'illa. En dos hores hi vam arribar, i l'Arianto i els seus nois ens van venir a rebre a la platja, ajudant-nos a desembarcar emmig de les onades. Pulau Bangkaru és una illa totalment verge, salvatge i protegida per la llei, de manera que tant la via terrestre com la marina floreix pertot arreu.



Vam passar tres dies fantàstic a l'illa. Cada vespre, després de sopar, acompanyàvem als nois a fer la patrulla nocturna, que consistia en recórrer la propera platja de les tortugues prenent dades del nombre, l'espècie, mida, etc. de les tortugues que entraven fins el final de la platja, poc a poc i pesadament, en netejaven un tros, feien un forat ben profund, hi dipositaven la vora del centenar d'ous, tapaven el forat i, exhaustes per l'esforç, tornaven encara més pesadament a l'aigua.

Ens hem enamorat de les tortugues en aquest viatge. Veure un animal tan fort i alhora tan absolutament inofensiu, fer tota aquesta feina, acaba arribant al cor. Per això un dels matins va ser especialment especial: el niu de tortuga Leatherback que hi havia just davant del "quarter general" d'YPB, estava eclosionant.

Vam poder contemplar com la vora de 50 tortuguetes Leatherback feien el seu camí, caòticament, fins l'aigua. Quina escena tan entendridora!



Les patrulles matineres consistien sobretot en recollir les escombraries que arriben diàriament a la platja i recollir dades de les tortugues que havien posat ous després de la patrulla nocturna. En una d'aquestes patrulles vam veure un dels cocodrils que habiten els riuets de l'illa i que desemboquen lliurement al mar. Estava prenent el sol a la sorra i quan ens va veure va córrer a refuguar-se al mar. De què tenia por? El proper cop que em fiqui al mar pensaré que un cocodril em pot mossegar el cul.



També vam veure vàries serps, dracs (d'un metre de llargada aproximadament) i molts crancs. Les tardes eren lliures i les vam passar a les platges, jugant amb les grans onades que hi arribaven (properament intentaré penjar algun video i ho veureu...) o gaudint de la companyia dels nois d'YPB que, cal dir-ho, eren encantadors i es prenien molt seriosament la seva feina (i cuinaven de p*** mare!).



Tampoc va tenir preu el, per ser Sumatra, petit, terratrèmol que vam viure. Recordo que era de nit i seia a la sorra de la platja de les tortugues, esperant a la foscor a que una d'elles acabés de fer el forat per deixar-hi els ous (a les patrulles no estan permeses les llums ni els flaixos). De sobte el terra es va sacsejar com una coctelera, com si fos elàstic, primer tímidament i després de manera força evident. Semblava que estiguéssim asseguts sobre un gran animal a punt d'aixecar-se i posar-se a caminar. Els nois es van quedar callats uns moments i quan tot plegat es va acabar l'Arianto va dir: "No problem". Pel tipus de tremolor, ells ja sabien que no hi havia perill de tsunami.

Després de Bangkaru tocava una altra mena d'illa. Ens vam dirigir a Pulau Tailana, una illa que deu fer 4 hectàrees de superfícia, plana i plena de cocoters, on tan sols hi ha un allotjament molt bàsic consistent en 3 bungalows (una cabana amb un matalàs a terra), un lavabo i una cuina-menjador.



Aquí vam passar 4 dies fantàstics. Havíem llogat un caiac biplaça i cada dia fèiem una excursió a alguna de les illes que rodegen Tailana, totes elles absolutament deshabitades. Navegàvem per aigües poc profundes de color turquesa; desembarcàvem en platges paradisíaques de sorra blanca totes per a nosaltres sols; vèiem animalons des del caiac: un tauró d'escull, una guitar ray (un altre tipus de tauró), una serp de mar ben bé de dos metres...



No vam tenir gaire bon temps a Pulau Banyak. La majoria de dies van ser ennuvolats i cada tarda vèiem aproximar-se una gran tempesta per l'est. Després d'una posta de sol espectacular, queia un gran aiguat amb molts llamps i trons, que assaboríem llegint un llibre o al llit, dins la mosquitera.



Tot i així van ser uns dies inoblidables i encara ara, que som a Pulau Weh, ens en recordem. Les fotos parlen per sí soles, assaboriu-les!

I el proper cop que passeu per sota d'un cocoter, mireu amunt, per si de cas...

Volta a Bali en moto

Després de Sulawesi ha tocat Bali. La raó principal per haver vingut a aquesta illa ha estat poder extendre el nostre visat a Indonèsia 30 dies més. Les oficines d'immigració de Bali són les que posen menys problemes a l'hora de fer aquest tràmit. Ahir, per fi, ens van retornar els passaports amb el segellet dels ous.

Mentre ens tramitaven l'extensió ens hem dedicat a voltar per Bali. A l'illa ara estan de ple en l'estació plujosa i, aquest any, és més plujosa del normal. El dies es lleven més o menys ennuvolats i cada tarda i nit cau un ram que a Catalunya sortiria al Telenotícies. Això ens ha capgirat una mica els plans.

El primer dia, des d'Ubud, vam llogar unes bicis per explorar el paisatge i els pobles del seu voltant. El veritable tresor de Bali no són les seves platges (ni molt menys, a la Costa Brava tenim platges molt més maques) sinó els seus camps. Els balinesos són uns grans artistes (en el sentit més ample de la paraula) i són capaços de transformar una cosa tan ordinària com un camp d'arròs en un vertader jardí. L'interior de Bali està esquitxat de camps d'arròs d'un verd intensíssim disposats en forma de cascades, a vegades amb formes capricioses. Passejar per aquests indrets pel matí o una tarda assoleiada és tot un plaer.



Els balinesos també són extraordinàriament devots. Hi ha temples pertot arreu, fins i tot a les cases. A la homestay on estem allotjats hi ha un temple que deu ocupar uns 100 m² del jardí, i cada matí la iàia de la família posa ofrenes als esperits (en forma de petit tall de fulla de banana amb arròs i flors) per tots els racons del jardí.

L'excursió en bici ens va servir per descartar l'opció "ruta en bici", per la xafogor inaguantable dels matins i l'alt risc d'aiguats, especialment a les tardes... i per l'extrem mal de cul que va agafar la Gemma amb tan sols un matí de bici.

Descartada, doncs, l'opció de bici, per què no provar unes motos? Jo mai havia conduït una moto, però vam triar unes scooters de 110cc amb el seient prou baix com per a que pogués arribar al terra amb els peus (no s'accepten comentaris sobre això).

El primer dia en moto vam fer una petita ruta al voltant d'Ubud, sense equipatge, i vam visitar alguns temples de les rodalies. Va anar prou bé, així que el dia següent, carregats només amb l'equipatge "de muntanya" ens vam llençar cap al nord, a la conquesta del Gunung Batur, un dels volcans actius de Bali.

Tan sols arribar a Toya Bungkah, el poble que hi ha a sota del volcà, vam trobar un guia (més aviat ell ens va trobar a nosaltres) que per un preu no massa desorbitat ens faria de guia el dia següent. Aquella mateixa tarda es va desfermar la més bèstia de les tempestes. Va caure un gran aiguat acompanyat de molt aparell elèctric. Estàvem sopant a un warung makan quan va caure un llamp a escassos 50 metres. L'espetec va ser tan fort que la mestressa de la casa va sortir a tancar la casa, posant uns matxets a sota de les portes, per tal de "foragitar els mals esperits".

Durant la nit la pluja va seguir caient intermitentment. Per això ens vam sorprendre quan a l'hora convinguda -les 3:45 de la matinada- el nostre guia es va presentar a la nostra habitació. Vam començar l'ascens sota una pluja fina. Ens acompanyaven dos nois alemanys nefastament equipats. Un bon guia no els hagués deixat pujar en aquell estat, però a Toya Bungkah el que mana són els diners. Cada 15 minuts havíem de parar a descansar perquè els alemanys no aguantaven, i això que devien ser de l'edat de la Gemma!

Vam arribar al cim amb la claror de l'alba, amb molt de vent i una boira que no deixava veure a més de dos pams de distància. Havíem pujat el Gunung Batur, però podríem haver pujat el Matagalls i hauria estat el mateix. Tan sols un moment es va trencar la boira per deixar-nos veure un dels cràters amb una petita fumarola. Quin desastre!



Aquella mateixa tarda vam tornar a Ubud. Pujar muntanyes amb aquest temps era perdre el temps (i els diners). Vam decidir enfilar cap a la costa, i el dia següent vam rodar fins a Padangbai, un poble de costa sense res a destacar a part de tenir un fons marí molt interessant.

Vaig decidir finalitzar el curs PADI Advanced Open Water a Padangbai, i entre tots els operadors de submarinisme vam trobar l'OK Divers, un centre operat per una parella de txecs molt enrotllats.

El dia següent pel matí enfilàvem cap a la costa sud de Nusa Penida, fins a un punt anomenat Manta Point. La Gemma i jo estàvem una mica cagats abans de ficar-nos a l'aigua per les grans onades que xocaven contra els penyasegats de la costa generant grans castells d'escuma blanca. La barca, força gran, es movia de mala manera i posar-se l'equip en aquelles condicions va ser difícil. Ens vam llençar al mar marejats del tot però sota l'aigua la cosa va canviar, tot i que encara estava prou moguda i amb força mala visibilitat.

Com el seu nom indica, Manta Point és un lloc ideal per veure Manta Rays, un parent del tauró, pla i amb grans aletes laterals, que pot arribar a tenir una envergadura de 6 metres. La nostra immersió havia estat una merda fins que l'Adam, el meu instructor, va començar a colpejar frenèticament el seu tanc per cridar la nostra atenció: dues ombres s'acostaven plàcidament des del blau. Jo portava la càmera que m'havien deixat i m'hi vaig acostar, fins que vaig distingir els bitxos en qüestió: eren dues Manta Rays, d'uns 3,5 metres d'envergadura. Una d'elles venia directament cap a mi i em vaig quedar quiet. Al costat d'un bitxo tan gran et sents realment petit i vulnerable en aquell medi, però em va semblar que la manta estava molt tranquil.la i jo també em vaig sentir tranquil, tot i que molt excitat. Més endavant una altra Manta Ray, prenyada, va passar tranquil.lament pel nostre costat.





La segona immersió va ser molt més calmada. Ens vam moure a la costa nord de Nusa Penida, amb unes aigües molt més pacífiques, i vam bussejar en un jardí de corall. La càmera de fer fotos s'havia quedat sense bateria i no vaig poder fotografiar la tortuga que la Gemma va descobrir ni la diversitat de peixos de colors que vam veure.

El dia següent la ruta ens va portar a Amed, un tram de la costa nord de Bali encara més lleig, o almenys era lleig amb el temps gris i plujós que feia. El mar estava molt mogut, amb grans onades, i no pagava la pena bussejar. Va ser una pena perquè a prop s'hi troba el Liberty, un gran vaixell submergit a només 50 metres de la costa. Aquella tarda va tornar a caure un ram històric. Aquest fet i que ens van avisar que els nostres passaports ja havien rebut la seva extensió del visat, van ser motius suficients per tornar ahir a Ubud, on vam pendre decisions:

Farts del mal temps a Bali i de que s'hagi de pagar per quelcom tan senzill com pujar un volcà, i conscients que a l'est de Java (on volíem dirigir-nos ara) farà el mateix temps, ens anem a Sumatra! Demà volem a l'illa més occidental d'Indonèsia, on creiem que farà un temps més estable.

A Sumatra passarem el darrer mes del nostre viatge. Ens hi esperen unes quantes cireretes finals que ja anirem desvetllant.