El dia perfecte a Pulau Weh

El dia perfecte a Pulau Weh comença amb la sortida del sol. Com tots els dies, no? -pensareu-. Però en aquest cas els primers raigs del sol entren directament per la finestra del nostre bungalou i tenyeixen de vermell la mosquitera on estem dormint.



No és temps de fer el ronso. En el dia perfecte a Pulau Weh ens llevem i aprofitem la fresqueta de l'alba per anar a córrer una miqueta. Una miqueta vol dir una miqueta, o potser poquíssim, hauria de dir. Durant aquests sis mesos he anat a córrer tan poc que una rodada de mitja hora em sembla la més dura de les maratons.

Després de córrer suau al voltant del poble d'Iboih, tot contemplant com es desperta la vida del poble i la seva gent, tornem al bungalou i fem estiraments en el nostre porxo que s'alça per sobre del mar, a tan sols uns metres. Normalment no suporto el mal que em fa estirar els isquios però en el dia perfecte a Pulau Weh res fa mal.

Una dutxa freda i ens encaminem al Mama's, on fan uns esmorzars de collons. Un pancake de banana i xocolata em sembla una bona opció. O potser una amanida de fruita tropical? Un suc de papaya o síndria, això segur! Com que hi ha poques taules, les compartim amb l'altra gent que hi ve a esmorzar.



Després, a tan sols unes passes hi ha el centre de submarinisme Rubiah Tirta Divers. Preparem el nostre equip: el BCD, els pesos, el vestit de neoprè, i la resta, i prenem un te mentre esperem a que el vaixell estigui a punt de sortir.

El lloc de la immersió es troba a tan sols uns minuts d'Iboih. Prenem el sol durant el camí i critiquem la resta de bussejadors del vaixell. Ho fem perfectament! I quan arribem al punt de la immersió, acabem de preparar l'equip i ens llancem a l'aigua.

Ens toca un guia molt maco que coneix perfectament el mar i les corrents, i planeja el recorregut tenint en compte totes les variables. Descendim paral.lels a un mur i després naveguem per una pendent on hi ha tot tipus de peixos. Les morenes estan amagades als seus forats i treuen el cap, amb la boca mig oberta, esperant a que algun peixet despistat s'atansi prou com perquè sigui fàcil caçar-lo d'una sola mossegada. També veiem peixos lleó, un banc de jack, alguna tonyina despistada , crustacis, alguns coralls de colors, rajades pigallades, peixos lloro... La llista és interminable.



De sobte, el guia comença a fer un so frenètic colpejant la bombona amb la seva vareta; excitat, els senyala el blau, enllà, i ens fa un gest per mostrar-nos el tipus de peix, i que de seguida tots reconexem: un tauró d'aleta negra, d'uns dos metres de llarg, passa per davant nostre, deixant-nos -quasi- amb la boca oberta.



Un cop dalt del vaixell tothom comenta la seva immersió amb tothom. Tornem a terra, i la Gemma i jo ens submergim en els llibres de peixos per tal d'intentar identificar els que hem vist. Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, els identifiquem de seguida, emplenem els nostres log books i tornem al Mama's, on les simpàtiques cuineres ens faran un chapati amb guacamole; o potser un plat de pasta amb gambes?



No hi ha gaire temps. El vaixell ens espera per a fer una segona immersió a primera hora de la tarda. Aquest cop ens espera bussejar entre núvols de peixos de tots els colors. Aquí i allà hi ha anèmones amb peixets tímids que ens miren porucs. M'agradaria poder-los dir "Tontos, que no us faré res! Només us vull mirar una miqueta!" Ells s'amaguen entre els tentacles de l'anèmona i tornem a treure el nas per veure si he marxat. Ara un pop s'amaga a un forat en veure'ns... Nosaltres al.lucinem amb qualsevol cosa que es mou, però el guia ens ensenya coses rares com nudibranchs quasi invisibles o petits crustacis.



Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, no hi ha canvis bruscs de corrent i no hem d'acabar aferrats a la roca perquè la corrent se'ns endugui cap al blau... I quan estem a punt de sortir a la superfície, una tortuga apareix de no-sé-on i neda cap a la superfície, aliena a la nostar presència, per agafar una glopada d'aire i tornar als seus afers, mar enllà.



Un cop a terra ferma, anem al nostre bungalou a dutxar-nos, i passem la resta de la tarda passejant, o llegint o escrivint al balconet de la nostra llar.

El dia ha estat dur, així que quan cau el sol tornem al Mama's. Aquest cop caurà, sense cap dubte, un Chicken Kebab, és a dir, pollastre fregit sobre pa estil pita, sobre una amanida i sota una muntanya de patates fregides, i tot això, mida XL. Després de tants dies de menjar arròs fregit i noodles amb tones de xilis, és a dir, menjar extra-picant, no sabeu com s'agraeix poder menjar una cosa tan simple però tan fantàstica com un pollastre amb patates.

I, per què no? Avui és el dia pefecte a Pulau Weh i, tot i que a Aceh està prohibit l'alcohol, ens fotrem una birreta Bintang!

El dia perfecte a Pulau Weh finalitza on ha començat, dins la mosquitera, protegits de les bèsties xucladores de sang, dormint plàcidament amb la pau que dóna tenir la meva tortugueta al meu costat. Els dos tanquem els ulls i a l'instant veiem milers de peixos en la foscor.

...

Com tothom sap, no hi ha res perfecte en aquest món i Pulau Weh no n'és l'excepció. Hi ha mosquits que sense previ avís s'acosten i et deixen una bateria de picades a la pell. La meva tortugueta es posa malalta i la meïtat dels dies no pot venir a fer immersions. Algun dels guies és poc professional i ens porta a lluitar contra corrents que ens fan acabar tot l'aire de les bombones massa aviat; o potser descendim a 35 metres de profunditat per adonar-nos que estem al mig del no res! Els nostres veïns criden dins del seu bungalow com si es trobessin l'un a cent metres de l'altre, quan la distància que els separa és un pam. I en el nostre s'ha acabat l'aigua corrent i no ens podem dutxar.

I, ah! fer estiraments em costa horrors i em produeix gran dolor, com la resta de dies.

Sumatra, tocant de peus a terra

Ei, que ningú es pensi que ens hem passat tot el mes a Sumatra sucats a l'aigua. També hem aprofitat per moure els músculs de les cames, ja quasi atrofiats, tot pujant volcans o travessant la selva.

El dia següent d'aterrar a Medan vam fer cap a Berastagi, una ciutat que serveix de punt de partida per ascendir a dos volcans, el Gunung Sinabung i el Gunung Sibayak. Havíem pensat fer primer el Sibayak, més accessible, baix i fàcil que el Sinabung, però vam conèixer en Carlos, un madrileny maco però massa xerraire que volia anar el dia següent al Sinabung. Vam pensar que la unió fa la força i el dia següent tots tres i la Tina, una austríaca que es va afegir a darrera hora, agafàvem l'autobús cap a Danau Kawar, punt de partida de l'ascensió.

El dia estava molt ennuvolat i la muntanya completament tapada per la boira però tot i així no vam voler agafar un guia. Ens havíem fet amb un croquis del camí i vàries explicacions de l'itinerari. Entre això i anar preguntant, vam fer cap al corriol que anava ascendint, primer poc a poc per la jungla i després per una colada de lava força pendent. Calia grimpar per la roca humida i això feia entretingut el camí, però vam acabar rodejats per la boira i no vèiem res.



Quasi dues hores després, unes fumaroles de gasos amb olor a sofre i fòsfor ens van indicar que érem propers al cim i, efectivament, al cap de cinc minuts havíem arribat al més alt dels tres cims del Gunung Sinabung (2460 m). A l'altra banda hi havia d'haver un cràter però evidentment, no es veia res. Ens vam esperar una bona estona, esperant a veure si els núvols marxaven, i finalment el Carlos i jo vam anar a fer una volta al voltant del que s'intuïa que havia de ser la vora del cràter.

Ja estàvem tornant capcots per no haver vist res quan de sobte els núvols es van obrir oferint-nos tot el cràter i les fumaroles grogues que en sortien. Van ser només cinc minuts de glòria durant els quals vam poder veure aquella meravella. Havia valgut la pena, després de tot, haver pujat dalt del Sinabung.



Vam haver de fer amb molt de compte la desgrimpada de descens, ja que la roca estava molt humida. El Carlos ens anava dient "Vais escopeteaos!" però cap dels altres tres li fèiem gaire cas, la Tina, veterana del Tirol, baixant en primer lloc com un cabirol.

El dia següent vam tenir més sort i va sortir un dia de cel blau. Ens vam llevar un pèl tard, cansats del dia anterior, però quan des de la nostra mateixa habitació vam veure el Sibayak fumejant, ens vam vestir ràpidament i ens vam dirigir a la seva base, en autobús com el dia anterior, i sense haver esmorzat.



Va ser una ascensió més tranquil·la i avorrida que la del Sinabung però vam poder veure molta més activitat volcànica. Ens vam poder acostar molt més a les fumaroles. Oloren com els pets de la Gemma, si fa no fa, i deixen uns cristallets de color groc adherits a la roca, que la gent de la zona recull en sacs per vendre. Des del cim (2094 m) vam poder veure la piràmide del volcà Sinabung, que havíem pujat el dia anterior. Quina muntanya més maca! Va ser una pena que el dia fos tan gris.





Vam descendir per un corriol molt pendent que va posar a prova els nostres genolls, de tal manera que, un cop a la base, ens vam sucar una bona estona en uns banys termals que diuen que guareixen tota classe de malalties de la pell.

Va ser una bona entrada a Sumatra, i el trekking de dos dies que vam fer al parc nacional de Gunung Leuser va ser una bona continuació. Ens hi vam dirigir just després de visitar Pulau Banyak. La situació d'aquest parc, perdut entre muntanyes, fa que sigui poc visitat. Per aquesta raó, la majoria de turistes que volen veure orangutans i altres micos es dirigeixen a Bukit Lawang, molt més accessible.

Nosaltres vam triar no anar a Bukit Lawang precisament per aquesta raó, i vam encertar. Allà els orangutans són semi-salvatges, els guies els alimenten (quelcom que no s'ha de fer) i van cridant pel bosc sense respectar la vida animal, entre d'altres coses. Quasi que és més un lloc per anar de festa que per a veure animals.



En canvi, on vam anar nosaltres, avançàvem sols per una veritable selva, amb arbres que assolien fàcilment els 30 metres d'alçada. El nostre guia era molt competent i amb ell vam poder veure fins a 9 orangutans completament salvatges. Els oragutans tenen una panxa tan gran i rodona que sembla que s'hagin passat la vida bevent cervesa. Es mouen àgilment però lenta per les branques i lianes, passant d'arbre a arbre d'una manera sorprenent. Et miren i segueixen amb les seves coses, tranquil·lament.



Com a trekking, però, la caminada no va ser gaire cosa. Ens passàvem les hores mirant cap amunt tot buscant bitxos, o menjant, però caminar el que es diu caminar... El nostre guia era un excel·lent cuiner però es passava massa estona recollint llenya, fent el foc, cuinant i rentant els plats.

- "Ja és l'hora de dinar? Però si quasi no hem caminat! No tinc gens de gana!"

Vam dormir en un petit campament muntat el costat d'un riu d'aigües tèrboles. Al costat hi havia una sorgència força gran d'aigües termals i al final de la primera etapa ens vam sucar a l'aigua del riu que, barrejada adequadament amb les aigües termals, tenia una temperatura d'allò més agradable, tot i que en vam sortir amb el cul ple de sorra.

"Orangutà" significa, en la llengua Bahasa Indonesia, "home que viu al bosc". Però vam veure altres "homes del bosc", com macacos, els més atrevits, tant que a vegades, furtivament, s'acostaven al nostre campament per veure què podien robar-nos, i micos Thomas' Leaf, aquests més tímids i porucs. També vam veure molts altres animalons, més petitets però no per això menys interessants.



Amb aquests dos dies per la selva es van acabar les activitats "sobre la terra" a Sumatra. Ara mateix som a Pulau Weh, a l'extrem oest de Sumatra, després de dos dies interminables d'autobús, si és que es poden anomenar "autobús" els vehicles plens de fum de tabac on ens vam haver d'entaforar llargues hores...

I aquí comencen les activitats "sota l'aigua"...

Pulau Banyak

Cada any a Indonèsia moren unes quantes persones per causa dels cocos. I no parlo d'indigestions, de cocos en mal estat o del monstre que es menja els nens petits com jo. M'estic referint a les caigudes de cocos.

Pulau Banyak és un arxipèlag a la costa sud-oest de Sumatra que compta amb unes 40 illes tropicals que no s'aixequen més d'un o dos metres sobre el nivell del mar i que estan farcides de palmeres cocoteres. En els dies que vam passat a l'arxipèlag, de tant en tant sentíem el so sord d'algun que altre coco impactant contra el terra sorrenc.

Però a Pulau Banyak no hi mor gaire gent, per caiguda de coco.

La raó? La gran majoria de les illes estan deshabitades, o hi viu molt poqueta gent. Durant els anys 90 vàries illes comptaven amb bungalows i hi havia força afluència de turistes, però el gran tsunami del dia de Sant Esteve del 2004 i el terratrèmol que hi va haver la primavera de 2005 no van deixar cap bungalow en peu. Ara l'arxipèlag ja està força recuperat però arreu es poden veure encara les cicatrius de la tragèdia: illes mig enfonsades en el mar, esculls de corall desapareguts, cases deshabitades, grans àrees de palmeres mortes...

Afortunadament, poc a poc comencen a haver-hi establiments pels turistes, petits i molt bàsics, i tímidament les illes comencen a ser visitades de nou. Quan vam veure que es tractava d'un lloc remot i molt poc visitat i vam veure les fotos de les illes vam decidir que havíem de visitar-lo.



Vam arribar a Pulau Balai, l'illa més poblada, a bord d'un petit vaixell de càrrega que també fa de transport per passatgers. De seguida vam visitar la petita oficina de Yayasan Pulau Banyak (YPB), una ONG que es dedica a l'estudi i la protecció de les tortugues marines a la propera illa de Pulau Bangkaru.

El dia següent salpàvem de bon matí en una llanxa cap a l'illa. En dos hores hi vam arribar, i l'Arianto i els seus nois ens van venir a rebre a la platja, ajudant-nos a desembarcar emmig de les onades. Pulau Bangkaru és una illa totalment verge, salvatge i protegida per la llei, de manera que tant la via terrestre com la marina floreix pertot arreu.



Vam passar tres dies fantàstic a l'illa. Cada vespre, després de sopar, acompanyàvem als nois a fer la patrulla nocturna, que consistia en recórrer la propera platja de les tortugues prenent dades del nombre, l'espècie, mida, etc. de les tortugues que entraven fins el final de la platja, poc a poc i pesadament, en netejaven un tros, feien un forat ben profund, hi dipositaven la vora del centenar d'ous, tapaven el forat i, exhaustes per l'esforç, tornaven encara més pesadament a l'aigua.

Ens hem enamorat de les tortugues en aquest viatge. Veure un animal tan fort i alhora tan absolutament inofensiu, fer tota aquesta feina, acaba arribant al cor. Per això un dels matins va ser especialment especial: el niu de tortuga Leatherback que hi havia just davant del "quarter general" d'YPB, estava eclosionant.

Vam poder contemplar com la vora de 50 tortuguetes Leatherback feien el seu camí, caòticament, fins l'aigua. Quina escena tan entendridora!



Les patrulles matineres consistien sobretot en recollir les escombraries que arriben diàriament a la platja i recollir dades de les tortugues que havien posat ous després de la patrulla nocturna. En una d'aquestes patrulles vam veure un dels cocodrils que habiten els riuets de l'illa i que desemboquen lliurement al mar. Estava prenent el sol a la sorra i quan ens va veure va córrer a refuguar-se al mar. De què tenia por? El proper cop que em fiqui al mar pensaré que un cocodril em pot mossegar el cul.



També vam veure vàries serps, dracs (d'un metre de llargada aproximadament) i molts crancs. Les tardes eren lliures i les vam passar a les platges, jugant amb les grans onades que hi arribaven (properament intentaré penjar algun video i ho veureu...) o gaudint de la companyia dels nois d'YPB que, cal dir-ho, eren encantadors i es prenien molt seriosament la seva feina (i cuinaven de p*** mare!).



Tampoc va tenir preu el, per ser Sumatra, petit, terratrèmol que vam viure. Recordo que era de nit i seia a la sorra de la platja de les tortugues, esperant a la foscor a que una d'elles acabés de fer el forat per deixar-hi els ous (a les patrulles no estan permeses les llums ni els flaixos). De sobte el terra es va sacsejar com una coctelera, com si fos elàstic, primer tímidament i després de manera força evident. Semblava que estiguéssim asseguts sobre un gran animal a punt d'aixecar-se i posar-se a caminar. Els nois es van quedar callats uns moments i quan tot plegat es va acabar l'Arianto va dir: "No problem". Pel tipus de tremolor, ells ja sabien que no hi havia perill de tsunami.

Després de Bangkaru tocava una altra mena d'illa. Ens vam dirigir a Pulau Tailana, una illa que deu fer 4 hectàrees de superfícia, plana i plena de cocoters, on tan sols hi ha un allotjament molt bàsic consistent en 3 bungalows (una cabana amb un matalàs a terra), un lavabo i una cuina-menjador.



Aquí vam passar 4 dies fantàstics. Havíem llogat un caiac biplaça i cada dia fèiem una excursió a alguna de les illes que rodegen Tailana, totes elles absolutament deshabitades. Navegàvem per aigües poc profundes de color turquesa; desembarcàvem en platges paradisíaques de sorra blanca totes per a nosaltres sols; vèiem animalons des del caiac: un tauró d'escull, una guitar ray (un altre tipus de tauró), una serp de mar ben bé de dos metres...



No vam tenir gaire bon temps a Pulau Banyak. La majoria de dies van ser ennuvolats i cada tarda vèiem aproximar-se una gran tempesta per l'est. Després d'una posta de sol espectacular, queia un gran aiguat amb molts llamps i trons, que assaboríem llegint un llibre o al llit, dins la mosquitera.



Tot i així van ser uns dies inoblidables i encara ara, que som a Pulau Weh, ens en recordem. Les fotos parlen per sí soles, assaboriu-les!

I el proper cop que passeu per sota d'un cocoter, mireu amunt, per si de cas...