El camí que he fet fins aquí

Aquell 31 de desembre, a l'avió de Casablanca a Bamako, pensava més en el meu viatge al voltant del món que en la ruta en bicicleta per Mali que estava a punt de començar amb els meus amics.

Jo sempre havia tingut aquest somni al cap, des de feia molt de temps, però pràcticament havia assumit que ja no el podria dur a terme. Però la vida ens reserva sorpreses a cada corba del camí, i el dia anterior a marxar a Mali em vaig adonar que tot s'havia alineat perquè jo pogués marxar a fer un llarg viatge pel món.

Va ser sortint de la feina. Aquells dies no corrien molt bones notícies a l'Ajuntament i no estava especialment motivat per treballar. Anava pensant mentre caminava cap a l'estació, i de sobte la idea es va encendre al meu cor com un llumí, com la pòlvora... com quan t'enamores. En aquell moment vaig ser conscient que o ho feia ara, o probablement no ho faria mai. Tot estava del meu costat: m'havia alliberat d'una sèrie de responsabilitats a la feina, no tenia parella, tenia estalvis i, el més important, il·lusió i força.

Així que en tornar de Mali de seguida em vaig posar a recopilar informació d'aquells països que més m'atreien, fer un pressupost, dissenyar diferents propostes de viatges de 7 mesos, enllaçant aquells països que més m'interessaven, buscant la varietat, i intentant visitar cadascun d'ells en un moment climatològicament propici.

Després de fer proves, llegir molt i pensar si volia donar la volta sencera al món amb un bitllet RTW o anar comprant vols sobre la marxa i potser centra-me més en una zona, em vaig quedar amb aquesta segona idea. Sempre que he viatjat m'he assegurat d'organitzar-ho tot molt bé, de marxar tenint força clar quin viatge faré, a quins llocs aniré i quines coses faré. Aquest cop seria diferent: disenyaria el viatge somerament, i aniria concretant-lo a mesura que anés fent camí.

La ruta tal i com està ara plantejada comença a l'Índia i al Nepal, per després saltar a la zona de Vietnam, Cambodja, Laos... potser només passarà per un o dos d'aquests països. Després, impepinablement, ha de caure Indonèsia, un país que ara mateix m'atrau molt. I després qui sap si la ruta arribarà a Austràlia o a algun país de petites illes d'Oceania, com Fiji. Així que, a priori, sembla que la tornada serà pel mateix lloc que l'anada.


Quan ja semblava que el viatge prenia cos, quan ja veia el marxar com quelcom perfectament factible, em va entrar la cagalera. Vaig passar unes setmanes on la por a la soledat i al desconegut es barallaven amb les ganes d'aventura i llibertat. Llavors va aparèixer algú especial que encara em va fer dubtar més. Em preguntava sovint si realment era el moment de marxar.

Ho és, i en aquesta aventura finalment no aniré sol.