Caminant entre gegants de gel (1)

El Three Passes Trek o "Travessa dels tres colls" és un trek que recorre el Parc Nacional de Sagarmatha i que permet passejar-se literalment per sota d'algunes de les muntanyes més altes del món.

Durant dues setmanes he estat recorrent les valls que porten al camp base de muntanyes com el Chomolungma (8850 m) o el Cho Oyu (8201 m) i he pujat a alguns cims -tots per sota de la barrera dels sis mil metres d'altitud- que m'han permès gaudir de vistes inoblidables d'algunes de les muntanyes més impressionants i més maques del nostre planeta. A qui li agradi la muntanya, aquesta és una travessa que hauria de fer un cop a la vida.

El recorregut que he escollit intenta fugir del típic trek que es fa a la zona. La majoria de turistes remunten la vall que porta al camp base del Chomolungma i tornen pel mateix lloc. Això comporta que els camins i els lodges d'aquesta zona estiguin força plens de caminaires, guies i portejadors. El Three passes trek recorre una mínima secció del recorregut típic i visita quatre valls diferents, tot saltant de vall en vall a través de tres colls que superen àmpliament els cinc mil metres d'alçada -d'aquí el nom del trek-. D'aquesta manera també permet gaudir d'altres indrets no tan visitats però igual o més interessants que el camp base de l'Everest.

La gran xarxa de lodges de la zona permet fer tot el recorregut sense tenda de campanya, ni fogonet ni similars. Però no tot són flors i violes: degut a l'alçada que s'assoleix, la travessa requereix dels dies necessaris d'aclimatació per evitar el mal d'alçada. Fins a 9 dies seguits la ruta es desenvolupa en alçades per sobre dels 5000 metres, el que cal tenir en compte a l'hora de planificar les etapes amb els pertinents dies de descans - aclimatació.


23 de setembre. Lukla (2840) - Phadking (2610) - Monjo (2810)

Arribo a la terminal de vols domèstics de Kathmandu. Tot i que fa el mateix dia gris que ahir, sembla que avui sí que podrem volar a Lukla. Això sí, amb el retard i el caos habiuals d'aquesta terminal.

L'única sala d'embarcament està plena de viatgers ansiosos per volar a Lukla. Una petita pantalla mostra vols inexistents i els que existeixen no hi són. No hi ha gaires cartells ni més informació, així que visito la bonica hostessa del taulell d'informació uns quants cops. Quan comença un embarcament, surt una hostessa per una de les dues portes i crida el nom de la destinació i poc més, així que sempre que sento "Lukla" o quelcom semblant, m'hi llenço a preguntar si és el meu vol. Finalment encerto i passo la porta. Sí! Sembla que podrem volar!

Només som 15 passatgers a dins de l'avioneta. La minúscula pista d'aterratge de Lukla té menys de 500 metres de longitud i està construida amb un angle de 12 graus, de manera que facilita la frenada de les avionetes a l'aterratge i l'aceleració a l'enlairament. En aquests moments jo no ho sé, però resulta que es tracta d'un dels 10 aeroports més perillosos del món, o això diuen. Tampoc sé que tan sols dues setmanes abans una avioneta es va estavellar a les seves rodalies, sense haver pogut aterrar per falta de visibilitat...

Així que em prenc el vol com si res, gaudint de les espectaculars vistes del Nepal més rural, tot i que l'avioneta vola a la mateixa alçada que les muntanyes que ens rodegen i que salta colls només unes desenes de metres per sobre. No hi ha separació entre la cabina i la zona de passatgers i puc veure el que fan els pilots, i el cor em fa un salt quan veig la curtíssima pista al meu davant.

De Nepal: Three passes trek

Però no ens estavellem i al cap de 15 minuts estic remenant la meva motxilla mentre espero el meu esmorzar en un lodge de Lukla al costat de l'aeroport. La idea inicial era passar el primer dia passejant-me pel poble però com que ahir no vaig poder volar, em toca fer la primera etapa per tal de recuperar el dia perdut. Me n'adono de les ànsies que tinc per començar quan descobreixo la meva mà tremolant mentre em menjo la truita a tota velocitat.

Em poso els mitjons gruixuts i les botes i em llenço al carrer, passo el control on comproven que tingui els papers en regla i en uns minuts estic caminant camí avall. De seguida mil emocions em recorren el cos i experimento la sensació de llibertat i felicitat que sempre sento quan ens trobem la muntanya, el camí i jo. Semblava impossible però per fi ens hem trobat!

El dia és gris i una dèbil pluja cau intermitentment. En aquesta part baixa de la vall, el camí discorre entre poblets, i està força transitat. Molt sovint em trobo lodges o tea houses on poder dormir o fer un mos. Fa quasi un mes que no faig esport i he començat a caminar molt avançat el matí així que decideixo que la primera etapa serà curteta i que m'ho prendré amb calma.

No pot ser d'una altra manera ja que el camí no fa més que baixar dels 2840 m d'alçada de Lukla als 2610 m de Phadking, on pararé a fer un mos després de travessar una zona rural plena d'activitat i algun que altre esquitx de bosc.

Al lodge un dino parlo amb un guia que se sap tots els jugadors del Barça. També sento parlar a altres viatgers que baixen cap a Lukla i que literalment no han pogut veure cap muntanya en tots els dies que han estat caminant per la zona, pel mal temps.

De Nepal: Three passes trek

Després d'endrapar-me el dinar i assaborir la primera birra del trek (a un preu prohibitiu, però calia celebrar l'inici!) segueixo caminant per la vall. El camí ara discorre paral.lel al riu Dudh Koshi i sento la remor del gran cabdal d'aigua xocant contra les roques. De seguida passo el primer dels llargs ponts penjants i segueixo per l'altra riba, per una zona boscosa. No puc gaudir gaire del paisatge pel dia gris però igualment passo l'estona observant el meu entorn immediat.

De seguida em fixo en la dura tasca dels portejadors. Tots porten grans càrregues en una mena de cistells; van calçats de qualsevol manera i suporten tot el pes amb una ampla cinta que els rodeja el front. N'hi ha de totes les edats, des de nens fins a avis, i porten tot tipus de coses: des de caixes de cervesa fins a grans bosses amb material per a les expedicions que intentaran escalar els cims més alts. També carreguen un bastó en forma de T que els permet suportar el cistell quan volen descasar una estoneta.

Quan he caminant 3 hores i mitja arribo a Monjo (2810 m), on he pensat fer nit avui. Escullo el lodge que més m'agrada per fora, amb una habitació prou maca, amb vistes a la vall i amb -quin luxe- dutxa d'aigua calenta i wàter a la mateixa habitació!

El lodge el porten només noies i són molt simpàtiques, però la resta dels pocs trekkers que hi ha són una mica ensopits i, amb poca perspectiva de conversa, em dedico a llegir, escriure i fer estiraments la resta de l'estona després de sopar i abans d'anar a dormir.

Tan sols el guia d'un dels grups té ganes de xerrera:
- On et dirigeixes, al camp base de l'Everest?
- No, estic fent la Travessa dels tres colls.
- I quants dies tens per fer-ho?
- 15.
- Però no és possible fer-ho en 15 dies!
- Sí, sí que és possible.

Dins del meu sac penso, feliç però trobant molt a faltar a la Gemma, que això només ha fet que començar i que m'esperen uns grans dies de caminada entre gegants de gel.


24 de setembre. Monjo (2810) - Namche Bazar (3440) - Kyangjuma (3550) - Phunki Tenga (3250) - Tyangboche (3860)

Després d'esmorzar un pa tibetà amb melmelada amassat curosament per una de les noies, a les 7 del matí ja estic enfilant el caminot empedrat que atravessa Monjo. A aquesta hora no gaires caminaires han sortit dels lodges, i assaboreixo la solitud del caminar entre un bosc de rododendres mentre escolto el soroll del riu a sota, a la meva esquerra.

De seguida arribo a l'entrada al Parc Nacional de Sagarmatha, on hi ha un control on prenen nota de la gent que hi entra, i comproven que ho tinguis tot en regla. Després el camí descendeix per unes escales de pedra i creua el riu per un altre llarg pont penjant. A l'altra banda, més endavant, hi ha un parell de cascades al costat del sender i una de més petita que aboca les seves aigües directament sobre el sender. Sense més opció, l'atravesso corrent.

Encara creuo el riu un parell de cops fins que arribo a l'inici de la gran pujada a Namche Bazar. Els núvols comencen a trencar-se i la calor em fa canviar de roba, allà al mig del camí. Em torno a posar en marxa i me n'adono que estic prou en forma ja que adelanto a uns quants caminaires i portejadors (aquests darrers, molt carregats).

Així que poc després de les 9 del matí estic assaborint un te i uns croissants a una bakery de Namche. El local té les parets adornades amb pòsters d'equips de futbol, i la conversa amb el noi que hi treballa acaba centrant-se en aquest tema. El tio es coneix tots els jugadors de tots els equips, les classificacions i tota la resta de detalls. Sembla mentida, en aquest racó de món. També aprofito per enviar un correu electrònic a la Gemma, a un preu prohibitiu, per a que sàpiga que tot va bé.

Namche és una poble gran ubicat en un amfiteatre natural, que serveix exclusivament al turisme de muntanya i que creix inessantment. Entre sol i sol es pot sentir constantment el soroll dels martells picant pedra per fer els maons que serveixen per construir els hotels i restaurants que, aquí i allà, dia rere dia van apareixen com bolets. La meva idea inicial era passar la nit a Namche, però només som a mig matí, el temps està millorant, en trobo de conya i no noto l'alçada en absolut, així que decideixo seguir ascendint.

Surto de l'amfiteatre de Namche per una llarga escala de pedra i de seguida estic flanquejant per un sender entre pastures i camps. El sol ara ja pica amb força quan apareix entre els núvols esquinçats. En una de les corbes, lluny, al fons de la vall, apareixen dues bèsties de pedra, neu i gel. De seguida les reconeixo: el Lhotse (8516 m) i el Chomolungma, la muntanya més alta de la Terra, traient el nas al seu darrera. No puc evitar cridar "Diosss!!!", tot i que camino sol, i aturar-me a comtemplar aquest primer regal pels ulls.

De Nepal: Three passes trek

Us preguntareu perquè constantment dic Chomolungma en comptes d'Everest... És molt senzill. El nom d'Everest ve del nom del seu descobridor en quant a la muntanya més alta del món, Sir George Everest, del Servei de Geografia de la Índia (vaja, un topografillo com jo...). Però el poble Sherpa des de feia segles que anomenava a la muntanya Chomolungma. Més endavant el govern del Nepal va adoptar el nom Sagarmatha. Però a mi m'agrada utilitzar el nom que tradicionalment han emprat els que per mi són els més legítims per posar-li un nom a la muntanya, que són la gent que hi viu a sota.

Recuperat i amb el cor encara més alegre, cantant cançons en veu alta o xiulant, continuo la meva caminada. Ara el camí descendeix entre prats i bosc fins a Phunki Tenga, on m'aturo a fer el dinar, un plat de fideus fregits amb vegetals.

Amb el pap ben ple em dirigeixo al darrer pont del dia, sobre l'Imja Khola. A l'atra banda hi ha un yak que no el vol atravessar de cap de les maneres. El seu pastor, ajudar per altres persones, l'empeny i el fueteja fortament però la gran bèstia, amb una gran força, es nega a trepitjar el pont. Jo em miro l'escena des de l'altra riba. Finalment, el yak aconsegueix fugir corrent pels prats i jo tinc via lliure per començar a ascendir els 600 metres que em falten fins a Tyangboche.

Pel camí adelanto a dos grans grups amb guia i portejadors i me n'adono que el trekking que vam fer a Zanskar fa un mes encara té efectes sobre el meu cos, ja que no noto l'alçada. No sabia que l'aclimatació durés tant de temps.

Mentrestant, torna a estar ennuvolat i quan arribo a Tyangboche, ubicat en una mena de llom, la boira quasi no em deixa veure un prat on els monjos del famós monestir de Tyangboche estan jugant a... futbol!

Escullo un lodge i em donen una habitació molt freda però amb vistes al monestir i a les muntanyes. Demano per una dutxa d'aigua calenta i em porten una galleda d'aigua coberta per un núvol de vapor. Ja dins de l'habitacle que fa de dutxa, a l'aire lliure, me n'adono que l'aigua està tan calenta que si me la tiro per sobre acabaré com un tomàquet escaldat, així que, despullat i mig moll, haig de cridar perquè em portin una altra galleda d'aigua freda.

Ja net i polit m'acosto al monestir per assistir a la pregària de la tarda. M'haig de descalçar per entrar a la sala on els monjos seuen en fileres amb les cames creuades. Mentre reciten monòtonament els seus mantres es balancegen suaument a banda i banda. Repeteixen les pregàries a diferents veus i de sobte paren, deixant la sala en un gran silenci. Al cap de pocs minuts tornen a començar de nou, mentre un d'ells reparteix te.

De Nepal: Three passes trek

Més tard, ja al menjador comunitari del meu lodge, escalfat per una estufa central (com a totes les cases de la regió) que crema excrements de yak assecats, assaboreixo uns momo ben bons i em dedico a xerrar amb la resta de viatgers, la majoria en grups organitzats amb guia i portejadors però també algun d'independents. És genial poder acabar el dia en un lloc així intercanviant experiències amb altres caminaires. L'Etienne, un noi suís, es riu de mi quan li dic que sóc de Catalunya. "Catalunya no és un país!" em diu. "Per què els catalans sou tan tossuts?". És un catxondo i ho fa per fotre'm.

Quan li explico el meu itinerari em diu que li sona que el Kongma La, el primer dels colls que he de travessar, està cobert per la neu i no es pot travessar. Davant el meu escepticisme, crida un dels guies que corren per la sala i li pregunta. El guia respon que hi ha neu fins els genolls i que no es pot travessar. Li preguntem a un altre guia i la resposta és més o menys semblant.

L'experiència que tinc com a viatger m'ha ensenyat que molts cops no et pots refiar del que et diu la gent, tot i que siguin nadius del lloc. Molts cops, la gent local de països amb poc nivell educatiu, en comptes de dir-te simplement "No ho sé" s'inventen una resposta en funció del que ells creuen que deu ser la realitat. Em quedo una mica preocupat pel que m'han dit els guies però intentaré veure amb els meus propis ulls com està el coll. Em sembla molt estrany que hi hagi tanta neu en aquesta època de l'any. Tot i així, em vaig a dormir una mica intranquil. Podré fer la ruta tal i com l'he planejat? Serà perillós tenint en compte que vaig sol?