Trekking a Vieng Poukha, Laos

Ja fa deu dies que som a Laos, país amb economia de mercat però amb un partit comunista únic i unes quantes llibertats restringides, entre elles la d'expressió, associació i premsa, i amb una gent, d'entrada, molt maca, especialment els nens, que són encantadors.

Aquí el ritme de vida és diferent. Es tracta d'un país molt més pobre i rural que Tailàndia i s'hi respira molta més tranquilitat (i nosaltres ho agraïm), almenys al nord. El tipus de turisme també és molt diferent. Està molt menys desenvolupat i molt orientat al tipus de viatge que fem nosaltres, amb moltes activitats a l'aire lliure.

El dia 25 vam creuar el riu Mekong, i amb ell la frontera thai-lao. Va ser una pena no arribar el dia abans, ja que a la nit els lao van celebrar la festa de la lluna plena, en que encenen centenars d'estels il.luminats i els llancen al cel. Des de Chiang Khong, a la part tailandesa del riu, vèiem com els puntets de llum ascendien fins a arribar als núvols, i després es desfeien en el no res, caient lentament.

A Laos no hi ha bons mapes per a anar per la muntanya, i per tant és molt difícil fer coses una mica complicades pel teu compte. Per aquest motiu vam haver de contractar una agència per fer un trekking de 3 dies per la selva, dormint a poblets d'ètnies Khmu i Lhamu. La zona que vam escollir en principi estava poc explotada pel turisme i els pobles on dormiríem eren poc visitats.

En no haver fet mai un trekking "guiat" jo estava una mica mosca. Tampoc sabíem si l'agència que havíem contractat seria prou seriosa ni com serien els nostres "companys", un grup de 4 francesos. Però ens hi vam llençar.

De seguida vam veure que el guia que ens havia tocat ens faria suar de valent, però no per les pujades i baixades ni per la calor xafogosa, sinó perquè era un adolescent mal educat que no parava de fer el pallaso per cridar l'atenció. Per exemple, sabent que a tots ens feia fàstic, especialment a una de les franceses que era vegetariana, el tio no parava de recollir grans insectes pel camí (fent-ne ostentació, evidentment) i després els rostia i se'ls menjava davant nostre, mastegant sorollosament. El primer cop ens va fer gràcia, però al final estàvem molt cansats de les seves performances. Li vam cridar l'atenció uns quants cops, com quan espantava les vaques, o quan cridava desmesuradament, però no semblava captar els nostres missatges. El segon guia era molt maco però per desgràcia no manava. Sempre anava de cotxe escombra i ajudava al guia a fer el menjar i la resta de coses.

El primer dia vam caminar 2 o 3 hores fins a arribar a un poblet que es deia Phong Tont (o quelcom similar) amb només 7 famílies, moltes de les quals no hi eren perquè aquells dies feien la collita d'arròs i dormien a una mena de coberts als mateixos camps, que estaven lluny del poble. Ens va sorprendre i agradar molt com d'aïllat i rural era el poble, amb una economia de pràcticament total subsistència. Les gallines, galls, pollets, ànecs i porcs pasturaven lliurement entre les cases, fetes exclusivament de fusta i fulles, i tot plegat tenia un ambient molt i molt rural.



Ens van acollir dues famílies: una ens va donar de sopar i esmorzar i a la casa de l'altra vam passar la nit. Els àpats pràcticament sempre eren els mateixos: sticky rice ("arròs enganxós"), verdures bullides amb unes herbetes que li donaven un gust molt bo, i pollastre. Mataven a la pobra bèstia just abans de l'àpat. A nosaltres ens va agradar molt el menjar però els fancesos sempre s'ho deixaven tot! La Gemma, però, després de veure tants sacrificis animals es va convertir temporalment a la religió del Vegetarianisme.



A més de ser els que millor menjàvem, els catalans també erem els més nets, i vam fer una visita a la font de poble, on vam improvisar una dutxa. Allà vaig descobrir, en veure una gran taca de sang seca a la meva panxa, que una sangonera de mida XXL s'havia atipat de la meva saborosa sang, punxant-me al melic. Tot això després de la gran tempesta que va caure i que va provar la impermeabilitat 100% de les fulles dels sostres de les cases. Havíem acabat l'etapa 5 minuts abans de començar a ploure!

Aquella nit vam dormir molt bé, si exceptuem el gran terrabastall que van fer la meitat del temps una gran caterva de gripaus, al límit del bosc, tant que semblava que volguessin envair el poble, i també que els galls del poble eren molt matiners i a les 3 de la matinada ja començaven a cantar.

El segon dia vam fer l'"etapa reina" del trekking. Van ser quasi 7 hores de patejar per dins de la selva en un ambient absolutament xafogós. Al principi va ser prou divertit perquè seguíem el curs d'un riu que havíem de creuar ara sí ara també. El bosc estava molt humit i sovint havíem de revisar les nostres cames per veure si teníem sangoneres. Aquest cop no van passar dels nostres peus.



Però més endavant el camí deixava el fons de la vall i en el seu llarg ascens fins a una carena, flanquejava (en continus puja-i-baixes) per un terreny fangós que relliscava de mala manera i que ens feia progressar molt lentament. Al final del dia els francesos n'estaven fins els ous i no paraven de queixar-se. Nosaltres deixàvem el pavelló català una mica millor.



Vam arribar al segon poble, Nan Khong, amb 45 famílies, a bocafoscant (Cesc, aquesta te la dedico) i la Gemma i jo necessitàvem treure'ns a suor i la merda de sobre, així que vam baixar al riu, on hi havia algunes dones del poble rentant-se (amb el sarong posat, òbviament). Vam fer els que vam poder per dutxar-nos discretament i vam tornar a la casa del poble a esperar el sopar. Mentre esperàvem, una desena de cares ens contemplaven inexpresivament i incansable, sense perdre detall, tot i que no féssim absolutament res, a través de l'obertura del nostre habitacle.



El tercer dia vam caminar només dues horetes i de seguida vam desembocar en una pista on una furgoneta ens va venir a buscar. Cap de les caminades per la selva va tenir gaire gràcia, ja que no es tractava d'un bosc bonic, però l'estada als pobles, especialment el primer, va valdre la pena.

El dia següent, ja de nou a Luang Nam Tha, havent omplert bé la panxa de menjar i de Beerlao a la salut del meu tiet Josep, vam llogar unes bicis per donar la volta a la vall, esquitxada de poblets i de camps d'arròs. Ens va agradar molt pedalar pels camins i assaborir la vida tranquil.la del Laos més rural, la collita de l'arròs, les cases de fusta elevades del nivell del terra i els nens jugant al carrer.

I aquest cop sense guies emprenyadors!