dissabte, 9 d’abril del 2011

Caminant entre gegants de gel (i 5)

3 d'octubre. Gokyo (4790) - Cho Oyu Base Camp (5185) - Gokyo


Avui sembla que serà un dia més tranquil i el pla del dia és arribar-me al camp base del Cho Oyu. Tan sols cal resseguir la vora oest de la glacera de Ngozumba, passant pel costat del 4rt i el 5è llacs de de vall de Gokyo i fins arribar a les portes del 6è.

Sense pressa començo la meva caminada en solitari, contemplant la bellesa del llac i els yaks pasturant. En Daniel, refredat, s'ha quedat al llit; els canadencs han anat al Gokyo Ri i la resta de companys ja han marxat de la vall. Però sempre m'ha agradat pasturar sol i agraeixo aquesta estona de solitud. De fet no és solitud: les muntanyes, els animals, l'herba, la roca, l'aigua, la neu i el gel m'acompanyen tota l'estona i jo vaig jugant amb ells, ara aquí ara allà.



M'aturo a un punt anomenat Scoundrel's Point, on novament hi ha una gran vista del cim més alt de la Terra. Però hi ha molts altres cims no tan famosos i potser més macos, així que segueixo la ruta sempre cap al nord i per un terreny cada cop més desolat.

Finalment arribo a una gran tartera de grans rocs de varis metres de diàmetre. Salto de roc en roc sense adonar-me que la funda de la meva càmera és oberta. De sobte el so de la meva càmera caient entre els rocs m'atura de cop. "Clac, cloc, clac, clec..." la càmera va xocant contra els blocs i va caient a la profunditat de les escletxes que s'obren entre les grans roques.

Després de sentir 5 o 6 cops el so dels cops que rep la càmera, arriba el silenci. Incrèdul pel que m'ha passat i amb el cor bategant-me cada cop més ràpid, em pregunto com puc haver estat tan burro. La meva càmera és varis metres sota meu, entre un caos de blocs de granit, fora del meu abast. No em puc creure que l'hagi perdut però encara menys que hagi perdut els milers de fotos que hi ha emmagatzemades.

Retrocedeixo fins al punt on crec que la càmera s'ha esmunyit avall però sóc incapaç de veure-la, així que, lluny de tirar la tovallola, m'introdueixo per una altra excletxa que hi ha a prop, suficientment ampla per a que hi càpiga el meu cos.

Però la càmera no hi és, o no es veu. Deu ser tan avall i tot és tan fosc que sóc incapaç de veure-la tot i que la raó em diu que no pot ser tan lluny.

Després d'uns minuts de reflexió i varis intents, veig una parella de belgues que camina a uns cent metres de la meva posició i els demano ajuda. Si per casualitat portessin un frontal o llanterna potser podria veure la càmera. Molt amables, un d'ells em deixa el seu frontal i fins i tot s'acosta ajudar-me.

Però no hi ha manera. Provem a vèries escletxes tant el belga com jo, i no som capaços de veure l'aparell. No pot ser! No em puc creure que m'estigui passant això!

En un darrer intent, em fico per l'escletxa més profunda, per la que estic quasi segur que s'ha acabant esmunyint la maleïda càmera. Cap per avall, intento arribar el més profund possible amb el cap i inspecciono el fons del forat i les escletxes petites que es ramifiquen aquí i allà i... finalment la veig, la veig! Està coberta per una capa de pols que la fa quasi invisible, i es troba al fons d'una escletxa secundària molt estreta que sembla inaccessible. Però ficant-hi el braç i estirant-lo fins que no puc més, amb la punta del dit hi arribo.

La tinc! L'he recuperat! Quasi abraço el belga i quasi em poso a plorar. He estat a punt de perdre totes les fotos del trekking!

Refet de l'ensurt segueixo caminant, ara amb la funda de la càmera ben tancada però seguint fent saltirons, fins a arribar on hi hauria d'haver el camp base sud del Cho Oyu (5185 m). Però no hi ha ni una tenda de campanya. Suposo que és normal, ja que l'època ideal per ascendir-hi és l'abril - maig.



De tornada em trobo el Daniel, que es troba una mica millor i ha pujat fins al 4rt llac. S'hi vol sucar, però el convenço que amb el refredat que porta i el vent que s'està aixecant, no és molt bona idea. Així que només hi fica els peus i després tornem tots dos junts a Gokyo, on tornarem a gaudir d'una tarda tranquil·la a la vora de l'estufa i de la bona cuina del Namaste mentre a fora s'estén la boira freda.


4 d'octubre. Gokyo (4790) - Renjo La (5400) - Lungden (4350) - Thame (3800)

És l'hora dels adéus a Gokyo. Com quan em vaig acomiadar de Chhukhung, és un moment una mica tristot, però encara ens queda al davant alguna aventureta i això ens impulsa endavant.

Així que d'hora, ja que ens espera una etapa llarga, enfilem el petit corriol que voreja pel nord el llac de Gokyo. Torno a pensar que deu ser el llac més maco que he vist a la meva vida, i intento retenir en el meu pensament les seves aigües blaves i brillants.

El Daniel segueix amb el fort refredat i ascendeix a un ritme lent i tot sovint es para a tossir. Malgrat el coll és força a prop de Gokyo l'aproximació resulta lenta i pesada, ja que a més, porta tenda de campanya i resta de material de bivac, amb una motxilla que deu sobrepassar els 15 quilos de pes.

En cert punt de l'ascenció decideixo no esperar-lo més i tirar pel dret fins al coll. A aquestes alçades d'aclimatació i sense problemes de salut, em resulta força còmode progressar en pujada. Deixo el meu trasto i m'aboco avall per localitzar, a sota, el meu company.

Sense pes, saltironejant, descendeixo en pocs minuts fins a la seva posició i em carrego la seva motxilla, que portaré fins al coll. Molt agraït i sense pes, aquest cop el seu ritme millora i en poca estona hem arribat tots dos al Renjo La (5400 m).



Les vistes són, com sempre, espectaculars cap a l'est, per on hem pujat, i cap a l'oest se'ns obre un món nou. Un darrer adéu a Gokyo, a l'Everest i al Makalu i comencem a seguir el camí que descendeix, curiosament, seguint una llarga escala tallada en roca de manera magnífica.

Al cap d'una estona de caminar avall, a molt millor ritme que en l'ascens, i després de passar uns quants llacs, la boira que puja per la vall del Bhote Koshi ens envolta i perdem la referència de les muntanyes que rodegen la vall. Llavors, en una bifurcació, s'obre un petit debat sobre quin és el bon camí. Cap dels dos, en Daniel i jo, tossuts de mena, vol cedir i finalment cada un segueix pel seu camí. Finalment es fa evident que el camí bo és el que segueixo jo i ens tornem a retrobar. Per sort la boira s'ha obert un moment i l'he pogut avisar des de la distància.

Després d'un descens vertiginós i cada cop a més bon ritme, arribem a Lungden, on parem a un lodge a dinar. Aquesta vall és la més poblada de totes les que he visitat en tota la ruta, puix que antigament era una via de comunicació entre el Tíbet i el Nepal. A tots dos vessants de la vall es succeeixen els poblets amb cases de pedra d'una planta.

Ens quedaríem a Lungden ja que és un lloc molt maco i agradable però decidim seguir caminant per la vall. Més endavant creuem més pobles i cada cop veiem més activitat humana; caravanes de yaks, camperols, murs de pedra o ponts en són la prova. També creuem la vall del riu que el 1985 va baixar en una gran riuada que es va endur pobles sencers i els efectes de la qual encara són visibles.

Finalment arribem a Thame. Estem contents perquè ens hem raspatllat una etapa que les guies diuen que és de 10 hores en menys de 7, tot i el refredat, i sense córrer. També estem contents per tornar a estar per sota de la barrera dels 4000 metres d'alçada. La temperatura comença a ser més amable i aquí i allà la vegetació comença a aparèixer.

Tot plegat ho celebrem amb un bon bistec i un vespre de xerrera prop de l'estufa.


5 d'octubre. Thame (3800) - Namche Bazar (3420)



El matí es lleva amb una llum espectacular. Ahir vam arribar a Thame a la tarda, quan el poble estava cobert de boira, i no vam poder veure els seus voltants. Però avui el cel és blau i net i rere Thame s'alcen unes grans muntanyes amb espectaculars murs de pedra llisa sota les quals hi ha el monestir de Thame.

Més avall, quan ja caminem amb l'escalforeta del matí, ens rep una explosió de vida: l'aigua dels rius i torrents baixa amb força, apareixen de nou els arbres, l'herba, les flors... Flors! S'ha acabat l'alta muntanya, el regne del gel, la pedra freda, el cel blau pur, el vent sec i fred, les aigües grises i les albes glaçades. Aquesta primavera sobrevinguda ens omple el cor però alhora sentim que, poc a poc, deixem enrere un món que no per ser dur deixa de ser meravellós i impressionant. Qui sap si hi tornarem algun dia?



Hem sortit de Thame per la riba sud del Bhote Koshi, que no és el camí habitual, i gaudim durant força estona de la solitud del camí i de la companyia d'algun vilatà. Més avall, a Thamo, creuem a la riba nord i empalmem amb el camí habitual. És ple de caminaries que comencen els seus trekkings i que caminen en sentit contrari a nosaltres.

L'etapa es fa curta i abans de l'hora de dinar ja som a Namche Bazar. Juguem amb la idea de seguir caminant i arribar avui a Lukla, per empalmar amb el vol Lukla-Kathmandu i passar aquesta mateixa nit al Thamel, qui sap si després d'haver assaborit unes birres mentre escoltem música en directe. Però ho deixarem per l'endemà. Avui dormirem a Namche i tindrem tota la tarda per relaxar-nos i la nit fer unes cerveses amb uns australians amb els que ens retrobem.


5 d'octubre. Namche Bazar (3420) - Monjo (2810) - Phadking (2610) - Lukla (2810)

El darrer dia arriba. Abans de posar-nos en marxa, el propietari del nostre lodge s'acomiada de nosaltres tot posant-nos al coll la típica bufanda tibetana de color blanc.

Una estona després, mentre camino pel camí costerut d'accés a Namche, però aquest cop descendint a bon ritme, penso que, tot i que em fa il·lusió el regal, és evident que un cop a casa no en faré res d'aquesta bufanda que, a més, fa una forta olor de mantega rància.

Recordo que més avall, ja per sota de la barrera dels tres mil metres, hi ha un llarg pont penjant per sobre del riu Dudh Koshi i, com en una mena d'inspiració, prenc una decisió.



Arribo al pont i em trec la bufanda del coll i la penjo d'un dels cables del pont, al bell mig, sobre les aigües, ben lligada per tal que el vent no se l'emporti. Una part de mi restarà per sempre en aquest pont, en aquesta vall, a mercè del vent. És el meu petit homenatge a totes aquestes valls. Faig una darrera mirada a les aigües blanques que es remouen sota meu i, emocionat, em torno a posar a caminar, sense mirar enrere.

Des de llavors, de tant en tant penso en aquella bufanda blanca i torno per uns intants al regne dels gegants de gel, on vaig passar alguns dels millors dies de la meva vida.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

este no estaba, o no lo habia leido, o es el alzeimer propio de la tercera edad.
¡ Vaya osea que tu pañuelo se quedo en ese puente , como una parte de ti ! ¡ Esta bien !.
Me ha gustado el relato.

Unknown ha dit...

No me puedo creer que se me haya pasado por alto toda la odisea de la camara.
¡Para haberte pasado lo mismo que al de la pelicula !
Hay mucho que leer y todo es interesante .Besos