Aventureta a Tana Toraja

Ja quasi que queden lluny els tres dies que vam passar patejant la zona nord de Tana Toraja. Va ser una manera ben diferent de passar el Nadal. Les muntanyes no eren tan espectaculars com esperava però va pagar la pena igualment. El paisatge absolutament verd, esquitxat aquí i allà de camps d'arròs disposats en terrasses de formes capricioses i els petits pobles amb les cases típiques en forma de casc de vaixell invertit, van ser motiu suficient per visitar la zona. La nit de Nadal amb una família de camp i l'aventureta de perdre'ns sota la tempesta, van arrodonir l'experiència.



La cosa va anar així:

El dia 23 al matí negociàvem amb dos motoristes el preu per pujar-nos a Battutumonga, el poble d'on volíem començar a caminar. El 40 minuts de moto per pistes asfaltades amb grans pendents van ser excitants, i encara em vaig exitar més quan vaig veure que el motorista que m'havia portat a mi no tenia mà esquerra. Com dimontri podia conduir una moto en aquelles condicions i per aquells pistots plens de bonys?

Abans de començar a caminar vam ensumar que hi havia funeral al poble. Efectivament, en una mena de plaça rodejada de cases tradicionals s'estava produïnt la massacre del búfal. Un d'ells era albí (de color blanc). Tan sols les famílies amb molts calers se'ls poden costejar, ja que valen uns 20000 euros. Hi havia centenars de convidats i es notava que era un dels funerals grossos.

No ens hi vam estar gaire perquè teníem uns 16 km al davant amb constants puja-i-baixes, i de seguida ens vam posar en camí. Caminàvem per una pista estreta però asfaltada contemplant el paisatge. Boscos, camps d'arròs, camps inundats d'aigua, cases tradicionals i, de tant en tant, cementiris Toraja, coves excavades en parets de roca a la base de les quals encara descansen la mena de carros que han servit per a transportar el difunt a la seva tomba.

Ens orientàvem amb un mapa a escala 1:85000, l'únic disponible de la zona, i preguntàvem aquí i allà per comprovar la bona direcció de la marxa. Tota l'estona vam caminar per pistes que serveixen per connectar els llogarrets i no vam necessitar més detall tot i que vam constatar que hi faltava de tot, camins i pobles inclosos.

Cap a migdia va començar a caure una pluja fina però en poca estona va tornar a lluir el sol una mica. Tot i així, grans núvols de tempesta s'alçaven al sud i no vam aturar-nos gaire. Cap a quarts de quatre arribàvem a l'únic allotjament de Pangala, el destí de la nostra etapa, senzill però suficient.



Va ser arribar i començar a descarregar la tempesta, i amb la Gemma vam comentar la sort que sempre teníem amb la pluja: era arribar a cobert i posar-se a ploure. La dutxa d'aigua freda, amb la remor de la pluja com a rerafons, ens va sentar meravellosament, i quan la pluja va afluixar vam anar al centre del poble a buscar algun Warung Makan (casa de menjars) on poder omplir el pap. Com sempre el menú va consistir en arròs, verdures i pollastre.

El matí següent, vigília de Nadal, ens vam llevar d'hora perquè havíem de caminar quasi 20 km amb un port de muntanya pel mig. Després d'esmorzar galetes i una "litrona" de cafè (el cafè Toraja és molt bo) vam enfilar la pista que ens duia a Baruppu. En tot el primer tram ens vam anar creuant amb tot de gent que baixava al mercat de Pangala, probablement a fer la compra de Nadal. Tots ens saludaven amables: "Hey Mister! Where do you come from?" Selamat Natal!" Quan els dèiem que som de Barcelona era inevitable, a tot arreu però especialment aquí, l'al.lusió al futbol. "Messi! Imiesta! Xavi! Puyol!" Se'ls sabien tots!



En 3 hores passàvem Baruppu, equador de l'etapa, i més amunt ens aturàvem en un petit prat a descansar, beure aigua, contemplar el paisatge de verd intens que teníem a sota i comentar què fàcil estava resultant l'etapa. A quarts d'una ens tornàvem a posar en marxa i llavors, de sobte, tot va canviar. La pista es va anar deteriorant fins a convertir-se en un sender erosionat per les pluges. El sol es va amagar rere uns núvols que ràpidament es van anar fent espessos, i en poca estona començava a caure una pluja fina.

Res d'això hagués estat greu si, més endavant, no haguéssim arribat a una bifurcació del sender que, evidentment, no estava marcada al mapa. La pluja que augmentava d'intensitat i la boira que ens envoltava ja en aquell moment no ens deixava veure el nostre entorn i no teníem cap altra referència. Vam inspeccionar els dos senders; el de la dreta, més pla i el de l'esquerra costerut però més fressat. Vaig deduir que el primer seria una altiga pista convertida en sender pel poc ús al llarg dels anys i el segon una mena de drecera. Probablement s'ajuntaven més amunt.

Vam agafar el segon, sota una pluja cada cop més intensa. El sender relliscós ascendia per la muntanya força dret i la boira no ens deixava veure en quina direcció. Tan sols podíem intuir que anàvem més o menys cap al nord, que era on volíem anar.

Més amunt, finalment, vam desembocar a una carena per on circulava una pista en molt mal estat, probablement el camí que havíem deixat abans. El vam seguir a l'esquerra pensant que de seguida començaríem a descendir. Però, en comptes d'això, ens vam trobar amb una altra bifurcació, sota una pluja, ara sí, forta i insistent.

Vam inspeccionar els dos senders, i de nou vam escollir el de l'esquerra. No teníem cap tipus de referència més que veure quin camí estava més fressat, i tots dos ho estaven per igual. La mena de pista que vam seguir avançava per la carena. Jo sabia que si el camí aviat no començava a descendir, volia dir que no era el camí correcte. Vam caminar durant força estona per aquest sender, o podria dir riu? A vegades semblava que començava el descens però de seguida tornava a pujar.

I quan més necessitàvem trobar algú que ens digués el camí, ningú apareixia. Tothom s'havia esfumat!

Al cap de mitja hora vam decidir que era evident que aquell no podia ser el camí. Probablement estàvem avançant per la part alta de les muntanyes cap al nord-oest, quan havíem de descendir cap al nord. Ens quedaven unes 3 hores de llum. Calia desfer el camí fins a la darrera bifurcació i provar l'altre sender. Si en una estona no vèiem amb evidència que el sender descendís, havíem de desfer camí fins a Baruppu, el darrer poble que havíem visitat. Aquesta perspectiva no ens feia cap gràcia, afamats com estàvem, cansats i amb els peus absolutament xops de caminar per un bassal constant.

Abans de provar el segon sender, encara sota la pluja, vam menjar, sense pràcticament aturar-nos, unes llesques de pa que ens van saber a menja exquisida, i després ens vam endinsar pel sender que era la nostra darrera oportunitat. A vegades evident i a vegades quasi menjat per la vegetació, vam avançar pel corriol que en uns minuts va començar a descendir de forma decidida.

La pluja va començar a afeblir-se i la boira es va començar a obrir, animant-nos a seguir endavant. Més avall vam sentir sorolls de civilització sota nostre, al fons de la vall: un gos bordant, un gall cantant... Havia de ser Pulu Pulu, el nostre destí! La Gemma va exclamar: "És el primer cop que m'alegro de sentir el cant d'un gall..." (cal tenir en compte que fins ara aquests animals tan sols ens havien servit de despertador a les 4 de la matinada).

De sobte ens vam trobar amb els primers humans de la tarda, un senyor gran i dues nenes; pronunciant quatre paraules en indonesi vam constatar que avançàvem pel bon camí i que ells anaven a Baruppu a celebrar el sopar de Nadal amb la família! Ens va semblar esperpèntic. Nosaltres tan sols desitjàvem trobar un sostre on refugiar-nos i un plat calent i, quan la boira per fi ens va deixar veure el poble de Pulu Pulu, ens vam dirigir a la primera casa amb cara i ulls que vam trobar.



Ens va rebre el cap de la família, que de seguida va entendre els nostres gestos de "dormir" i "menjar". Ràpidament ens va preparar un cafè i van estendre un matalàs davant del... televisor. Ens esperava una nit de Nadal ben surrealista, menjant arròs, verdura i pollastre i contemplant amb la família telenovel.les xunguíssimes xineses i indonèsies fins a les tantes. La Gemma i jo ens moríem de son i cansament però no volíem fer el lleig a la família i aguantàvem com podíem. Almenys teníem on descansar, estàvem secs i calents i havíem sopat.



La família es va mostrar acollidora però distant. Ens intents de xapurrejar 4 paraules en indonesi per trencar el gel no van funcionar i tot plegat va fer que fos una vigília de Nadal ben diferent al que estem acostumats.



El matí de Nadal es va llevar amb música pop indonèsia sonant per uns altaveus a un volum atronador. Vam haver d'esmorzar sota aquell infern sonor (posat en el nostre honor!) i de seguida vam marxar d'aquell casalot, no sense abans haver pagat el preu convingut i havent-nos acomiadat de tota la família, entegant un paquet de tabac al cap de la família en senyal de gratitud..

El dia de Nadal vam caminar sempre avall en direcció a Sapan. Per sort havíem portat roba de recanvi i caminàvem secs. Poc a poc el sender es va fer camí i el camí pista, en un entorn cada cop més poblat i de nou en una vall esquitxada de camps d'arròs inundats. A Sapan, després de caminar durant 3 hores i després de negociar amb varis conductors de motos, vam trobar un conductor que portava el seu bemo a Rantepao.




A bord d'aquell vehicle vam dir adéu a aquella regió de funerals i tombes, de camps d'arròs disposats en cascada, d'aventures sota la pluja i d'una nit de Nadal gens habitual, però amb un somriure a la cara.

Bon Nadal des d'Indonèsia!

Ja som a Indonèsia! Semblava mentida després de l'afer a l'Ambaixada a KL, oi? Pensava que potser haurien penjat uns cartells estil "WANTED" amb les nostres cares a l'aeroport de Makassar i que ens denegarien l'accés al país, però no va passar res d'això, i en uns minuts ens van concedir el Visa On Arrival (VOA) de 30 dies entre un mar de somriures.

Ja ho deia jo que els indonesis serien més macos que els seus companys llunyans de KL! Són gent molt propera i riallera; curiosos i alhora tímids. De moment, tan sols els hem trobat un defecte: fumen molt, alguns fins i tot dins de l'autobús! Després de Laos, Cambodja i Tailàndia, venir aquí ha suposat un canvi. Aquest país, o almenys Sulawesi, la illa on estem ara, és més pobre. També són més marranots i hi ha més soroll que al Siam.

Ahir, després de 10 hores horripilants tancats a un autobús, vam arribar a Tana Toraja, una regió muntanyosa on demà començarem un trekking de 3 dies. La nit de Nadal esperem estar a un poble on no hi ha cap allotjament, així que esperem que ens aculli alguna família. En aquesta zona la majoria de la població és cristiana i per tant celebren el Nadal. Pot ser una manera molt diferent de passar les festes. Si sobrevivim ja ho explicaré al proper capítol.



Per escalfar motors, avui hem anar a un funeral Toraja. Els Toraja viuen al voltant de la mort, i celebren uns funerals que duren dies i on assisteixen centenars de convidats. Durant la cerimònia es sacrifiquen molts animals. La família es passa tota la vida estalviant per poder-se costejar aquestes cerimònies.

Per tal que us feu una idea, us diré que aquest matí hem vist el sacrifici, en directe i als nostres nassos, de 10 búfals enormes. No penjaré cap foto en aquest post perquè són extremadament desagradables. El patiment dels animals ens ha fet tremolar a la Gemma i a mi però també ha estat interessant veure la manera especial en que els Toraja viuen els sacrificis.



Així que tan sols penjo un parell de fotos inofensives de la zona. Qui vulgui sang i fetge que esperi uns dies a que pengi el nou àlbum de fotos.

Que tingueu un Bon Nadal macos i maques!!!

Buròcrates indonesis a Kuala Lumpur

Si havíem vingut a Kuala Lumpur dijous al matí no era pas per altra cosa que per a obtenir un visat indonesi de 2 mesos. Hi hauríem arribat el dissabte (dilluns volàvem a Makassar, Indonèsia), però els funcionaris indonesis fan festa el cap de setmana (faltaria més) i el tràmit per obtenir el visat era de dos dies. Això ens obligava passar 4 dies a aquesta bonica ciutat del sud-oest asiàtic.

Però la cosa no va anar com esperàvem.

El dijous a les 6 del matí, amb ulls lleganyosos, baixàvem del tren nocturn a l'estació KL Sentral i buscàvem l'estació del KL Monorail que ens havia d'acostar al petit hostel que havíem reservat.

Sense perdre gaire temps, vam dutxar-nos, ens vam posar roba neta (els buròcrates mereixen cert respecte) i vam anar a un cafè Internet a veure on estava l'ambaixada i a imprimir part de la paperassa que sabíem que ens demanarien. Quina sort! L'ambaixada era a només 15 minuts caminant. Hi aniríem a peu, doncs.

Però en arribar ens vam trobar el primer obstacle: amb pantalons curts no es podia entrar a l'ambaixada (ni tan sols a l'àrea de visats, que estava situada en un lateral). Jo portava uns pantalons pirates però els guàrdies de l'entrada els van trobar massa ofensius. En una ciutat on la temperatura rarament baixa dels 30 graus i la humitat frega la saturació, no és de bona educació portar pantalons pirata.

Així que va entrar la Gemma i jo vaig esperar fora del recinte sagrat. Ella va fer cua a la finestreta i quan finalment la van atendre, li van donar els 2 formularis que havíem d'emplenar. Però no tenia prous diners per pagar la petita fortuna que valien els visats i vam haver d'anar a buscar un caixer, i de pas jo vaig signar el meu formulari. Amb tot això, ja va passar una hora llarga.

La Gemma va tornar a entrar a l'ambaixada, mentre jo esperava fora sota una pluja fina. Va agafar número, va fer cua una bona estona (el ritme de treball dels buròcrates no és pas massa intens) i va entregar la documentació ja completa.

"Cal presentar la documentació personalment". I no li podien haver dit abans? La Gemma li va tornar a explicar a la funcionària que el seu company, o sigui, jo, no havia pogut entrar perquè portava pantalons curts. Era obvi que jo estava a la porta de l'ambaixada esperant perquè havia signat el formulari i qualsevol dels guàrdies de la porta li ho podia haver comfirmat.

La dona no va entrar en raó malgrat els intents de la Gemma, i va sortir a fora de l'ambaixada a buscar-me, ara ja sota una pluja no tan fina. Quedava només mitja hora perquè acabés l'horari d'entrada de documentació, i si no l'entregava avui ja no podria obtenir el visat a temps, és a dir, abans de dilluns al matí.

Què podíem fer? Teníem dues opcions: o anàvem a un lloc discret a intercanviar-nos els pantalons o anàvem a l'hotel a buscar-ne uns de llargs per mi. Després d'uns minuts vam descartar la primera opció, ja que els meus pantalons no entraven en el culet de la Gemma i l'únic que podíem fer era que ella s'esperés en calcetes tancada al lavabo d'algun dels edificis d'oficines que hi havia al voltant, quelcom massa rocambolesc i un pèl arriscat.

Per tant calia tornar a l'hotel. Vam començar a parar taxis. Però tots refusaven usar el taxímetre i ens oferien preus fixes (inflats, evidentment) per anar a l'hotel. Finalment un va accedir a emprar-lo i vam enfilar cap a la zona de Bukit Bintang. Però, amics, la circulació de KL no es caracteritza per la seva fluïdesa. Per acabar-ho d'adobar, el taxi, per tal d'arribar a la porta de l'hotel, havia de fer molta volta en aquell sistema de carrers de sentit únic.

Així que quan vam arribar més o menys a la zona, vaig cridar "Stop!" i vaig sortir corrent cap a l'hotel. 3 minuts de cursa, obre el pany de la porta de l'hotel, treu-te les vambes, corre a l'habitació, obre-la, pantalons avall, pantalons amunt, torna a desfer i fer tots els panys i a posar-te les vambes, i 3 minuts de cursa per trobar a la Gemma de nou.

Quedaven 10 minuts escassos i, de nou, els maleïts taxistes es volien aprofitar d'uns turistes occidentals. Quan ja ens vam trobar en ruta, a només 5 minuts de les 13h, l'hora final, el mal planificat sistema de carrers de KL ens va tornar a jugar una mala passada i vam perdre uns quants minuts preciosos donant una gran volta, per perjudici de les nostres ungles.

Després de gastar força nervis i uns quants renecs, a les 13:02 el taxi ens deixava a 100 metres de l'ambaixada i jo corria més ràpid que l'Usain Bolt mentre la Gemma pagava el taxista. Vaig passar el control de l'entrada tot assenyalant els meus pantalons llargs i vaig entrar a la zona de visats.

A les 13:04, amb 4 minuts de retard, encarava una finestreta on una buròcrata indonèsia, amb el cap recolzat a la mà, mirava la pantalla del seu ordinador. El més educadament possible vaig oferir-li la meva documentació, però, secament, em va dir "Està tancat". De res van servir les meves explicacions ni les que vaig fer al seu company, a la finestreta del seu company. Finalment, em van dir "Som musulmans, hem de pregar" i no vaig insistir més.

No sabia que es pregués mirant distretament a una pantalla d'ordinador. O és que el Facebook té una aplicació de pregària?

A les 14h tornaven a obrir les finestretes però segons la normativa de visats no s'hi podia entrar documentació. Tot i així, a les 14:05 la Gemma i jo, amb el millor dels nostres somriures, tornàvem a intentar-ho. Aquest cop, sense dir res, em van agafar la paperassa (la Gemma la l'havia entregat el matí) i em van donar un resguard per tornar a buscar els passaports el dia següent.



Ho havíem aconseguit! Aquella tarda i el matí següent ho vam celebrar visitant les Petronas Towers (un dels edificis més alts del món), el centre comercial que hi ha als seus fonaments i un parc que hi ha al seu darrere. També vam anar al cinema a veure una peli de dibuixos animats i ens vam passar 3 hores cantant i dinant a una cabina de karaoke (Què divertit! Hi ha algun lloc així a Barcelona?)



Afònics i dinats, ens vam dirigir a l'ambaixada dels nostres amics buròcrates indonesis on, finalment, vam rebre la mala notícia: ens donaven un visat tan sols d'un mes.

Tenint en compte que a l'arribada a l'aeroport de Makassar, a l'illa de Sulawesi, s'obté un visa on arrival d'un mes (per la meïtat de diners!) no tenia cap sentit anar a l'ambaixada a KL, perdent nervis i entregant un munt de paperassa, a que ens donessin un visat de només 30 dies.

Per què ens denegaven un visat de 60 dies tenint en compte que ja teníem bitllets d'entrada i sortida a Indonèsia? Quin sentit té que ens demanin bitllets d'entrada i sortida al país per obtenir el visat si després et concedeixen un visat que finalitza abans de la data del vol de sortida? Si anem al seu país, senyor buròcrata, és per gastar-nos diners. Si ens hi estem la meïtat del temps ens gastarem la meïtat dels diners. No li fa cap favor a la seva gent posant tants obstacles per obtenir visats.

Però les nostres raons no van servir de res i ara tan sols ens queda l'opció de prorrogar el visat 30 dies més un cop al país, quelcom que sembla que es pot fer però que ens farà perdre temps, diners i més nervis.

Per sort aquest contratemps no ens ha impedit gaudir de la ciutat. KL és una bogeria. Està plena de gratacels i de centres comercials enormes. Als malasis els encanten. En un d'ells, hi ha un parc d'atraccions enorme al seu interior. També hi ha Chinatown, on s'aglutina la comunitat xinesa i Little India, un petit país indi a Malàisia (però més net!). La majoria de gent és musulmana però també hi ha budistes, hindús, cristians... Ciutat de contrastos; dones al el cap tot tapat amb mocadors al costat de jovenetes de samarretes ajustades i pantalons i faldilles més curtes que el cervell dels buròcrates indonesis. :)



Demà entrem a Indonèsia, si tot va bé (m'espero qualsevol cosa a l'aeroport de Makassar). Segur que la simpatia dels indonesis és inversament proporcional a la dels seus buròcrates. Segur que sí.

Dos dies al paradís

Hi ha gent que pensa que les coses no passen perquè sí, que tot té un significat. Jo no hi crec en això, ja que voldria dir que tots tenim un destí escrit. Aquesta setmana vam haver d'estar 3 dies sense fer res a Sihanouk Ville i quan ja marxàvem a l'illa de Koh Rung es va espatllar el vaixell que ens hi havia de dur. Semblava que estàvem maleïts i que mai podríem anar a la nostra illa desitjada, però potser tot això va passar perquè no estàvem mirant en la direcció correcta.

Koh Rung és quelcom molt semblant a una "illa deserta". Està a uns 30 km de terra ferma. Tan sols hi ha dos pobles minúsculs, a ran de mar, un a l'est i un altre a l'oest, i consta de 4 petits "resorts" per turistes, que consisteixen en uns quants bungalows i poca cosa més. La resta és selva. La resta és mar.

Com ja vaig explicar, quan ens vam assabentar que no teníem vaixell, donat que tots els vaixells dels altres "resorts" de l'illa ja havien marxat, tan sols ens quedava provar un número de telèfon que havíem vist en una web, d'un lloc a Koh Rung que es deia Broken Heart Guest House (BHGH) i al qual fins ara no havíem fet atenció senzillament perquè era molt més fàcil comprar els bitllets per anar a qualsevol dels altres resorts de l'illa que haver de trucar a un tal Jones i vés a saber el que havíem de fer després.

Vam poder contactar amb en Jones, el propietari finlandès del petit resort. Tot just estava venint a terra ferma amb un vaixell, i vam quedar amb ell a les dues de la tarda per acompanyar-lo en la seva tornada a la illa. El primer que ens va agradar és que el vaixell que ens portava no estava carregat de turistes, sinó que era un vaixell que anava a un dels pobles de Koh Rung, i per tant estava ple de Khmer (cambodjans). Un grup d'homes estaven compartint unes ampolles d'un aiguardent local i de seguida que vam salpar ens en van oferir.

Com que la sortida del vaixell es va allargar i hi havia molt mala mar (per sort, amb les onades per la popa) vam arribar a la illa ja de nit. BHGH està ubicat a l'extrem sud d'una platja de 5 km de llarg que hi ha a l'oest de l'illa. A l'extrem nord d'aquesta platja hi ha un petit poble pescador i un altre petit resort de bungalows, que era on havíem escollit estar al principi.

Però des del vaixell ens vam adonar que on estàvem desembarcant era molt millor. L'indret estava absolutament aïllat. Des del vaixell tan sols sentíem el sons de la selva i el mar, i una foguera ens esperava a la platja. El vaixell va aturar-se a uns cinquanta metres de la sorra i ràpidament s'hi va acostar un petit artilugi: una mena de cistell molt gran surant a l'aigua, impulsat tan sols per un petit rem. En Jones, la Gemma, la Pey (una noia xinesa que no parava de xerrar) i jo vam desembarcar al cistell i de seguida estàvem trepitjant la sorra blanca de Koh Rung.

En Jones ens va deixar veure els bungalows que tenia lliures i vam escollir un que estava ubicat de manera que des de la terrassa vèiem el mar, a tan sols uns pocs metres. En aquesta zona, però, ja no hi havia platja, sinó roques. El bungalow era molt bàsic: un parell de matalassos al terra amb les seves mosquiteres, i un petit vàter amb pou sec. També hi havia un barril d'aigua dolça que faríem servir de dutxa (tirant-nos l'aigua amb un pot) i per esbandir el vàter. Les parets del bungalow eren de fustes i el sostre de palla. Des de dins es podia veure l'exterior entre fusta i fusta, i també entre fusta i fusta ens arribaven els sons de la jungla i el mar.

El petit resort consisteix en 6 bungalows i un bar-restaurant. Tot està perfectament integrat a la selva, i uns petits caminets connecten cada una de les cabanes, força separades unes de les altres per una espessa selva.

Vam sopar a la llum d'uns llums de gas, ja que en aquesta illa no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Un petit generador ubicat rere la cuina servia per alimentar la nevera i el congelador i només estava engegat algunes hores cada vespre. Mentre sopàvem al restaurant, rodejats de sorolls selvàtics, vam constatar que només érem set els hostes d'en Jones. Set persones compartiríem el dia següent la platja de les platges.

Vam anar a dormir d'hora; en aquesta illa els horaris els regeix el sol i no els rellotges. El matí següent ens vam llevar amb la primera llum i vam anar a córrer per la platja. La marea era alta i a vegades la línia de sorra era tan estreta, empesa per la selva i l'aigua, que calia sucar-hi els peus, per això vam córrer descalços. Tota la platja estava solcada per petjades de crancs que formaven, a vegades, una veritable xarxa de carreteres de totes les mides. Els crancs, en veure'ns venir, corrien a protegir-se als seus forats o a l'aigua. Estava núvol i feia vent, i quan, acabada la cursa, ens vam banyar a l'aigua, semblava que estigués calenta!



Vam passar tot el dia a la platja: llegint, banyant-nos, barallant-nos, bussejant, fent fotos, banyant-nos de nou... Cap al migdia els núvols es van esvaïr i els raigs de sol van fer que tot plegat encara semblés més maco. La sorra blanca encara era més blanca, l'aigua cristal.lina encara ho era més, la jungla era més verda i viva... En tot el dia pràcticament no vam veure a ningú.



Però això no es podia acabar aquí: el dia encara ens havia d'obsequiar amb la millor posta de sol que hem vist, de moment, en aquest viatge. Lentament el sol es va convertir en una bola vermella de foc que va anar aterrant a l'horitzó, sobre el mar. Després, en qüestió de segons, s'hi va submergir, deixant-nos bocabadats.



Ja ho haureu endevinat, no tot van ser flors i violes. A vegades per estar a un paradís cal pagar un petit peatge, i no em refereixo a diners. A la vora de la platja d'aquestes illes tropicals s'amaguen les sandflies, unes mosques molt i molt petites que piquen i xuclen la sang, com els mosquits. Es poden evitar parcialment posant grans quantitats de crema solar sobre la pell, però jo no em vaig posar suficient. La picada d'aquestes maleïdes bèsties deixa un petit cercle vermell a la pell que el dia següent es transforma en una picada de mosquit vulgar, tan sols que... és molt més molesta! De fet, canviava els centenars (sí, deuen ser unes 200 pel cap baix) de picades que tinc ara mateix per tot el cos per picades de mosquit tigre. Aneu-vos queixant els sancugatencs!

Per si això no fos poc, el segon dia vaig tenir un "mal despertar". Dormia de costat quan unes gotes em van caure a la cara. Vaig obrir els ulls immediatament pensant que plovia i teníem goteres, però tan sols vaig sentir la remor del mar. Aleshores, vaig olorar el líquid que m'havia caigut i vaig constatar que era orina! Vaig aixecar la vista cap amunt i vaig veure un animal que corria just en la meva vertical per una petita viga de fusta: un ratolí se m'havia pixat a sobre.

Companys, m'estalviaré la descripció de l'olor de l'orina de ratolí; que cadascú se'n faci una idea. Tan sols us diré que ràpidament em vaig rentar la cara i les mans amb abundant aigua i sabó. Com ens havia dit en Jones, "qualsevol cosa pot passar a la jungla!", però almenys no se'ns havia presentat una serp Cobra Reial al bell mig de la cuina com li va passar a ell, en aquell mateix indret, uns mesos abans.



El segon dia al paradís va transcórrer igual que el primer, però encara va fer millor dia. Vam anar a córrer per la platja, ens vam banyar, vam llegir, ens vam ofegar i vam empaitar crancs i peixos en aquelles aigües verd turquesa i per aquella sorra tan blanca. Al sud de la platja vaig estar bussejant a una zona de roques on s'amagaven peixos de ratlles de colors i també grans bancs de peixos minúsculs que es movien alhora i de tant en tant saltaven per sobre de la superfície en grup, oferint un espectacle ben divertit.



La tercera nit al paradís vaig dormir força malament, turmentat per les picors i entre malsons de rates enormes orinant-me (és broma). El nostre temps a l'illa s'estava acabant, i el matí, puntualment, ens va venir a buscar el vaixell. A la platja vam tornar a pujar al gran cistell i, un cop a la coberta del vaixell, vam mirar enrera per veure com aquell artilugi es movia àgilment de tornada a la sorra. La nostra mirada plena de malenconia deia adéu a aquell racó de món.

L'illa de Koh Rung està en perill. Un projecte de gran resort turístic de luxe, amb aeroport, urbanitzacions, camps de golf i demés està en marxa, impulat per inversors estrangers i tutelat pel govern Khmer. Aquesta bestiesa, ara per ara aturada per la crisi, posa en perill aquest petit paradís, on ara mateix sobreviu una mena de turisme completament integrat amb la natura i amb el viure dels habitants de l'illa. Quants anys més sobreviurà Koh Rung?

Trekking a Phu Hin Bun (i 2)

Portem un fotimer de dies ancorats a Sihanouk Ville (Cambodja). Primer van ser els tres dies durant els quals vam fer les pràctiques a la piscina i la teoria dels cursos de submarinisme. Després vam anar a fer els dos dies d'immersions al vaixell. Fins ara no ho havia dit, però just abans d'anar-hi la Gemma va pillar ni més ni menys que disenteria.

Com que la noia és ben forta i tossuda, va aguantar les immersions però al tornar a terra ferma estava pitjor i vam haver d'anar al metge (jo vaig aprofitar per demanar que em netegessin les oïdes; tenia un tap de cera a l'oïda esquerra que m'havia deixat completament sord) que de seguida ens va donar el diagnòstic.

Així que havent tornat ens hem hagut de quedar tres dies més a Sihanouk Ville fent repòs. Aquest matí teníem plans de marxar a passar un parell de dies o tres a l'Illa de Koh Rung, una illa quasi deserta a 2 o 3 hores d'aquí, en vaixell, on tan sols hi ha algun poblet de pescadors i quatre bungalows mal comptats, i on la Gemma es podia acabar de recuperar entre palmeres i platja. Però sembla que tenim la negra, i tot just aquesta nit s'ha espatllat el vaixell que ens hi havia de portar. És com si estiguéssim destinats a quedar-nos a aquesta maleïda ciutat!

De pressa i corrent, ja que ens ho han dit aquest matí i totes les altres barques cap a l'illa ja havien marxat, hem pogut contactar un senyor que sembla que ens hi portarà aquesta tarda. I mentrestant aquí estem, matant el temps com podem en un cibercafè.

Com que em sobra temps, explicaré un altre trekking de dos dies que vam fer a Laos, a la zona protegida de Phu Hin Bun. La caminada en sí, molt plana, no va ser fantàstica, però ens va permetre visitar alguns llocs absolutament espectaculars que recordaré tota la vida.

De nou, en no haver cap tipus de mapa ni d'informació disponible sobre la ruta, vam haver de contractar el trekking a través de l'oficina de turisme de Tha Khaek, una ciutat adormida i lletja com "pegar al propi pare".

El matí següent els que serien els nostres guies ens van venir a buscar en un sangthaew. Com a companys de caminada tindríem dos nois i una noia alemanys i una parella de danesos. De seguida vam veure que amb un dels dos guies ens riuríem de valent. Es deia Mee, no devia arribar al metre i mig (més baixet que jo!) i no parava de xerrar.

El sangthaew ens va portar per la carretera número 12 i de seguida es va desviar per una pista polsegosa cap al nord. El dia era molt calitjós i la visibilitat molt dolenta, una pena tenint en compte les muntanyes calcàries que ens rodejaven, algunes d'elles autèntics monòlits de pedra que s'alçaven per sobre de la plana per on avançàvem.



Al poblet de Ban Na vam deixar el sangthaew i vam començar a caminar. Al grup s'hi van unir un parell més de guies locals (de Ban Na) que ajudarien als guies de l'oficina de turisme en l'orientació, transportar i preparar el menjar, etc. Cal dir que un dels objectius d'aquests trekkings guiats és aportar recursos a les comunitats que es visiten. Per això es contracten persones dells llocs que visitem per a que facin de guies, allotgin turistes o cuinin.

De seguida vam arribar a la cova de Khat Nao, plena d'aigua, i que havia de servir de tastet del que vindria després. Més endavant, en Mee es va aturar a un formiguer ben curiós de formigues vermelles. Estava construït en un arbre; les formigues havien enganxat les grans fulles unes amb altres creant una mena de niu tancat.



En Mee ens va sorprendre a tots quan va agafar de sobte el niu amb les mans i el va esclafar fregant-les ràpidament i matant a quasi totes les formigues, que no eren poques. Ens va deixar olorar el resultat i l'olor, àcida, era repugnant. Llavors ens va oferir formigues per menjar. En vaig menjar una (que vaig haver de rematar prèviament per tal que no em mossegués la llengua) i tenia un gust horrible i molt àcid.

Vam seguir caminant per una jungla força maca, amb lianes que tenien formes molt curioses, i de tant en tant també emergíem a clarianes d'herba que ens permetien veure les parets imponents que ens rodejaven.

Al cap de més d'una hora vam arribar a la primera meravella del dia: Nam Don Resurgence, una sorgència d'aigua absolutament pura i cristal.lina que emergeix per una bauma i que forma un llac d'un color blau turquesa espectacular. El lloc era molt tranquil; tan sols hi havia un pescador que recollia els peixos que quedaven atrapats a les xarxes que hi ha instal.lades dins de l'aigua, a la cova.



Ens hi vam poder banyar i entrar a la bauma amb una barqueta. També es podia entrar a la bauma a través d'una cova secundària. Els colors de l'aigua dins la cova encara eren més macos, i tot plegat, amb les formes de la roca dins la bauma, semblava que estiguéssim a un lloc irreal.





Hi vam passar una bona estona, mentre els nostres guies ens preparaven el millor dels dinars: arròs enganxós amb peix de riu rostit al foc (fresc i boníssim), carn de porc, verdures de diferents tipus i plàtans i bunyols de postres.

Malauradament no ens podíem passar tot el dia a aquest paradís i després de dinar ens vam tornar a posar en camí. Però al cap d'una altra hora de caminar se'ns va acabar la pena, ja que vam arribar a un altre indret espectacular: la cova de Tham Pa Chan.



Es tracta d'una cova amb una secció molt gran i amb uns 400 metres de recorregut. Un riu discorre pel seu interior de boca a boca. De fet, la cova es pot travessar de banda a banda a peu en l'estació seca i en barca en l'humida. La bauma que forma la seva boca est té una alçada de 60 metres i una amplada de 100. Amb aquelles dimensions i davant d'un indret tan maco com impressionant, ens vam quedar tots com astorats asseguts a la seva boca est.



Després ens vam disposar a creuar-la. Calia grimpar per la paret de l'esquerra fins que semblava que ja no es podia continuar, per la verticalitat de la paret sobre l'aigua. Però els nostres guies ens van mostrar una petita cavitat que desembocava en un corredor que evitava aquest tram vertcal. Després vam seguir avançant pel fons sorrenc de la cova. Vam haver de creuar el riu per poder accedir a un punt de la cova on hi ha una mena de feixa on hi ha instal.lades unes estàtues de Buddha, ja que la cova és sagrada i els vilatans de les rodalies hi fan cerimònies. Aquesta cova també va servir de refugi antiaeri durant els bombardeigs massius que els US van dur a terme a Laos durant la guerra contra els comunistes de Vietnam del Nord.





Finalment vam haver de tornar a creuar el riu per sortir per la boca oest. Em va fer molta pena deixar aquell lloc tan espectacular, però havíem de seguir. Quan portàvem mitja hora caminant vam aturar-nos a una stupa que tenia com a pecularitat que un dels gongs que van servir els monjos pels rituals era un cos de bomba llençada pels US. No hi entenc gaire de bombes, però tenint en compte la seva mida i el pes, vaig deduir que es tractava d'una de les bombes llençades des d'un B-52, un gran avió bombarder des d'on, per exemple, es van llençar les grans bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki.

Finalment vam arribar al poble de Ban Phon Tong, on s'hi ha construït una mena d'ecolodge molt senzill, on dormiríem. Després d'un sopar igual d'abundant i bo, es va iniciar la Baci, una mena de cerimònia de benvinguda on el cap del poble ens cordava uns llacets als canells mentre recitava quelcom que expressava bons desitjos cap a nosaltres. Havíem de portar els llacets 3 dies i 3 nits i per treure'ls no podíem tallar el fil. En cas contrari atrauríem la mala sort. Amb cada llacet ens havíem d'engolir un gotet de lao lao, l'aiguardent del país. Vaig acabar amb 4 llacets als canells i molt més glops de lao lao gola avall. Aquella nit, doncs, vaig dormir calentet.

El dia següent ens vam llevar i després de fer una volta pel poble vam esmorzar, aquest cop truites i fideus. Ben plens, vam donar les gràcies a les dones que ens havien cuinat i vam tornar al camí, aquest cop acompanyats per un altre parell de guies locals. En Mee ens havia preguntat quatre paraules en català, i durant la primera part de la caminada va ser com tenir un petit lloro lao al nostre costat repetint incansablement: Bona nit! Hola! Adéu, adéu! Glàsies!

La caminada d'aquest dia no va ser tan maca. El "pas entre muntanyes" que ens havien dit que creuaríem va resultar un ascens de tan sols 50 metres de desnivell, i quasi tota l'estona vam estar dins d'una jungla molt espessa que no ens permetia veure les muntanyes.

Cap al migdia vam arribar a Ban Na Kheu, el darrer poble del trekking, on vam dinar a una de les cases. A aquest poble ens havia de venir a buscar el sangthaew de tornada, però abans vam seguir caminant per anar a fer un bany a Kong Leng Lake, un llac més menys rodó al mig del bosc, d'un blau turquesa preciós i que diuen que té 70 metres de profunditat, quelcom sorprenent si tenim en compte que el llac no deu fer més de 100 metres de diàmetre.



Aquí també vam tenir l'oportunitat de banyar-nos i relaxar-nos. No hi havia ningú i s'hi respirava una completa tranquil.litat. Un grup de papallones molt grans i precioses també gaudien del lloc, però es movien tan ràpid que no va ser possible fotografiar-les.





Durant el viatge de tornada a Tha Khaek, en Mee ens va repetir incansablement que l'any que ve tornéssim a Laos i l'anéssim a veure, però que no sense els nostres fills. En cas contrari em diria quelcom així com "tita fluixa".

El trekking ens va deixar molt bon gust de boca, però hagués estat genial fer-lo al nostre aire. Ara que he pogut descobrir on estan aquests llocs meravellosos reconeixent-los en les imatges aèries de Google Maps, seria capaç d'arribar-hi sense guia. Ho dic per si algú està interessat en anar a Laos... I atenció, ciclistes, la ruta és força ciclable!


Mostra El viatge més llarg en un mapa més gran