Aventureta a Tana Toraja

Ja quasi que queden lluny els tres dies que vam passar patejant la zona nord de Tana Toraja. Va ser una manera ben diferent de passar el Nadal. Les muntanyes no eren tan espectaculars com esperava però va pagar la pena igualment. El paisatge absolutament verd, esquitxat aquí i allà de camps d'arròs disposats en terrasses de formes capricioses i els petits pobles amb les cases típiques en forma de casc de vaixell invertit, van ser motiu suficient per visitar la zona. La nit de Nadal amb una família de camp i l'aventureta de perdre'ns sota la tempesta, van arrodonir l'experiència.



La cosa va anar així:

El dia 23 al matí negociàvem amb dos motoristes el preu per pujar-nos a Battutumonga, el poble d'on volíem començar a caminar. El 40 minuts de moto per pistes asfaltades amb grans pendents van ser excitants, i encara em vaig exitar més quan vaig veure que el motorista que m'havia portat a mi no tenia mà esquerra. Com dimontri podia conduir una moto en aquelles condicions i per aquells pistots plens de bonys?

Abans de començar a caminar vam ensumar que hi havia funeral al poble. Efectivament, en una mena de plaça rodejada de cases tradicionals s'estava produïnt la massacre del búfal. Un d'ells era albí (de color blanc). Tan sols les famílies amb molts calers se'ls poden costejar, ja que valen uns 20000 euros. Hi havia centenars de convidats i es notava que era un dels funerals grossos.

No ens hi vam estar gaire perquè teníem uns 16 km al davant amb constants puja-i-baixes, i de seguida ens vam posar en camí. Caminàvem per una pista estreta però asfaltada contemplant el paisatge. Boscos, camps d'arròs, camps inundats d'aigua, cases tradicionals i, de tant en tant, cementiris Toraja, coves excavades en parets de roca a la base de les quals encara descansen la mena de carros que han servit per a transportar el difunt a la seva tomba.

Ens orientàvem amb un mapa a escala 1:85000, l'únic disponible de la zona, i preguntàvem aquí i allà per comprovar la bona direcció de la marxa. Tota l'estona vam caminar per pistes que serveixen per connectar els llogarrets i no vam necessitar més detall tot i que vam constatar que hi faltava de tot, camins i pobles inclosos.

Cap a migdia va començar a caure una pluja fina però en poca estona va tornar a lluir el sol una mica. Tot i així, grans núvols de tempesta s'alçaven al sud i no vam aturar-nos gaire. Cap a quarts de quatre arribàvem a l'únic allotjament de Pangala, el destí de la nostra etapa, senzill però suficient.



Va ser arribar i començar a descarregar la tempesta, i amb la Gemma vam comentar la sort que sempre teníem amb la pluja: era arribar a cobert i posar-se a ploure. La dutxa d'aigua freda, amb la remor de la pluja com a rerafons, ens va sentar meravellosament, i quan la pluja va afluixar vam anar al centre del poble a buscar algun Warung Makan (casa de menjars) on poder omplir el pap. Com sempre el menú va consistir en arròs, verdures i pollastre.

El matí següent, vigília de Nadal, ens vam llevar d'hora perquè havíem de caminar quasi 20 km amb un port de muntanya pel mig. Després d'esmorzar galetes i una "litrona" de cafè (el cafè Toraja és molt bo) vam enfilar la pista que ens duia a Baruppu. En tot el primer tram ens vam anar creuant amb tot de gent que baixava al mercat de Pangala, probablement a fer la compra de Nadal. Tots ens saludaven amables: "Hey Mister! Where do you come from?" Selamat Natal!" Quan els dèiem que som de Barcelona era inevitable, a tot arreu però especialment aquí, l'al.lusió al futbol. "Messi! Imiesta! Xavi! Puyol!" Se'ls sabien tots!



En 3 hores passàvem Baruppu, equador de l'etapa, i més amunt ens aturàvem en un petit prat a descansar, beure aigua, contemplar el paisatge de verd intens que teníem a sota i comentar què fàcil estava resultant l'etapa. A quarts d'una ens tornàvem a posar en marxa i llavors, de sobte, tot va canviar. La pista es va anar deteriorant fins a convertir-se en un sender erosionat per les pluges. El sol es va amagar rere uns núvols que ràpidament es van anar fent espessos, i en poca estona començava a caure una pluja fina.

Res d'això hagués estat greu si, més endavant, no haguéssim arribat a una bifurcació del sender que, evidentment, no estava marcada al mapa. La pluja que augmentava d'intensitat i la boira que ens envoltava ja en aquell moment no ens deixava veure el nostre entorn i no teníem cap altra referència. Vam inspeccionar els dos senders; el de la dreta, més pla i el de l'esquerra costerut però més fressat. Vaig deduir que el primer seria una altiga pista convertida en sender pel poc ús al llarg dels anys i el segon una mena de drecera. Probablement s'ajuntaven més amunt.

Vam agafar el segon, sota una pluja cada cop més intensa. El sender relliscós ascendia per la muntanya força dret i la boira no ens deixava veure en quina direcció. Tan sols podíem intuir que anàvem més o menys cap al nord, que era on volíem anar.

Més amunt, finalment, vam desembocar a una carena per on circulava una pista en molt mal estat, probablement el camí que havíem deixat abans. El vam seguir a l'esquerra pensant que de seguida començaríem a descendir. Però, en comptes d'això, ens vam trobar amb una altra bifurcació, sota una pluja, ara sí, forta i insistent.

Vam inspeccionar els dos senders, i de nou vam escollir el de l'esquerra. No teníem cap tipus de referència més que veure quin camí estava més fressat, i tots dos ho estaven per igual. La mena de pista que vam seguir avançava per la carena. Jo sabia que si el camí aviat no començava a descendir, volia dir que no era el camí correcte. Vam caminar durant força estona per aquest sender, o podria dir riu? A vegades semblava que començava el descens però de seguida tornava a pujar.

I quan més necessitàvem trobar algú que ens digués el camí, ningú apareixia. Tothom s'havia esfumat!

Al cap de mitja hora vam decidir que era evident que aquell no podia ser el camí. Probablement estàvem avançant per la part alta de les muntanyes cap al nord-oest, quan havíem de descendir cap al nord. Ens quedaven unes 3 hores de llum. Calia desfer el camí fins a la darrera bifurcació i provar l'altre sender. Si en una estona no vèiem amb evidència que el sender descendís, havíem de desfer camí fins a Baruppu, el darrer poble que havíem visitat. Aquesta perspectiva no ens feia cap gràcia, afamats com estàvem, cansats i amb els peus absolutament xops de caminar per un bassal constant.

Abans de provar el segon sender, encara sota la pluja, vam menjar, sense pràcticament aturar-nos, unes llesques de pa que ens van saber a menja exquisida, i després ens vam endinsar pel sender que era la nostra darrera oportunitat. A vegades evident i a vegades quasi menjat per la vegetació, vam avançar pel corriol que en uns minuts va començar a descendir de forma decidida.

La pluja va començar a afeblir-se i la boira es va començar a obrir, animant-nos a seguir endavant. Més avall vam sentir sorolls de civilització sota nostre, al fons de la vall: un gos bordant, un gall cantant... Havia de ser Pulu Pulu, el nostre destí! La Gemma va exclamar: "És el primer cop que m'alegro de sentir el cant d'un gall..." (cal tenir en compte que fins ara aquests animals tan sols ens havien servit de despertador a les 4 de la matinada).

De sobte ens vam trobar amb els primers humans de la tarda, un senyor gran i dues nenes; pronunciant quatre paraules en indonesi vam constatar que avançàvem pel bon camí i que ells anaven a Baruppu a celebrar el sopar de Nadal amb la família! Ens va semblar esperpèntic. Nosaltres tan sols desitjàvem trobar un sostre on refugiar-nos i un plat calent i, quan la boira per fi ens va deixar veure el poble de Pulu Pulu, ens vam dirigir a la primera casa amb cara i ulls que vam trobar.



Ens va rebre el cap de la família, que de seguida va entendre els nostres gestos de "dormir" i "menjar". Ràpidament ens va preparar un cafè i van estendre un matalàs davant del... televisor. Ens esperava una nit de Nadal ben surrealista, menjant arròs, verdura i pollastre i contemplant amb la família telenovel.les xunguíssimes xineses i indonèsies fins a les tantes. La Gemma i jo ens moríem de son i cansament però no volíem fer el lleig a la família i aguantàvem com podíem. Almenys teníem on descansar, estàvem secs i calents i havíem sopat.



La família es va mostrar acollidora però distant. Ens intents de xapurrejar 4 paraules en indonesi per trencar el gel no van funcionar i tot plegat va fer que fos una vigília de Nadal ben diferent al que estem acostumats.



El matí de Nadal es va llevar amb música pop indonèsia sonant per uns altaveus a un volum atronador. Vam haver d'esmorzar sota aquell infern sonor (posat en el nostre honor!) i de seguida vam marxar d'aquell casalot, no sense abans haver pagat el preu convingut i havent-nos acomiadat de tota la família, entegant un paquet de tabac al cap de la família en senyal de gratitud..

El dia de Nadal vam caminar sempre avall en direcció a Sapan. Per sort havíem portat roba de recanvi i caminàvem secs. Poc a poc el sender es va fer camí i el camí pista, en un entorn cada cop més poblat i de nou en una vall esquitxada de camps d'arròs inundats. A Sapan, després de caminar durant 3 hores i després de negociar amb varis conductors de motos, vam trobar un conductor que portava el seu bemo a Rantepao.




A bord d'aquell vehicle vam dir adéu a aquella regió de funerals i tombes, de camps d'arròs disposats en cascada, d'aventures sota la pluja i d'una nit de Nadal gens habitual, però amb un somriure a la cara.