Com que la noia és ben forta i tossuda, va aguantar les immersions però al tornar a terra ferma estava pitjor i vam haver d'anar al metge (jo vaig aprofitar per demanar que em netegessin les oïdes; tenia un tap de cera a l'oïda esquerra que m'havia deixat completament sord) que de seguida ens va donar el diagnòstic.
Així que havent tornat ens hem hagut de quedar tres dies més a Sihanouk Ville fent repòs. Aquest matí teníem plans de marxar a passar un parell de dies o tres a l'Illa de Koh Rung, una illa quasi deserta a 2 o 3 hores d'aquí, en vaixell, on tan sols hi ha algun poblet de pescadors i quatre bungalows mal comptats, i on la Gemma es podia acabar de recuperar entre palmeres i platja. Però sembla que tenim la negra, i tot just aquesta nit s'ha espatllat el vaixell que ens hi havia de portar. És com si estiguéssim destinats a quedar-nos a aquesta maleïda ciutat!
De pressa i corrent, ja que ens ho han dit aquest matí i totes les altres barques cap a l'illa ja havien marxat, hem pogut contactar un senyor que sembla que ens hi portarà aquesta tarda. I mentrestant aquí estem, matant el temps com podem en un cibercafè.
Com que em sobra temps, explicaré un altre trekking de dos dies que vam fer a Laos, a la zona protegida de Phu Hin Bun. La caminada en sí, molt plana, no va ser fantàstica, però ens va permetre visitar alguns llocs absolutament espectaculars que recordaré tota la vida.
De nou, en no haver cap tipus de mapa ni d'informació disponible sobre la ruta, vam haver de contractar el trekking a través de l'oficina de turisme de Tha Khaek, una ciutat adormida i lletja com "pegar al propi pare".
El matí següent els que serien els nostres guies ens van venir a buscar en un sangthaew. Com a companys de caminada tindríem dos nois i una noia alemanys i una parella de danesos. De seguida vam veure que amb un dels dos guies ens riuríem de valent. Es deia Mee, no devia arribar al metre i mig (més baixet que jo!) i no parava de xerrar.
El sangthaew ens va portar per la carretera número 12 i de seguida es va desviar per una pista polsegosa cap al nord. El dia era molt calitjós i la visibilitat molt dolenta, una pena tenint en compte les muntanyes calcàries que ens rodejaven, algunes d'elles autèntics monòlits de pedra que s'alçaven per sobre de la plana per on avançàvem.
Al poblet de Ban Na vam deixar el sangthaew i vam començar a caminar. Al grup s'hi van unir un parell més de guies locals (de Ban Na) que ajudarien als guies de l'oficina de turisme en l'orientació, transportar i preparar el menjar, etc. Cal dir que un dels objectius d'aquests trekkings guiats és aportar recursos a les comunitats que es visiten. Per això es contracten persones dells llocs que visitem per a que facin de guies, allotgin turistes o cuinin.
De seguida vam arribar a la cova de Khat Nao, plena d'aigua, i que havia de servir de tastet del que vindria després. Més endavant, en Mee es va aturar a un formiguer ben curiós de formigues vermelles. Estava construït en un arbre; les formigues havien enganxat les grans fulles unes amb altres creant una mena de niu tancat.
En Mee ens va sorprendre a tots quan va agafar de sobte el niu amb les mans i el va esclafar fregant-les ràpidament i matant a quasi totes les formigues, que no eren poques. Ens va deixar olorar el resultat i l'olor, àcida, era repugnant. Llavors ens va oferir formigues per menjar. En vaig menjar una (que vaig haver de rematar prèviament per tal que no em mossegués la llengua) i tenia un gust horrible i molt àcid.
Vam seguir caminant per una jungla força maca, amb lianes que tenien formes molt curioses, i de tant en tant també emergíem a clarianes d'herba que ens permetien veure les parets imponents que ens rodejaven.
Al cap de més d'una hora vam arribar a la primera meravella del dia: Nam Don Resurgence, una sorgència d'aigua absolutament pura i cristal.lina que emergeix per una bauma i que forma un llac d'un color blau turquesa espectacular. El lloc era molt tranquil; tan sols hi havia un pescador que recollia els peixos que quedaven atrapats a les xarxes que hi ha instal.lades dins de l'aigua, a la cova.
Ens hi vam poder banyar i entrar a la bauma amb una barqueta. També es podia entrar a la bauma a través d'una cova secundària. Els colors de l'aigua dins la cova encara eren més macos, i tot plegat, amb les formes de la roca dins la bauma, semblava que estiguéssim a un lloc irreal.
Hi vam passar una bona estona, mentre els nostres guies ens preparaven el millor dels dinars: arròs enganxós amb peix de riu rostit al foc (fresc i boníssim), carn de porc, verdures de diferents tipus i plàtans i bunyols de postres.
Malauradament no ens podíem passar tot el dia a aquest paradís i després de dinar ens vam tornar a posar en camí. Però al cap d'una altra hora de caminar se'ns va acabar la pena, ja que vam arribar a un altre indret espectacular: la cova de Tham Pa Chan.
Es tracta d'una cova amb una secció molt gran i amb uns 400 metres de recorregut. Un riu discorre pel seu interior de boca a boca. De fet, la cova es pot travessar de banda a banda a peu en l'estació seca i en barca en l'humida. La bauma que forma la seva boca est té una alçada de 60 metres i una amplada de 100. Amb aquelles dimensions i davant d'un indret tan maco com impressionant, ens vam quedar tots com astorats asseguts a la seva boca est.
Després ens vam disposar a creuar-la. Calia grimpar per la paret de l'esquerra fins que semblava que ja no es podia continuar, per la verticalitat de la paret sobre l'aigua. Però els nostres guies ens van mostrar una petita cavitat que desembocava en un corredor que evitava aquest tram vertcal. Després vam seguir avançant pel fons sorrenc de la cova. Vam haver de creuar el riu per poder accedir a un punt de la cova on hi ha una mena de feixa on hi ha instal.lades unes estàtues de Buddha, ja que la cova és sagrada i els vilatans de les rodalies hi fan cerimònies. Aquesta cova també va servir de refugi antiaeri durant els bombardeigs massius que els US van dur a terme a Laos durant la guerra contra els comunistes de Vietnam del Nord.
Finalment vam haver de tornar a creuar el riu per sortir per la boca oest. Em va fer molta pena deixar aquell lloc tan espectacular, però havíem de seguir. Quan portàvem mitja hora caminant vam aturar-nos a una stupa que tenia com a pecularitat que un dels gongs que van servir els monjos pels rituals era un cos de bomba llençada pels US. No hi entenc gaire de bombes, però tenint en compte la seva mida i el pes, vaig deduir que es tractava d'una de les bombes llençades des d'un B-52, un gran avió bombarder des d'on, per exemple, es van llençar les grans bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki.
Finalment vam arribar al poble de Ban Phon Tong, on s'hi ha construït una mena d'ecolodge molt senzill, on dormiríem. Després d'un sopar igual d'abundant i bo, es va iniciar la Baci, una mena de cerimònia de benvinguda on el cap del poble ens cordava uns llacets als canells mentre recitava quelcom que expressava bons desitjos cap a nosaltres. Havíem de portar els llacets 3 dies i 3 nits i per treure'ls no podíem tallar el fil. En cas contrari atrauríem la mala sort. Amb cada llacet ens havíem d'engolir un gotet de lao lao, l'aiguardent del país. Vaig acabar amb 4 llacets als canells i molt més glops de lao lao gola avall. Aquella nit, doncs, vaig dormir calentet.
El dia següent ens vam llevar i després de fer una volta pel poble vam esmorzar, aquest cop truites i fideus. Ben plens, vam donar les gràcies a les dones que ens havien cuinat i vam tornar al camí, aquest cop acompanyats per un altre parell de guies locals. En Mee ens havia preguntat quatre paraules en català, i durant la primera part de la caminada va ser com tenir un petit lloro lao al nostre costat repetint incansablement: Bona nit! Hola! Adéu, adéu! Glàsies!
La caminada d'aquest dia no va ser tan maca. El "pas entre muntanyes" que ens havien dit que creuaríem va resultar un ascens de tan sols 50 metres de desnivell, i quasi tota l'estona vam estar dins d'una jungla molt espessa que no ens permetia veure les muntanyes.
Cap al migdia vam arribar a Ban Na Kheu, el darrer poble del trekking, on vam dinar a una de les cases. A aquest poble ens havia de venir a buscar el sangthaew de tornada, però abans vam seguir caminant per anar a fer un bany a Kong Leng Lake, un llac més menys rodó al mig del bosc, d'un blau turquesa preciós i que diuen que té 70 metres de profunditat, quelcom sorprenent si tenim en compte que el llac no deu fer més de 100 metres de diàmetre.
Aquí també vam tenir l'oportunitat de banyar-nos i relaxar-nos. No hi havia ningú i s'hi respirava una completa tranquil.litat. Un grup de papallones molt grans i precioses també gaudien del lloc, però es movien tan ràpid que no va ser possible fotografiar-les.
Durant el viatge de tornada a Tha Khaek, en Mee ens va repetir incansablement que l'any que ve tornéssim a Laos i l'anéssim a veure, però que no sense els nostres fills. En cas contrari em diria quelcom així com "tita fluixa".
El trekking ens va deixar molt bon gust de boca, però hagués estat genial fer-lo al nostre aire. Ara que he pogut descobrir on estan aquests llocs meravellosos reconeixent-los en les imatges aèries de Google Maps, seria capaç d'arribar-hi sense guia. Ho dic per si algú està interessat en anar a Laos... I atenció, ciclistes, la ruta és força ciclable!
Mostra El viatge més llarg en un mapa més gran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada