Koh Rung és quelcom molt semblant a una "illa deserta". Està a uns 30 km de terra ferma. Tan sols hi ha dos pobles minúsculs, a ran de mar, un a l'est i un altre a l'oest, i consta de 4 petits "resorts" per turistes, que consisteixen en uns quants bungalows i poca cosa més. La resta és selva. La resta és mar.
Com ja vaig explicar, quan ens vam assabentar que no teníem vaixell, donat que tots els vaixells dels altres "resorts" de l'illa ja havien marxat, tan sols ens quedava provar un número de telèfon que havíem vist en una web, d'un lloc a Koh Rung que es deia Broken Heart Guest House (BHGH) i al qual fins ara no havíem fet atenció senzillament perquè era molt més fàcil comprar els bitllets per anar a qualsevol dels altres resorts de l'illa que haver de trucar a un tal Jones i vés a saber el que havíem de fer després.
Vam poder contactar amb en Jones, el propietari finlandès del petit resort. Tot just estava venint a terra ferma amb un vaixell, i vam quedar amb ell a les dues de la tarda per acompanyar-lo en la seva tornada a la illa. El primer que ens va agradar és que el vaixell que ens portava no estava carregat de turistes, sinó que era un vaixell que anava a un dels pobles de Koh Rung, i per tant estava ple de Khmer (cambodjans). Un grup d'homes estaven compartint unes ampolles d'un aiguardent local i de seguida que vam salpar ens en van oferir.
Com que la sortida del vaixell es va allargar i hi havia molt mala mar (per sort, amb les onades per la popa) vam arribar a la illa ja de nit. BHGH està ubicat a l'extrem sud d'una platja de 5 km de llarg que hi ha a l'oest de l'illa. A l'extrem nord d'aquesta platja hi ha un petit poble pescador i un altre petit resort de bungalows, que era on havíem escollit estar al principi.
Però des del vaixell ens vam adonar que on estàvem desembarcant era molt millor. L'indret estava absolutament aïllat. Des del vaixell tan sols sentíem el sons de la selva i el mar, i una foguera ens esperava a la platja. El vaixell va aturar-se a uns cinquanta metres de la sorra i ràpidament s'hi va acostar un petit artilugi: una mena de cistell molt gran surant a l'aigua, impulsat tan sols per un petit rem. En Jones, la Gemma, la Pey (una noia xinesa que no parava de xerrar) i jo vam desembarcar al cistell i de seguida estàvem trepitjant la sorra blanca de Koh Rung.
En Jones ens va deixar veure els bungalows que tenia lliures i vam escollir un que estava ubicat de manera que des de la terrassa vèiem el mar, a tan sols uns pocs metres. En aquesta zona, però, ja no hi havia platja, sinó roques. El bungalow era molt bàsic: un parell de matalassos al terra amb les seves mosquiteres, i un petit vàter amb pou sec. També hi havia un barril d'aigua dolça que faríem servir de dutxa (tirant-nos l'aigua amb un pot) i per esbandir el vàter. Les parets del bungalow eren de fustes i el sostre de palla. Des de dins es podia veure l'exterior entre fusta i fusta, i també entre fusta i fusta ens arribaven els sons de la jungla i el mar.
El petit resort consisteix en 6 bungalows i un bar-restaurant. Tot està perfectament integrat a la selva, i uns petits caminets connecten cada una de les cabanes, força separades unes de les altres per una espessa selva.
Vam sopar a la llum d'uns llums de gas, ja que en aquesta illa no hi ha ni electricitat ni aigua corrent. Un petit generador ubicat rere la cuina servia per alimentar la nevera i el congelador i només estava engegat algunes hores cada vespre. Mentre sopàvem al restaurant, rodejats de sorolls selvàtics, vam constatar que només érem set els hostes d'en Jones. Set persones compartiríem el dia següent la platja de les platges.
Vam anar a dormir d'hora; en aquesta illa els horaris els regeix el sol i no els rellotges. El matí següent ens vam llevar amb la primera llum i vam anar a córrer per la platja. La marea era alta i a vegades la línia de sorra era tan estreta, empesa per la selva i l'aigua, que calia sucar-hi els peus, per això vam córrer descalços. Tota la platja estava solcada per petjades de crancs que formaven, a vegades, una veritable xarxa de carreteres de totes les mides. Els crancs, en veure'ns venir, corrien a protegir-se als seus forats o a l'aigua. Estava núvol i feia vent, i quan, acabada la cursa, ens vam banyar a l'aigua, semblava que estigués calenta!
Vam passar tot el dia a la platja: llegint, banyant-nos, barallant-nos, bussejant, fent fotos, banyant-nos de nou... Cap al migdia els núvols es van esvaïr i els raigs de sol van fer que tot plegat encara semblés més maco. La sorra blanca encara era més blanca, l'aigua cristal.lina encara ho era més, la jungla era més verda i viva... En tot el dia pràcticament no vam veure a ningú.
Però això no es podia acabar aquí: el dia encara ens havia d'obsequiar amb la millor posta de sol que hem vist, de moment, en aquest viatge. Lentament el sol es va convertir en una bola vermella de foc que va anar aterrant a l'horitzó, sobre el mar. Després, en qüestió de segons, s'hi va submergir, deixant-nos bocabadats.
Ja ho haureu endevinat, no tot van ser flors i violes. A vegades per estar a un paradís cal pagar un petit peatge, i no em refereixo a diners. A la vora de la platja d'aquestes illes tropicals s'amaguen les sandflies, unes mosques molt i molt petites que piquen i xuclen la sang, com els mosquits. Es poden evitar parcialment posant grans quantitats de crema solar sobre la pell, però jo no em vaig posar suficient. La picada d'aquestes maleïdes bèsties deixa un petit cercle vermell a la pell que el dia següent es transforma en una picada de mosquit vulgar, tan sols que... és molt més molesta! De fet, canviava els centenars (sí, deuen ser unes 200 pel cap baix) de picades que tinc ara mateix per tot el cos per picades de mosquit tigre. Aneu-vos queixant els sancugatencs!
Per si això no fos poc, el segon dia vaig tenir un "mal despertar". Dormia de costat quan unes gotes em van caure a la cara. Vaig obrir els ulls immediatament pensant que plovia i teníem goteres, però tan sols vaig sentir la remor del mar. Aleshores, vaig olorar el líquid que m'havia caigut i vaig constatar que era orina! Vaig aixecar la vista cap amunt i vaig veure un animal que corria just en la meva vertical per una petita viga de fusta: un ratolí se m'havia pixat a sobre.
Companys, m'estalviaré la descripció de l'olor de l'orina de ratolí; que cadascú se'n faci una idea. Tan sols us diré que ràpidament em vaig rentar la cara i les mans amb abundant aigua i sabó. Com ens havia dit en Jones, "qualsevol cosa pot passar a la jungla!", però almenys no se'ns havia presentat una serp Cobra Reial al bell mig de la cuina com li va passar a ell, en aquell mateix indret, uns mesos abans.
El segon dia al paradís va transcórrer igual que el primer, però encara va fer millor dia. Vam anar a córrer per la platja, ens vam banyar, vam llegir, ens vam ofegar i vam empaitar crancs i peixos en aquelles aigües verd turquesa i per aquella sorra tan blanca. Al sud de la platja vaig estar bussejant a una zona de roques on s'amagaven peixos de ratlles de colors i també grans bancs de peixos minúsculs que es movien alhora i de tant en tant saltaven per sobre de la superfície en grup, oferint un espectacle ben divertit.
La tercera nit al paradís vaig dormir força malament, turmentat per les picors i entre malsons de rates enormes orinant-me (és broma). El nostre temps a l'illa s'estava acabant, i el matí, puntualment, ens va venir a buscar el vaixell. A la platja vam tornar a pujar al gran cistell i, un cop a la coberta del vaixell, vam mirar enrera per veure com aquell artilugi es movia àgilment de tornada a la sorra. La nostra mirada plena de malenconia deia adéu a aquell racó de món.
L'illa de Koh Rung està en perill. Un projecte de gran resort turístic de luxe, amb aeroport, urbanitzacions, camps de golf i demés està en marxa, impulat per inversors estrangers i tutelat pel govern Khmer. Aquesta bestiesa, ara per ara aturada per la crisi, posa en perill aquest petit paradís, on ara mateix sobreviu una mena de turisme completament integrat amb la natura i amb el viure dels habitants de l'illa. Quants anys més sobreviurà Koh Rung?
1 comentari:
ei cigró, aquí la fava. Ja tinc (bé, ara fa temps...) les teves fotos de maniquí monàstic. Tens cap mail on passar-te-les? Nen, vaia viatget.... jo el més exòtic que he fet darrerament ha estat pujar al matagalls. Et seguiré llegint.
Publica un comentari a l'entrada