Però la cosa no va anar com esperàvem.
El dijous a les 6 del matí, amb ulls lleganyosos, baixàvem del tren nocturn a l'estació KL Sentral i buscàvem l'estació del KL Monorail que ens havia d'acostar al petit hostel que havíem reservat.
Sense perdre gaire temps, vam dutxar-nos, ens vam posar roba neta (els buròcrates mereixen cert respecte) i vam anar a un cafè Internet a veure on estava l'ambaixada i a imprimir part de la paperassa que sabíem que ens demanarien. Quina sort! L'ambaixada era a només 15 minuts caminant. Hi aniríem a peu, doncs.
Però en arribar ens vam trobar el primer obstacle: amb pantalons curts no es podia entrar a l'ambaixada (ni tan sols a l'àrea de visats, que estava situada en un lateral). Jo portava uns pantalons pirates però els guàrdies de l'entrada els van trobar massa ofensius. En una ciutat on la temperatura rarament baixa dels 30 graus i la humitat frega la saturació, no és de bona educació portar pantalons pirata.
Així que va entrar la Gemma i jo vaig esperar fora del recinte sagrat. Ella va fer cua a la finestreta i quan finalment la van atendre, li van donar els 2 formularis que havíem d'emplenar. Però no tenia prous diners per pagar la petita fortuna que valien els visats i vam haver d'anar a buscar un caixer, i de pas jo vaig signar el meu formulari. Amb tot això, ja va passar una hora llarga.
La Gemma va tornar a entrar a l'ambaixada, mentre jo esperava fora sota una pluja fina. Va agafar número, va fer cua una bona estona (el ritme de treball dels buròcrates no és pas massa intens) i va entregar la documentació ja completa.
"Cal presentar la documentació personalment". I no li podien haver dit abans? La Gemma li va tornar a explicar a la funcionària que el seu company, o sigui, jo, no havia pogut entrar perquè portava pantalons curts. Era obvi que jo estava a la porta de l'ambaixada esperant perquè havia signat el formulari i qualsevol dels guàrdies de la porta li ho podia haver comfirmat.
La dona no va entrar en raó malgrat els intents de la Gemma, i va sortir a fora de l'ambaixada a buscar-me, ara ja sota una pluja no tan fina. Quedava només mitja hora perquè acabés l'horari d'entrada de documentació, i si no l'entregava avui ja no podria obtenir el visat a temps, és a dir, abans de dilluns al matí.
Què podíem fer? Teníem dues opcions: o anàvem a un lloc discret a intercanviar-nos els pantalons o anàvem a l'hotel a buscar-ne uns de llargs per mi. Després d'uns minuts vam descartar la primera opció, ja que els meus pantalons no entraven en el culet de la Gemma i l'únic que podíem fer era que ella s'esperés en calcetes tancada al lavabo d'algun dels edificis d'oficines que hi havia al voltant, quelcom massa rocambolesc i un pèl arriscat.
Per tant calia tornar a l'hotel. Vam començar a parar taxis. Però tots refusaven usar el taxímetre i ens oferien preus fixes (inflats, evidentment) per anar a l'hotel. Finalment un va accedir a emprar-lo i vam enfilar cap a la zona de Bukit Bintang. Però, amics, la circulació de KL no es caracteritza per la seva fluïdesa. Per acabar-ho d'adobar, el taxi, per tal d'arribar a la porta de l'hotel, havia de fer molta volta en aquell sistema de carrers de sentit únic.
Així que quan vam arribar més o menys a la zona, vaig cridar "Stop!" i vaig sortir corrent cap a l'hotel. 3 minuts de cursa, obre el pany de la porta de l'hotel, treu-te les vambes, corre a l'habitació, obre-la, pantalons avall, pantalons amunt, torna a desfer i fer tots els panys i a posar-te les vambes, i 3 minuts de cursa per trobar a la Gemma de nou.
Quedaven 10 minuts escassos i, de nou, els maleïts taxistes es volien aprofitar d'uns turistes occidentals. Quan ja ens vam trobar en ruta, a només 5 minuts de les 13h, l'hora final, el mal planificat sistema de carrers de KL ens va tornar a jugar una mala passada i vam perdre uns quants minuts preciosos donant una gran volta, per perjudici de les nostres ungles.
Després de gastar força nervis i uns quants renecs, a les 13:02 el taxi ens deixava a 100 metres de l'ambaixada i jo corria més ràpid que l'Usain Bolt mentre la Gemma pagava el taxista. Vaig passar el control de l'entrada tot assenyalant els meus pantalons llargs i vaig entrar a la zona de visats.
A les 13:04, amb 4 minuts de retard, encarava una finestreta on una buròcrata indonèsia, amb el cap recolzat a la mà, mirava la pantalla del seu ordinador. El més educadament possible vaig oferir-li la meva documentació, però, secament, em va dir "Està tancat". De res van servir les meves explicacions ni les que vaig fer al seu company, a la finestreta del seu company. Finalment, em van dir "Som musulmans, hem de pregar" i no vaig insistir més.
No sabia que es pregués mirant distretament a una pantalla d'ordinador. O és que el Facebook té una aplicació de pregària?
A les 14h tornaven a obrir les finestretes però segons la normativa de visats no s'hi podia entrar documentació. Tot i així, a les 14:05 la Gemma i jo, amb el millor dels nostres somriures, tornàvem a intentar-ho. Aquest cop, sense dir res, em van agafar la paperassa (la Gemma la l'havia entregat el matí) i em van donar un resguard per tornar a buscar els passaports el dia següent.
Ho havíem aconseguit! Aquella tarda i el matí següent ho vam celebrar visitant les Petronas Towers (un dels edificis més alts del món), el centre comercial que hi ha als seus fonaments i un parc que hi ha al seu darrere. També vam anar al cinema a veure una peli de dibuixos animats i ens vam passar 3 hores cantant i dinant a una cabina de karaoke (Què divertit! Hi ha algun lloc així a Barcelona?)
Afònics i dinats, ens vam dirigir a l'ambaixada dels nostres amics buròcrates indonesis on, finalment, vam rebre la mala notícia: ens donaven un visat tan sols d'un mes.
Tenint en compte que a l'arribada a l'aeroport de Makassar, a l'illa de Sulawesi, s'obté un visa on arrival d'un mes (per la meïtat de diners!) no tenia cap sentit anar a l'ambaixada a KL, perdent nervis i entregant un munt de paperassa, a que ens donessin un visat de només 30 dies.
Per què ens denegaven un visat de 60 dies tenint en compte que ja teníem bitllets d'entrada i sortida a Indonèsia? Quin sentit té que ens demanin bitllets d'entrada i sortida al país per obtenir el visat si després et concedeixen un visat que finalitza abans de la data del vol de sortida? Si anem al seu país, senyor buròcrata, és per gastar-nos diners. Si ens hi estem la meïtat del temps ens gastarem la meïtat dels diners. No li fa cap favor a la seva gent posant tants obstacles per obtenir visats.
Però les nostres raons no van servir de res i ara tan sols ens queda l'opció de prorrogar el visat 30 dies més un cop al país, quelcom que sembla que es pot fer però que ens farà perdre temps, diners i més nervis.
Per sort aquest contratemps no ens ha impedit gaudir de la ciutat. KL és una bogeria. Està plena de gratacels i de centres comercials enormes. Als malasis els encanten. En un d'ells, hi ha un parc d'atraccions enorme al seu interior. També hi ha Chinatown, on s'aglutina la comunitat xinesa i Little India, un petit país indi a Malàisia (però més net!). La majoria de gent és musulmana però també hi ha budistes, hindús, cristians... Ciutat de contrastos; dones al el cap tot tapat amb mocadors al costat de jovenetes de samarretes ajustades i pantalons i faldilles més curtes que el cervell dels buròcrates indonesis. :)
Demà entrem a Indonèsia, si tot va bé (m'espero qualsevol cosa a l'aeroport de Makassar). Segur que la simpatia dels indonesis és inversament proporcional a la dels seus buròcrates. Segur que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada