El dissabte el poble de Zegama es lleva plujós, com tota setmana anterior, i amb la serra de l’Aizkorri coberta pels núvols. Quan, durant estones, els ruixats i els núvols es retiren i deixen veure la cresta de la serra, el panorama no és pas més encoratjador: una manta de neu cobreix tota la cresta. Amb aquest panorama els corredors ens preguntem si l’organització mantindrà el circuit sense introduir-hi modificacions.
La marató de muntanya Zegama-Aizkorri des de fa anys és tot un referent de les curses de muntanya a nivell internacional. Es tracta d’una marató molt tècnica, que discorre per corriols, prats, boscos, pistes i crestes de muntanya entre uns paratges de gran bellesa, tot ascendint a quatre dels cims més alts del País Basc: Aratz, Aizkorri, Aketegi i Aitxuri. La duresa del terreny, els 42 quilòmetres de distància i els 5472 metres de desnivell acumulat la converteixen en una prova extraordinàriament dura, enguany puntuable per la Copa del Món d’Skyrunning.
Córrer aquesta cursa és un privilegi, un regal per a qualsevol corredor de muntanya. Limitada a només 450 participants, la meïtat de dorsals s’atorguen als millors corredors i l’altra meitat funciona per sorteig. En la present edició hi va haver més de 1500 sol·licituds d’inscripció, i jo vaig ser un dels afortunats que van aconseguir dorsal.
Durant el cap de setmana de la cursa la vil·la de Zegama es transforma. Es respira ambient de cursa pertot arreu. El dia assenyalat la gent puja dalt de la serra a animar incansablement els corredors, inclús en condicions meteorològiques dolentes, com en la present edició. Els diaris inclouen en les seves pàgines el llistat de dorsals amb noms i cognoms, i arriba al cor, quan estàs patint de debó físicament però sobretot mental, que la gent t’animi pel teu nom. No és doncs d’estranyar que molts corredors creuin la recta de meta amb llàgrimes als ulls, contents per haver superat el repte personal però també superats per tanta calidesa. Pels esports de muntanya, el País Basc és una altra història. Tot i que em sap greu dir-ho, és com si la gent apreciés molt més que aquí tant l’esport de les curses de muntanya en sí com l’esforç i el sacrifici que fem els participants.
Però tornem al dissabte. A la tarda ens reparteixen els dorsals i es fa una reunió informativa on s’explica el recorregut, alguns aspectes del reglament i –el que tots estem esperant- se’ns diu la previsió del temps pel dia següent i les condicions del terreny. Les notícies no són gaire esperançadores: tot i que es preveu un bon dia, estem a les portes del que serà l’edició més dura de la Zegama-Aizkorri, pel fred, la gran quantitat de fang i la neu, però tan sols hi haurà un petit tram força aeri que serà modificat per la seguretat dels corredors.
Però no hi ha mala notícia que el caliu d’un bar d’Euskadi no sàpiga compensar, i allà anem el vespre amb els amics que m’han vingut a acompanyar i animar, la Maria, el Pere i l’Aniol. Els deixo després de la segona cervesa per anar a dormir. Ells encara allargaran força la nit.
Arriba el gran dia, pel que he estat entrenant els darrers mesos. El nerviosisme és evident entre els corredors però també el companyerisme. Dins de la zona d’escalfament ens movem per entrar en calor mentre cau un lleu xiri-miri, i això que anava a fer sol.
Ens criden per posar-nos a la sortida. Em despisto i quedo a la cua del grup. No importa, tindré moltes hores per adelantar corredors, si puc. Les campanes de Zegama anuncien el tret de sortida. “Ara va de debó” diu un. I té raó. Trigo uns 20 segons en creuar la línia de sortida i no puc posar-me a córrer fins que l’he rebassat. Una volta pel poble de Zegama serveix per estirar el grup, ja que sortida del poble és per una pista estreta i molt dreta, on costa guanyar-se un espai. Me n’adono de seguida que he sortit molt enrere, ja que no paro d’adelantar corredors. El fort pendent fa que calgui caminar en alguns trams, en compte de córrer. L’aigua i el fang fan que calgui afegir un extra de força per evitar relliscades.
De seguida deixem Zegama a baix i enrere. La cursa discorre per corriols careners que menen a Bidarte, entre boscos de fajos i pins. A sota la plana de Zegama i davant la serra de l’Aizkorri amenaçant, tapada per un nuvolot. El grup es va estirant. Cadascú adopta el ritme necessari per aguantar tots els quilòmetres que queden al davant. La baixada a Otzaurte és una rampa de fang que ens obliga a fer patinatge i de seguida tenim les cames i el cul absolutament marrons.
Havent creuat la carretera, on hi havia una gentada impressionant animant, comencen les primeres rampes dures de debó pel mig d’un bosc, que ens obliguen a caminar recolzant les mans en els nostres malucs o genolls. Després vindrà una baixada per un prat molt pendent on no podré evitar caure de cul tres cops. Realment les vambes que porto no són les més adequades per aquest tipus de terreny, tot i que m’han funcionat molt bé en curses de muntanya fins ara. Aquí cal un tac molt més agressiu.
Tot i que no el veiem per la boira, l’impressionant cim de l’Aratz se’ns posa al davant. L’ascensió, d’uns 700 metres de desnivell seguits, és molt dura, però alhora molt maca. Ens movem ràpid entre un bosc de fajos amb relleu càrstic. El sòl pedregós i els capricis de la roca ens obliguen a mantenir l’atenció per no doblegar-nos els turmells. Superem l’estrat del bosc i sortim als prats rocallosos. Quan tot just comencem a trepitjar neu el cel s’obre i ens ofereix un panorama d’una gran bellesa. La cresta fins a l’Aitxuri i les valls sota nostre, tot d’una verdor insultant.
Fem cim, i a la baixada començo a notar el que serà la meva creu durant tota la cursa: principi de rampes. Me’n faig creus perquè només som al quilòmetre 15, vaig sobrat de forces i estic ben hidratat i alimentat, però per alguna raó que no entenc, tinc molèsties. Dedueixo que deu ser per l’esforç afegit de mantenir l’equilibri per no caure en terreny relliscós, que ens obliga a fer moviments molt bruscs que tensen els músculs de maneres a les que no estan acostumats. Però no penso llençar la tovallola tan aviat. Li donaré guerra com a mínim a l’Aizkorri.
Faig el descens amb somriures per l’espectacle de les muntanyes que tinc al davant, en aquest parèntesi de bon temps; amb la sensació de llibertat absoluta que em proporciona córrer; amb riures per la vertiginositat de la baixada; amb el neguit per les rampes. Tot alhora. Després del descens, on no he forçat la màquina, arribem a Sancti Espiritu, al quilòmetre 20, on estan esperant-me els meus amics. Pobres, han aguantat el fred i la pluja tot el matí per animar-me. Es mereixen el cel! Els adverteixo de la possibilitat de que plegui, i que estiguin atents al mòbil.
Els 600 metres de desnivell fins l’Aizkorri discorren també per terreny fangós, després pedregós i finalment innivat. Les condicions a la cresta són duríssimes. Només porto una samarreta tècnica i malles pirates. L’organització ens obliga a portar un paravent amb nosaltres, però no ens obliga a utilitzar-lo. Tot i que fa vent i un fred horrible, decideixo no posar-me’l. El cim de l’Aizkorri està ple de gent a vessar malgrat tot plegat. Paro un minut, que per mi és molt, a l’avituallament a beure i menjar, i segueixo per la cresta, ara buida de gent. Al meu voltant, només la boira, els rocs i la neu. Els peus molls i congelats. Les mans també, ja que sovint m’he de recolzar en la roca i en la neu per no caure. Avanço lentament ja que una relliscada podria costar un braç o una cama trencada tranquil·lament. Aquí es nota que estem a una cursa de muntanya de veritat.
En aquests moments tan durs mentalment em recordo de la gent que estimo, i funciona, perquè tot crestejant entre la boira, arribo al cim de l’Aitxuri, on hi ha ben poca gent. I un dels senyors que hi són, em diu:
“¿Vas cansao o qué?”. “Tengo rampas”, li dic. “Venga ya! No te creo” em respon. “Pues créeme... créeme...uff!”. No encerto a dir-li una altra cosa.
El descens a Arbelar és dantesc. Un tobogan de gel sobre l’herba aixafada. Aquí caldria baixar amb crampons i piolet i només porto unes sabatilles de muntanya. Així que decideixo que el temps és el que menys m’importa i prefereixo descendir per la roca, que m’ofereix més seguretat. Alguns baixen de cul, però si es despisten són incapaços de controlar la velocitat i acaben amb les natges fetes puré per les pedres. Altres avancen de relliscada en relliscada. Després de la cursa m’assabentaré que hi va haver un ferit important en aquesta zona que va haver de ser evacuat.
Arribo a Arbelar i al control-avituallament em torno a qüestionar si plegar o no. Cada cop que faig un sobreesforç o un gest brusc tinc un principi de rampa a l’abductor o al bessó, i això em fa anar molt lent. Finalment decideixo que encara no he arribat al límit. Puc decidir d’abandonar més endavant.
La cursa travessa ara una zona més plana, de relleu càrstic, entre esquitxos de boscos i prats realment preciosos. Tan sols el mal temps enterboleix el moment. Avanço com puc saltironejant entre les roques, amb la ment ja posada totalment en finalitzar la prova més que en fer un bon temps. Porto ja 4 hores a les cames i només em queda una pujada important, però el que em fa realment por és com em respondran les cames a la interminable baixada a Zegama. I pensar que en Killian ja deu haver arribat a Zegama... aquell sí que és un màquina!
En el control de Urbia torno a beure abundantment i m’enduc algunys ganyips per anar fent mentre ascendeixo al Andraitz, darrer sostre de la cursa. Per fortuna aquesta darrera pujada és més curta i amb menys pendent que les anteriors, i a ritme constant però no molt ràpid i entre ànims com “Aúpa Eduard” o “Oso ondo” arribo a dalt, novament entre boira, fred i neu.
Però ja està, tan sols em separen 12 quilòmetres fins la meta, quasi tots de baixada. És qüestió de prendre-s’ho amb calma i anar reservant forces. Espectadors ens adverteixen que el primer tram de la baixada és complicat. Raó tenen, en entrar al bosc ens trobem amb trams amb un bon tou de fang i amb molt de pendent, que ens obliguen de nou a fer patinatge. En alguns moments enfonso els peus de manera que el nivell del fang m’arriba a mig camí entre el turmell i el genoll, increíble. Almenys en aquests trams no rellisco, més aviat em quedo clavat.
Més endavant el camí millora, tot i que baixa aigua pertot arreu i porto els peus completament xops. No he tornat a tenir problemes amb les rampes. Això em permet augmentar el ritme, deixar anar la força que encara tenia reservada, i els quilòmetres van caient, mentre ja només penso en aguantar el dolor de les articulacions i entrar a la plaça de Zegama. Ara ja sóc conscient de que sí arribaré i les emocions comencen a córrer pel meu cos.
I, com si de somni fet realitat es tractés, de sobte només queden 2 quilòmetres per arribar. El bosc s’obre i apareix Zegama. Sento el soroll de meta i la remor del públic. Ja res em pot treure d’arribar. La pista es converteix en asfalt, entrem al poble entre els aplaudiments de la gent, que m’arriben com a un reconeixement. Enfilem el darrer carrell ple a vessar de gent animant a crits. Els meus amics m’esperen junt a la recta de meta. Tot és tan ràpid que no m’emocionaré fins que no m’abraci a ells.
Dutxa, comentaris amb altres corredors, satisfacció, estiraments, gastronomia basca... i cap a casa que demà hem de treballar. He gaudit i he patit intensament, i l’any que ve intentaré tornar-hi a ser, espero que amb millors condicions, i intentaré rebaixar la meva marca.
Amb aquest escrit voldria reivindicar les curses de muntanya, o simplement, el córrer per muntanya, com una forma més d’entendre l’excursionisme, igual de vàlida que totes les altres, entre elles l’excursionisme més tradicional. Sovint he copsat certa incomprensió en certs sectors del món excursionista: que som uns competitius, que ni mirem el paisatge, que molestem, que es perd el romanticisme, que volem lluir...
Entenc que a algú que vagi a muntanya a buscar tranquilitat tingui la “mala sort” de trobar-se que justament aquell dia hi ha una cursa de muntanya i li pugui molestar trobar-se 500 corredors o més en el seu camí, però és només un dia a l’any, i entenc que hi ha d’haver espai per a tots i tolerància per totes les maneres d’entendre la muntanya.
Personalment, quan corro tinc una sensació de llibertat i satisfacció comparable amb la d’aquell que escala o la de l’altre que puja xino-xano al Bastiments, i puc assegurar que gaudeixo molt de l’entorn. I totes són formes vàlides mentre siguin respectuoses amb els altres i amb el medi. La competició només la fem contra nosaltres mateixos, amb esportivitat, contra el repte de superar-se a un mateix, de trobar els seus propis límits... com aquell que escala un vuit mil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada