És el que penso ara perquè, fa 3 setmanes i escaig, quan entrava a l'aeroport de Singapore per començar la tornada, em vaig -ens vam- cagar en tot.
Una part de la meva vida, un període de temps relativament curt però intens, diferent, divertit, apassionant i enriquidor, s'acabava. Tornàvem a Barcelona a reprendre les nostres vides anteriors, o potser millor, a començar una nova vida.
No negaré que vaig passar certa vergonya, heheh...El dimarts 22 de febrer em va despertar inquiet. "Quin hotel és aquest?" vaig pensar. Vaig trigar uns quants segons, massa, a saber que era al meu llit, a la meva habitació... a casa meva! I és que estava completament desorientat, a més d'adormit.
El dia següent vaig tornar al meu lloc de treball de sempre. Semblava que fos a un altre món, però els meus companys em van ajudar molt. La casualitat (o no) va fer que el dia del meu retorn fos 23F.
Aquell primer dia de feina em vaig dedicar a posar ordre.El que va fer menys dura la tornada sou vosaltres: la meva família, els meus amics... tot el que faig aquí, totes les coses que m'agrada fer, que són aquí i que donen sentit a la meva vida. Em sento molt afortunat per tot això que tinc.
Però això no vol dir que aquest viatge no formi part de la meva vida real! El que passa és que ha estat un període finit en el temps. Ara forma part de mi, i el portaré dins meu per sempre.
Ara es tracta de fer del meu dia a dia, de la resta de la meva vida, un viatge continu: el viatge més llarg.
I és que, gaudint de la meva llar, me n'adono que com viatjar, no hi ha res.
1 comentari:
¡ Cariño lo queremos todo !
Y lo mejor ,es que eres tan afortunado, que tu lo puedes tener todo,(dosificado) que es como mejor se valoran las cosas .
Besos.
Mami
Publica un comentari a l'entrada