Durant la nit he tingut el pressentiment que es llevarà un matí sense núvols i he posat el despertador cap a quarts de 6 per poder veure la sortida del sol. He dormit prou bé i la relativa alçada a la que so no m'ha afectat. Em desperto, corro les cortines i veig la llum de l'alba com banya les muntanyes. Ahir, en arribar amb tota aquella boira no vaig poder veure l'espectacle que tinc ara al davant. Els primers raigs de sol toquen els cims de les muntanyes més altes, que adquireixen un color daurat.
Després d'esmorzar l'Etienne i jo ens posem a caminar, cap a les 8, baixant per un bonic bosc de rododendres. El camí torna a creuar el riu i ascendeix per l'altra riba. A la dreta podem admirar la cara oest de l'Ama Dablam (6814 m). Es tracta d'un cim espectacular, amb la part superior tan vertical per totes les seves cares, que sembla impossible que pugui ser escalat.
Un cop creuat el poble de Pangboche, superem la barrera dels 4000 metres d'alçada i els arbres van desapareixen del nostre voltant. El camí es bifurca: a l'esquerra a Pheriche, continua la vall que porta al camp base del Chomolungma i que és la que segueix la majoria de gent, i a la dreta el camí porta a Dingboche, que és on anem nosaltres.
Després de superar un llarg ascens per una antiga morrena, arribem a Dingboche (4410 m). És l'hora de dinar i omplo el pap amb un bon plat de pasta. El suís té mal de cap i prefereix no menjar de moment. Trobant-me tan bé i amb tota la tarda per endavant, decideixo no quedar-me a Dingboche i seguir pujant per la vall per passar la nit a Chhukhung. El poble està 300 m més alt. D'aquesta manera aclimataré abans i estaré més ben preparat per afrontar el primer dels tres colls.
L'hora i mitja de caminada fins a Chhukhung atravesso prats i zones pedregoses, restes d'antigues morrenes escombrades per les riuades, suposo. La boira ha anat avançant des de les parts baixes de la vall i ara ho cobreix tot, de manera que no sé que arribat al meu destí fins que no hi sóc.
M'allotjo a un lodge on només hi ha un matrimoni de txecs, un grup de xinesos i un japonès. De seguida la conversa amb els txecs deriva en el preu excessiu de les cerveses del Nepal, i especulem sobre la possibilitat de muntar un negoci que abasteixi de cervesa txeca els lodges de la zona, contractant 20 portejadors que carreguin el material des de l'aeroport de Lukla fins a aquestes alçades.
La conversa amb el japonès és ben diferent: avui han intentat anar, amb el seu guia, al camp base de l'Island Peak, i s'han perdut! Carai, contractar un guia que et perdi i a més et cobri. Per a això, prefereixo anar sol! Però el japo no sembla gaire contrariat i no para de somriure. Els xinesos mantenen sempre una actitud molt tímida i pràcticament no es relacionen amb la resta de viatgers. Són ben estranys aquests orientals!
L'amo del meu lodge m'informa que el Kongma La és practicable. La idea que tinc és passar tres nits a Chhukhung fent excursions d'un sol dia. Dormint a 4730 m d'alçada, deixaré el cos preparat per a l'atac del Kongma La.
26 de setembre. Chhukhung (4730) - Camp base de l'Island Peak (5100) - Chhukhung (4730)
Durant la nit he patit els primers efectes de l'alçada sobre el meu cos. He tingut una mica de mal de cap i a més m'ha costat molt adormir-me, i quan ho he fet ha estat un son molt lleuger. A les 5 ja estic desvetllat. Dins de la meva habitació la temperatura ha caigut a 3 graus positius. Fora ha glaçat, evidentment. L'alba avança, obro les cortines i l'Ama Dablam em diu bon dia, ocupant tota la finestra. Avui sí que no hi ha ni un núvol i ja els primers raigs de sol del dia escalfem el seu cim. Surto a fora malgrat el fred i contemplo l'espectacle. Chhukhung està ubicat de manera que un amfiteatre impressionant de muntanyes el rodegen pel nord, sud, est i oest.
Esmorzo amb moltes ganes de gaudir del meu primer dia de descans que, evidentment, no consistirà en quedar-me quiet. Faig una petita bossa amb el que necessito només per a un dia i començo a caminar cap a l'est. De seguida he de creuar un torrent d'aigua mig glaçat. Les roques que fan de pont estan cobertes d'una capa de verglàs pels esquitxos glaçats de l'aigua que fan una mica complicat el pas. Després m'enfilo a l'aresta d'una morrena que va ascendint més i més, de manera que cada cop puc veure millor les muntanyes del meu voltant. La cara sud de Nuptse i el Lhotse, enllaçats, és espectacular, amb una paret molt vertical de vora 2000 metres de neu, gel i roca. A la meva dreta es va alçant l'Ama Dablam i al meu davant prenen forma l'Island Peak i el Kali Himal. Si em giro enrere em trobo el Taboche i el Cholatse. Cada una a la seva manera, totes elles són muntanyes precioses i no puc parar de fer fotografies, saltant de monticle en monticle com un cabirol. Avui, sense pes, em sento lleuger!
Al cap de dues hores de caminada arribo al Camp base de l'Island Peak. No hi ha cap expedició tot i que és un dels cims més escalats de la zona. M'enfilo a la morrena que el separa d'un gran llac anomenat Imja Tsho que s'ha originat en retirar-se la glacera Imja i que, diuen els científics, està creixent de manera alarmant per culpa de l'escalfament global. Si la morrena que suporta les aigües es trenqués per la pressió es produiria una riuada de proporcions gegantines com la que ja hi va haver en una altra vall de la zona el 1985. Els efectes devastadors d'aquella riuada encara són visibles en molts trams del riu.
El meu altímetre registra 5096 metres d'alçada. Estic content d'haver assolit aquesta alçada tan sols el quart dia de trekking. Però encara estic més content per estar on sóc: assegut en una pedra, amb l'enorme llac d'aigües marrons a sota, i rodejat per grans catedrals de gel i roca. En tot el camí no m'he trobat a ningú. La sensació d'estar acompanyat tan sols pel paisatge que em rodeja i el soroll del vent em produieix un gran plaer i una gran sensació de llibertat.
De tant en tant se senten cruixits provinents de la glacera Imja i de la seva part frontal van caient trossos de gel al llac. Espero en va que caigui un gran sèrac, tot i que sembla a punt de caure i la temperatura és alta.
De tornada em desvio del camí per pujar dalt de la morrena est de la glacera de Lhotse. És una glacera enorme i de colors grisos i negres, ja que sorra, pedres i roques cobreixen el retorçat gel en una gran llengua de monticles i esquerdes. No m'entretinc ja que els primers núvols ja avancen per la vall a gran velocitat provinents de les parts més baixes, i en poques hores ho hauran cobert tot de boira.
Cap al migdia torno al meu lodge i després d'un bon dinar em passo la tarda llegint, escrivint i xerrant amb qualsevol que passi per allà, encara que no sàpiga anglès. No hi ha gaire gent i qualsevol conversa és benvinguda. Fora tot és boira. A les 6 el sol es pon i normalment a les 7 ja estem tots dins del sac.
27 de setembre. Chhukhung (4730) - Chhukhung Ri (5550) - avanticim del Chhukhung Peak (5739) - Chhukhung (4730)
Em llevo a quarts de 6, amb un fred de collons, i abans de les 6 ja estic caminant, també només amb les coses imprescindibles per a un matí. El segon dia de "descans" promet ser dur: la idea és pujar al Chhukhung Ri, un cim de 5550 metres d'alçada que està just a sobre del poble.
Els pals que m'ha deixat la Gemma m'han ajudat enormement a creuar un altre torrent glaçat i ara m'ajuden a impulsar-me per la vessant de la muntanya. Hi ha un bon camí, ja que es tracta d'un cim molt freqüentat, però els quasi 5000 metres es noten. Tot i així, aconsegueixo un ritme que em permet pujar prou còmodament, sense aixafar-me els pulmons. Al cap d'una estona em comencen a tocar els raigs de sol i he de treure'm molta roba, ja que la diferència de temperatura és brutal.
Arribo a l'aresta cimera, vora els 5300 metres, però quasi no bufa el vent. A partir dels 5400 la notable alçada fa palesa la manca d'oxigen i haig de respirar amb la boca completament oberta, manxant com una xemeneia de tren a vapor. Cal tenir en compte que a 5500 metres l'aire només conté el 50% d'oxigen comparat amb el nivell del mar (al cim del Chomolungma, a 8850 metres d'alçada, tan sols el 33%!).
Els darrers metres cal grimpar una miqueta. Uns passos més i ja sóc al cim!!! La panoràmica de muntanyes és excel.lent. Sota meu, a l'est, s'allarga la glacera del Lhotse i a l'oest la del Nuptse. També puc veure el Kongma La i almenys en la seva cara sud no té ni un bri de neu, per tant tot indica que serà perfectament practicable. Fa un dia radiant i endrapo com un nen petit les galetes que porto, ja que encara estic en dejú! Estic molt satisfet d'haver arribat tan amunt tan sols el cinquè dia de travessa.
Els meus ulls es giren cap al nord. Des del meu cim neix una aresta que baixa a un coll i després porta al Chhukhung Peak, una muntanya de 5833 metres d'alçada que està literalment a sota de la cara sud del Nuptse. Per què no intentar-ho? La part superior es veu dreta i amb una mica de neu, però és molt d'hora i potser trobo una via fàcil de pujada. A més, sempre em puc fer enrere si no ho veig clar.
Les ganes de pujar aquesta muntanya, que seria la més alta que he pujat mai, em fan posar-me novament de camí, després de fondre la càmera de fer fotos. La cara nord per on descendeixo té neu però està molt dura i es baixa còmodament. Sense problemes arribo al coll que separa els dos cims, a uns 5450 metres d'alçada, i em disposo a pujar per l'aresta sud del Chhukhung Peak.
Ho faig per la dreta per evitar el seu fil (la cara oest és molt dreta i a més m'estalvio els trams de descens), però de seguida el terreny descompost em fa tornar a la seva part superior. Més endavant, un tram massa exposat on s'ha de desgrimpar i la visió del tram final d'ascens (grimpada per roca descomposta molt pendent i amb neu) em fa veure que per aquesta via no arribaré al cim. Així que decideixo descendir cap a la dreta per mirar de buscar una via d'ascens per la cara est.
La baixada no és fàcil. El terreny és pendent, es desfà i a més hi ha trams amb neu. Sense grampons ni piolet, només els pals ofereixen uns punts de suport extra. Arribo a una zona més estable per on puc flaquejar per no perdre més alçada (5450), i avanço mirant sempre a la meva esquerra. Quan ja crec que no trobaré cap camí mínimament practicable, davant meu trobo un munt de pedres: fites!!!
Algú ha marcat amb unes poques fites una mena de llom on la roca s'aguanta més. Descanso una mica, ja que a aquestes alçades l'esforç ja m'ha desgastat considerablement, i començo a ascendir novament.
Aquest cop ho faig ja molt lentament. Estic ja força cansat i deshidratat; la vessant és molt pendent i algunes pedres es mouen cap avall en trepitjar-hi, multiplicant l'esforç. Lentament camino amunt, parant cada poques passes per recuperar l'alè i veure al meu altímetre que he guanyat uns metres. Al cap d'una estona d'esforç duríssim, on m'he hagut de treballar cada metre, amb el cor i els pulmons treballant a tota màquina, arribo a l'aresta est del cim.
Però aquesta aresta no és com imaginava. Per començar, està força coberta de neu. La cara nord és vertical, i hi ha gendarmes que he d'esquivar sempre per la cara sud, coberta de blocs de roca inestables. Em moc poc a poc cap a l'oest, fins que arribo a un punt on ja veig el cim.
No estic segur de pujar-lo. Em paro i reflexiono. Són les 11, no porto material, la part final és dreta i amb neu i, sobretot, estic sol. Decideixo que no val la pena arriscar-se. L'altímetre marca 5739 m.
Mai he estat tan amunt! Tinc la cara sud del Nuptse tan aprop que sembla que la pugui acariciar. L'espectacle que tinc al voltant és tan impressionant que em dono per satisfet per haver arribat a aquest lloc. Descanso uns minuts però de seguida inicio el descens.
A aquesta alçada la manca d'oxigen afecta fins i tot la ment. Em noto patós i realitzo els moviments de forma lenta. Tot i així, el descens és força més fàcil, i de seguida arribo a una font molt curiosa, al bell mig del vessant, on paro a menjar les barretes que porto.
De sobte sento com una gran explosió a la meva esquerra. Una allau està escombrant la cara sud del Nuptse, aixecant un gran núvol de pols de neu. El gran soroll que fa encongeix el cor.
Tan sols uns segons després de reiniciada la marxa, un ocellot gras surt corrent de sota la roca que anava a rodejar. Es tracta d'un "kongma", una mena de perdiuota molt gran que fuig de mi fent corrent i batent les ales, però sense volar, tot fent un gran rebombori. El nom del coll que vull travessar demà es deu a aquest animal.
Si no fos perquè paro cada dos per tres, el descens hagués estat molt ràpid, tot seguint la morrena lateral oest de la glacera del Nuptse. Arribo al lodge molt cansat, després d'haver acumulat més de 1200 metres de desnivell positiu i negatiu.
Però ha estat un dia genial, amb un bombardeig enorme d'emocions. Al vespre li explico les meves aventuretes a l'amo del lodge. Li demano chang (cervesa tibetana) per celebrar els meus cims i em deixa anar que "a aquesta alçada millor que no begui, que no em sentarà bé"!
Així que amb pam de nas em fico dins del sac a descansar, però ja desitjant tornar-me a posar en marxa.
4 comentaris:
Impressionant!!
Continua informant que aixìo és molt emocionant... quina enveja!!!!
Edu, una abraçada ben forta des de "terra ferma". Angel
Eduuuuuuu, lefaaaaaaaa!!!! He estat uns dies fora (m'he agafat el pont! que per tu deu ser una mariconada amb el viatge que esteu fent, jeje) i no he pogut conectar-me, però ja torno a estar per aquí. Com diu tothom que veu les fotos i llegeix les aventures, no hi ha paraules...quina passada!! Que segueixis disfrutant molt i bon retrobament amb la Gemma (que per cert tinc ganes de conèixer-la, eh!). Una forta abraçada!!
Increïble! Gaudeix molt.
Una abraçada ben forta!
Publica un comentari a l'entrada