He passat una mala nit. Vaig estar llegint dins del sac però a les 20h ja estava dormint. A les 23h m'he despertat i fins passades les 3 de la matinada ja no he pogut tornar a dormir-me. Suposo que són els efectes de l'altitud i el cansament que porto a sobre.
En mitja hora tinc la bossa feta i em mitja més l'esmorzar al pap. M'acomiado de la familia que porta el lodge on he estat (són tots molt macos) i un dels fills m'acompanya a l'inici del sender que he de seguir, ja que en el primer tram no està molt clar.
De fet, el camí passa just pel final de la morrena del Nuptse, tot flanquejant, i després ascendeix per una petita vall fins remuntar-se a un llom ben ample. El camí es perd a estones però sé on he d'anar (amb l'ajuda del mapa) així que no hi ha problema. Quan ja he entrat a l'ampla vall al final de la qual hi ha el coll, ja no hi ha pèrdua ja que hi ha fites i el camí està més fressat.
Des d'aquesta vall quan em giro a mirar enrere veig una perspectiva perfecta de l'Ama Dablam. El verd de l'herba fresca de la vall que trepitjo contrasta amb el blanc immaculat de les parets de neu de la seva cara nord.
La perspectiva d'estar novament en ruta m'esperona però avui noto el pes i el cansament acumulat d'ahir. Especialment dures se'm fan un parell de rampes ben pendents que he de superar abans d'arribar als llacs que hi ha just al peu del coll.
En arribar al llac més gran em creuo amb els dos únics caminaires del dia, però ells no em veuen, ja que estan vorejant el llac per l'altra riba. Més amunt del llac ja només em queden uns 100 metres de desnivell per superar. Des de lluny veig les banderes de pregària que volen al vent de banda a banda del coll. El pas sembla inexpugnable però un camí que zigzagueja per la paret em duu en una estona a dalt de tot.
Un altre dia radiant em regala unes vistes excepcionals. Cap al sud el panorama ja el conec, però al nord se m'obre un nou món encara més excitant. Puc veure la gran glacera de Khumbu, el poble de Lobuche i els cims Lobuche Est i Oest. Encara és mig matí i no corre quasi el vent, així que m'estic al coll una bona estona gaudint de l'espectacle, descansant i fent una gran quantitat de fotos.
Al meu oest, seguint per l'aresta que neix del coll, s'alça el Pokhalde, un cim de més de 5700 que ers veia practicable des del Chhukhung Ri, però ara que veig l'aresta, ni em plantejo ascendir-lo. Està ben plena de neu i és força dreta.
A la cara nord del coll hi ha una mica de neu, només a la seva part superior, i amb l'ajuda dels pals de seguida supero aquest tram. La vall és curta i dreta i en menys d'una hora sóc al peu de la gran glacera de Khumbu, que he de travessar si vull arribar a Lobuche.
No ho semblava des del coll, però la seva morrena lateral és molt alta i haig de dedicar suor i llàgrimes per guanyar els seus 80 metres d'alçada sota un sol de justícia. El panorama que m'espera des de dalt no és gaire més esperançador. La gran llengua de gel, que s'estén al llarg de quilòmetres, en té 1 d'ample. El retorçat gel negre està cobert de roques i pedres en un caos infinit de monticles. Un sender poc visible, marcat amb fites, assenyala per on anar.
Al cap de pocs minuts de seguir-lo, em trobo que el sender està tallat per un gran forat. M'aturo contemplant el gran cràter que descobreix el gel fòssil que hi ha a sota, i on va caient sorra, pedres, i trossos de gel. M'haig de buscar la vida saltant de roc en roc per evitar el cràter, i després de barallar-me amb un terreny molt descomposat, finalment retrobo el sender.
A partir de la meitat el camí millora. Ja no hi ha tantes pujades i baixades i de seguida arribo a la morrena de l'altra banda. Des de dalt ja estic a un tir de pedra de Lobuche.
Un cop deixats els trastos a l'habitació em prenc una dutxa amb l'habitual sistema de la galleda d'aigua calenta. Costa una fortuna però no ho podria fer amb les aigües gelades provinents de la glacera, i les meves aixelles m'ho demanen a crits.
Amb un plat de chowmein a taula, xerro amb un grup de riojanos. Els demano si porten vi (amb guies i portejadors, ja podria ser) però només porten pernil. Un altre cop serà. També coincideixo amb els txecs de nou, però de seguida marxen a descansar a l'habitació ja que ella té molt mal de cap.
De seguida em retiro també, després d'acabar-me el segon llibre dels tres que porto a la motxilla. Demà serà un dia dur i cal descansar.
29 de setembre. Lobuche (4910) - Gorak Shep (5140) - Kala Patthar (5550) - Gorak Shep (5140) - Chomolungma Base Camp (5300) - Gorak Shep (5140)
Aquesta nit he dormit prou bé. Suposo que poc a poc m'estic acostumant a l'alçada. Fora la temperatura és de 3 graus negatius però a les 7 ja estic en marxa. Amb bon ritme camino paral.lel a la glacera de Khumbu, però sortosament per fora, en una petita vall allargada que es forma entre les muntanyes i la morrena lateral.
En una hora i mitja em planto a Gorak Shep. El lloc sembla una mica més acollidor i net que Lobuche, tot i que també es tracta d'una nova agrupació de lodges i poca cosa més (antigament un lloc de pastors de yaks).
En un dels lodges em trobo a gent coneguda a Tengboche, que tot just acaben de baixar del cim del Kala Patthar. Em comenten que s'han hagut de llevar a les 4:30 per poder veure el sol des del seu cim, ja que han emprat 2 hores i mitja en ascendir. "Dues hores i mitja???" exclamo jo, incrèdul, ja que la meva guia, erròniament, diu que només hi ha 200 metres de desnivell fins el cim.
Aleshores el seu guia, un dels incompetents que m'havien dit que el Kongma La estava tancat, exclama, amb un to molt maleducat: "2 hores i mitja caminant, 1 hora corrent, i 10 minuts volant!" I jo li etzibo: "Doncs per què no puges amb mi i veus quan trigo?"
El Kala Patthar és el punt culminant del típic trek de l'Everest, ja que des del seu cim hi ha la que es diu que és la millor vista de la muntanya. S'acostuma a pujar a primera hora del matí perquè és quan hi ha menys núvols i per tant hi ha més possibilitats de veure-la. Però jo considero que si fa bon dia, com avui, és millor pujar avançat el matí, ja que a primera hora el sol està just darrera del Chomolungma.
Així que després d'endrapat el meu segon esmorzar, m'acomiado de la gent del lodge, que ja baixen cap a Lobuche i, sense pes i esperonat per les paraules del guia inepte, em poso a caminar ràpic pel fort pendent de la muntanya. De seguida els meus pulmons estan manxant a tota màquina i el meu cor batega a una velocitat infernal, però adopto un ritme que puc aguantar durant els 200 metres que crec que he de remuntar.
Aviat entenc que no són 200 metres, sinó més del doble, però aguanto el ritme com puc. Al cap d'uns quants minuts, superat un primer cim de l'aresta veig finalment el Kala Patthar ple de gent pertanyent a un dels mega-grups guiats i gasto les darreres forces. He arribat al cim del Kala Patthar (5550 m) en 39 minuts, llàstima que el guia cap-de-trons no ho ha vist.
Pujo dalt de la roca més alta del cim, plena de banderes d'oració. Realment el cim mereix la seva fama. Per començar, el Pumo Ri s'alça just al seu darrera, formant una piràmide perfecta i d'una incomparable bellesa. Em giro i allà està el Chomolungma, la muntanya més alta de la Terra, una bèstia de gel i roca negra. Sobresurt de tota la resta. De lluny no ho sembla però des d'aquí hom se n'adona de com de gran és aquest monstre. Llàstima que només es veu la piràmide final i la Collada Sud. Em pregunto si hi haurà algú ara, a l'aresta escombrada per vents fortíssims...
També puc admirar un bon tram de l'enorme glacera de Khumbu, i altres cims com el Nuptse o el Lhotse, que formen un trio impressionant junt amb el Chomolungma.
Com que no m'hi he pujat galetes ni aigua, m'estic al cim només mitja hora, fent-me fotos i fent fotos a tota la gent que m'ho demana, que no és poca. Gaudeixo després d'uns minuts de semi-solitud al cim, quan el mega-grup guiat de ianquis comença a descendir, i de seguida començo a baixar jo mateix a pas lleuger.
Poc a poc el pas lleuger es converteix en trot, després en galop, i finalment acabo corrent pel pendent avall, gaudint com un nen petit. Sense haver-m'ho plantejat estic baixant del Kala Patthar com si es tractés d'una cursa de muntanya, amb un somriure d'orella a orella, saltant alguna que altra roca i relliscant allà on hi ha una mica de tartera.
En 12 minuts he arribat al llac assecat de Gorak Shep, suat i exhaust. Les cames em fan força mal. He hagut d'interrompre el descens vertiginós en dos o tres cops per fer fotos i perquè els músculs de les cames em cremaven. Ara ja sé què és córrer a més de 5000 metres.
Al meu lodge m'hidrato i em cruspeixo un plat d'espagueti, i com que no és ni migdia i el temps no pot ser més assolellat, decideixo pujar avui mateix a fer una visita al Camp Base del Chomolungma, també amb un mínim equipatge (crema solar i protector labial, aigua, galetes, càmera de fotos, mapa i jaqueta impermeable).
De seguida me n'adono que el pla d'avui ha estat massa agosarat. Pujar i baixar en un mateix dia al Kala Patthar i a l'EBC (Everest Base Camp), i havent-ho fet de la manera que ho he fet, és massa per les meves cames. A les pujades sento que no els queda massa més força. Tot i així em sorprenc caminant el doble de ràpid que la resta de caminaires que van en la meva direcció.
El sender segueix la cresta de la glacera de Khumbu durant quasi tota l'estona. Allà on la glacera fa un brusc gir a la dreta i comença la gran caiguda de gel del Western Cwn, puc veure minúsculs punts de color groc: les tendes de les expedicions!
El camí ara deixa la morrena, que està destrossada per la mateixa glacera, i s'endinsa al seu interior, entre els mateixos monticles de rocs i gel que vaig haver d'esquivar ahir. Arribo a un punt on hi ha unes banderes de pregària i unes roques on resa la inscripció "Everest Base Camp". Però aquí no hi ha cap tenda! Sorprenentment, la gran majoria de gent arriba a aquest punt, fa quatre fotos, i torna a Gorak Shep satisfeta d'haver trepitjat l'EBC. Però això no és l'EBC! Jo vull anar on hi ha les expedicions, veure la seva activitat, respirar l'ambient que es viu!
Segueixo doncs, caminant per la glacera per un sender molt poc marcat i al cap de 20 minuts desemboco al veritable EBC (5300 m). Aquí sí que hi ha expedicions, però només 4! Les tendes de color groc i verd estan agrupades en flocs al voltant d'una tenda molt més gran que fa de menjador i sala d'estar. Totes plegades donen un punt de color a aquest indret inhòspit, de colors gris i blanc. També hi ha tendes-letrina, de color groc per fora i no vull saber de quin color per dins (heheh). Em sorprenc i m'alegro de com de net està tot. M'imaginava un lloc brut i es tracta de tot el contrari. També hi ha molta tranquilitat, ja que els alpinistes estan tots repartits entre els camps d'alçada, i al camp base tan sols queda el cuiner, el responsable de camp base i comunicacions i alguna persona més.
A part de la gent de les expedicions tan sols estem en Daniel (un noi suís) i jo. De seguida estem xerrant plegats i fins i tot fem una petita excursió al peu de la caiguda de gel, intentant seguir la traça que ascendeix l'horripilant manyoc de sèracs gegants i, qui sap, potser descobrint algun alpinista travessant alguna esquerda.
En Daniel està fent la mateixa travessa que jo i passem el camí de tornada a Gorak Shep comentant experiències i anècdotes que hem viscut en les etapes anteriors. Quan ja estem dalt de la morrena lateral veig que els riojanos s'acosten cap a nosaltres. Caminen penosament, a un ritme molt lent. Des de lluny els crido: "Coño, los de Logroño!".
En una hora i quart arribem a Gorak Shep, famèlics de nou, i seiem al lodge on s'allotja el Daniel a fer el "primer sopar" del dia. Cal celebrar el dia d'avui, i demanem un parell de birres. Ens serveixen unes San Miguel en llauna, una cervesa molt popular al Nepal, i les assaborim al voltant de l'estufa central del menjador, on hi ha també asseguts alguns guies.
De seguida surt a la conversa la Marató de l'Everest, la que diuen que és la marató de muntanya més alta del món, que se celebra cada any per commemorar el primer ascens a la muntanya i recorre els 42 km que separen Gorak Shep de Namche Bazar. La majoria del recorregut és en descens però té dos trams de veritable pujada. En qualsevol cas, per l'alçada a la que discorre, es tracta d'una cursa molt dura.
Com m'agradaria córrer algun cop aquesta cursa...!
Més tard em retiro per gaudir del "segon sopar" del dia al meu lodge. Dormir a aquests establiments és molt econòmic però t'obliguen a fer tots els àpats al seu restaurant (així que jo m'he saltat una mica la norma).
Estic content per haver viscut un dels dies de la meva vida que segur que no oblidaré. Amb aquest pensament, em fico dins del meu sac calentó tot esperant no passar molt mala nit, tenint en compte que aquesta serà la nit a la que dormiré a més alçada (5140 m).
1 comentari:
Hola Edu!!! Acabo de posar-me al dia del teu blog perquè portava dies sense tenir una estoneta per llegir-ho amb calma! Com disfruto amb els teus ecsrits!
M'alegro molt de que tot vagi tan bé! Un petó, Bego
Publica un comentari a l'entrada