Després de tot un dia a Kratie buscant informació i intentant organitzar-ho tot, finalment vam decidir fer una ruta circular de dos dies. D'aquesta manera eliminàvem el factor "transport" (l'inici i el final de la ruta era a Kratie) i de fet amb aquesta ruta visitàvem les zones més interessants de la ruta inicial.
Quan ja ens havíem decidit, vam haver de postposar la sortida un dia per una inoportuna diarrea que em va deixar fora de combat. Per sort només va ser un dia. A aquestes alçades el nostre aparell digestiu ja deu haver après a defensar-se de quasi totes les bactèries del sud-est asiàtic (de fet, després del primer trekking a Laos, els francesos van pillar una diarrea històrica, amb grans febrades, mentre la Gemma i jo ens atipàvem als restaurants de Luang Nam Tha, o menjant a paradetes del carrer).
En qualsevol cas, aquell dia, després d'esmorzar, vam anar a agafar les bicis que havíem seleccionat acuradament de la tenda de bicis de Kratie i que teníem aparcades al jardí de la nostra guesthouse. Primer entrebanc: la meva tenia una punxada! Per sort, els de la tenda de bicis ens van proporcionar una altra de seguida. Però la nova bici no anava tan bé; tenia el manillar massa petit i el seient no era apte per culs sensibles com el meu. Tant se valia. Volíem sortir de Kratie ben d'horeta, per evitar el solet, que aquí pica de valent, i ens la vam quedar.
Ens vam dirigir cap al nord, per una carretera secundària amb asfalt que segueix la riba est del Mekong. A mida que fèiem quilòmetres, poc a poc, el paisatge es va anar fent menys urbà. És sorprenent, com més rural és l'ambient, més maca és la gent i els nens més encantadors. Una gran quantitat de nens ens esperaven a la vora de la carretera o des de les portes de les seves cases i ens saludaven. I alguns adults també, per què no?
Quan ja havíem fet 35 km es va acabar l'asfalt i vam arribar a Sambor. Ens mereixíem un descans i ens vam aturar a una paradeta amb taules amb vistes al riu, i ens hi vam menjar un entrepà i un suc de coco (begut directament del coco). I tot això a uns preus ridículs. En quant et surts dels circuits turístics, la qual cosa sovint és molt difícil, viure en aquests països esdevé baratíssim!
Després calia trobar algú que ens volgués dur un barca a l'illa de Koh Rougniv. Ens havien dit que ens podria resultar una mica complicat i car (uns 10$). I va resultar facilíssim i extramadament econòmic: mig dòlar per dos bitllets. I és que hi havia un servei de "ferry" que comunicava l'illa amb la terra ferma. La barca estava plena de vilatans, molts d'ells carregats com a burros amb tot de coses per a ús propi o per vendre a l'illa. Costava de creure que algunes bicis i motos poguessin circular amb tot el pes que portaven.
Un cop arribats a l'extrem sud de l'illa, vam seguir en direcció nord l'únic camí que hi havia i que la travessa de sud a nord, de manera que es converteix en el seu eix vertebrador. Aquí la cosa va canviar del tot. No hi havia ni un cotxe, tan sols unes quantes bicis o carros estirats per búfals i un parell de motos. Pedalar en aquest entorn va ser tot un plaer, contemplant els camps d'arròs, les cases, els jocs dels nens i les tasques dels adults.
Cal dir que, sovint, aquesta tasca consisteix en "jeure a l'hamaca que tinc habilitada a sota de casa", i és que el ritme de vida d'aquesta gent no té res a veure al que estem acostumats. A Laos i Cambodja, al camp, les cases es construeixen sobre uns grans pilars de fusta, de manera que la planta baixa està al que hauria de ser el primer pis. L'espai que queda a sota serveix per a posar-hi el carro, la moto, les bicis, la màquina de pelar l'arròs, el generador per l'afortunat que en tingui i... alguna que altra hamaca. Al centre del dia és la part de la casa on s'està més fresquet!
Vam arribar en una estona a Koh Phdao, el poble on volíem passar la nit, però vam seguir pedalant pel camí cap al nord, ja que era d'hora i volíem explorar una mica més l'illa. A mesura que van anar passant els quilòmetres, el camí es va anar fent cada cop més estret fins que vam arribar a un cul de sac on vam decidir girar cua cap a Koh Phdao.
També ens havien dit que potser ens costaria trobar una de les homestays que hi ha a Koh Phdao, però de seguida vam trobar una. En veure'ns, el cap de la família de seguida va venir a convidar-nos a passar-hi la nit, i així vam fer. Per 7$ cadascú, soparíem, dormiríem i esmorzaríem a casa seva.
El projecte d'ecoturisme a Koh Phdao es deu al treball de l'ONG "Cambodian Rural Development Team" (CRDT), que ha desenvolupat un projecte molt interessant en aquesta zona per tal de desenvolupar-hi un turisme responsable, sostenible i respectuós amb el medi amient, de manera que aquest turisme reverteix en la qualitat de vida de la gent que viu a l'illa i alhora es lluita per conservar l'hàbitat d'espècies en perill d'extinció, com la colònia de 70 dofins que viu en aquest sector del Mekong.
Ens van dir que els diners que pagàvem (o part d'ells) anaven a la comunitat, de manera que serveixen en millorar les seves condicions de vida, quelcom molt important en una illa on no hi ha llum ni aigua corrent. També vam veure que s'hi havien instal.lat "contenidors d'escombraries" (d'una mena de vímet) i cartells per educar els locals en la recollida de residus. Tant de bo tot el turisme fos així! En el llibre d'hostes de la casa vam veure que des del 2008 tan sols hi havien passat 28 turistes. Això és genial, perquè d'aquesta manera l'illa i la seva gent no perden la seva essència, que al cap i a la fi és el que hi anàvem a buscar.
Vam poder dutxar-nos (tirant-nos aigua freda del pou amb una galleda, però ens va sentar de conya) i vam anar a relaxar-nos a la vora del riu a veure la posta de sol, però no vam veure cap dofí (no passa res, ja els havíem vist al sud de Laos). Després ens van portar el sopar, preparat per una altra família. Cal dir que era molt abundant i que estava bo-nís-sim! Hi havia arròs (com no), quatre truites de ceba tendra, verdures saltejades amb carn de porc, i salsa de soja. Ens vam posar les botes!
Després va començar una sessió de "karaoke". Efectivament, tant als lao com als cambodjans els encanta cantar amb videos de "karaoke". Es troben pertot arreu, per exemple als bars i a tots els autobusos regulars. A les cases també en tenen. I aquella nit de dissabte, davant de la tele de la casa s'hi va congregar tota la familia, asseguts al terra, i part del veïnat, per veure el "karaoke", i la Gemma i jo discretament ens vam asseure al darrera, per contemplar l'escena. Els karaokes lao i cambodjans són molt difícils de descriure, però potser la paraula "horripilants" seria la més adient per fer-ho. El més curiós és que ningú va cantar!!
Koh Phdao no té llum ni aigua corrent, però a alguna de les cases hi ha generador. Durant el dia l'engegen i carreguen una gran quantitat de bateries, com les de cotxe, de la mateixa família i dels veïns (suposem que a canvi de diners). Això els serveix per il.luminar la casa a la nit, i en algun cas especial, per veure la tele. Resulta esperpèntic veure cases fetes només de fusta i palla, però això sí, amb la seva tele i la seva antena parabòl.lica.
Quan es va acabar el karaoke la Gemma i jo vam dir bona nit a la família i ens vam retirar al raconet de la casa que ens havien habilitat, separat per un llençol que feia de paret i la mosquitera, indispensable per evitar contraure malalties (com la malària) que ens podrien transmetre les picades de mosquits durant la nit.
Ens vam llevar amb el cant dels galls (i dels porcs, i dels pollets, i de les gallines...). De fet els galls ja feia un parell d'hores que cantaven. Deu ser que als galls cambodjans també els agrada el karaoke matiner... Sense temps per treure'ns les lleganyes, ens van portar un senyor esmorzar. De nou arròs (sí, ho heu endevinat), verdures, ous, pollastre... Tot plegat estava boníssim!
I amb el pap ben ple ens vam calçar les bicicletes per seguir la nostra ruta. Tot just vam posar-nos-hi a sobre, els nostres culs es van queixar del mal que feien els seients de les bicis. Així són les bicis cambodjanes... Des del balcó de la casa el pare i la mare de família, maquíssims, es van acomiadar de nosaltres i vam començar a desfer el camí del dia anterior, novament saludats per tot aquell que es posava al nostre camí, especialment nens.
En arribar a l'extrem sud de l'illa vam veure que el ferry hi acabava d'arribar. Assenyalant la riba oest del Mekong vam descobrir que tot just anava en la nostra direcció, així que el vam abordar com vam poder, posant-nos al poc espai que quedava, i és que en la barqueta de mides moderades ja hi havien dues desenes de persones, més de mitja dotzena de motos, algunes altres bicis i una gran quantitat de paquets.
De fet, en arribar a la riba oest, feia esfereïr veure com desembarcaven les motos, absolutament carregades de paquets fins a límits inimaginables, o com al circ, i remuntaven el pendent sorrenc des de l'aigua fins el camí.
A nosaltres també ens esperaven sorpreses, i és que no havíem pedalat ni un minut riba avall que ens vam trobar un pont penjant, fet de cables i fustes, molt llarg i en mal estat. La gent l'utilitzava normalment com si res: ara passava una moto, ara un nen corrent... com si fos la cosa més normal del món. Així que nosaltres també el vam passar.
La riba oest del Mekong seguia essent molt rural, sense aigua ni electricitat, tot i que circulàvem per un camí relativament fressat i ample. De tant en tant passàvem cases des d'on inevitablement els nens ens saludaven. A moltes cases hi havia grans llençols estesos a l'era amb una gran quantitat d'arròs sense despellofar, assecant-se al sol.
Vam seguir pedalant aturant-nos sovint a veure coses i a fer fotos: uns nens jugant sobre un carro, una barca en construcció, una dona en bici que porta un nadó (no és conya) en una safata de vímet al portapaquets, una serp que creua el camí, un senyor tocant una mena de xilòfon, una paradeta de cafè glaçat (molt refrescant!), un senyor que fa caure cocos d'una gran palmera amb un gran pal, de nou uns nens... Així van anar passant els quilòmetres i el matí fins que vam arribar al poble de Preaek Prolung, des d'on ja es veia Kratie a l'altra banda del Mekong.
Tan sols calia trobar algú amb barca que ens hi volgués portar, i no va poder ser més fàcil. Vaig aturar-me davant d'un senyor que feinejava a la seva era i li vaig dir "Kratie?", i ell em va assenyalar la direcció. Llavors jo li vaig fer un gest com dient "Sí, és clar, però com hi arribem?". Soprenentment, l'home ens va entendre a la primera i va assenyalar la riba del riu mentre ens indicava que el seguíssim. Vam baixar un pendent sorrenc i allà a la vora de l'aigua hi havia un parell de barquetes: l'home ens havia entès. Vam acordar el preu i en uns minuts havíem travessat el riu, que en aquesta part del curs i en aquesta època de l'any deu fer 1 km d'ample aproximadament.
Quan dic que em sorprenc de que l'home ens entengués tan ràpid, no és per prepotència. Molt poca gent parla anglès a Cambodja i, sovint, segurament per vergonya dels cambodjans o per un nivell de formació molt baix, es fa impossible comunicar-se amb ells per altres mitjans. El nivell educatiu de molta gent és molt baix. Sovint, a Laos i Cambodja, ens hem trobat en comerços que havien de fer vertaders esforços per fer càlculs molt senzills (com calcular el canvi).
Vam anar a retornar les bicis i a recuperar les nostres motxilles, que havíem deixat a la guesthouse. S'havia acabat la nostra petita aventura en bici a Cambodja, però endavant ens esperava submergir-nos a les aigües tropicals del sud del país, i moltes petites aventures més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada