Potser un dels que m'ha agradat més ha estat la zona protegida de Phu Hin Bun, al centre de Laos. Es tracta d'un massís muntanyós de roca calcària que amaga tresors com llacs i coves d'una gran bellesa. En aquesta zona vam fer dues excursions molt interessants, una d'un dia i una altra de dos.
El 8 de novembre vam arribar al poble de Kong Lo a bord d'un sangthaew. Aquest nom tan estrany serveix per designar una mena de camioneta que serveix per transportar persones, al calaix de la part posterior, on s'hi han habilitat dos o tres bancs, de manera que viatges assegut de costat. Tot plegat és molt còmode, especialment s'hi t'hi has tirat tot el dia. Es tracta dún mitjà de transport molt utilitzat a Laos, sobretot a zones rurals.
Però aquella tarda la Gemma i jo ens havíem quedat sols a la part posterior d'aquell sangthaew, i estàvem com extasiats mentre contemplàvem la vall per on avançàvem, flanquejada a banda i banda per dues monumentals parets de roca calcària, il.luminada pel sol que ja queia. Entre paret i paret, la vall, d'uns 3 km d'ample, era absolutament plana i estava tota conreada amb arròs.
Al final de la carretera vam arribar al nostre destí: el poblet de Kong Lo. Tot i que és la porta d'entrada a una de les meravelles naturals de Laos més fascinants, ens va sorprendre que quasi no hi havia turistes i que el poble en sí, a part d'algunes guest houses, estava quasi intacte.
Aquesta meravella natural és la cova de Kong Lo. Es tracta d'una cavitat de 7 km de longitud, navegable en tota la seva extensió; és a dir, que un riu discorre en tota la seva longitud. Al poble es poden llogar barques amb guia que et porten a veure la cova, entrant per la boca nord, que està a 1 km del poble, i sortint per la boca sud, per després tornar pel mateix camí. Però nosaltres volíem fer quelcom més: la idea era anar caminant fins a la boca sud, a uns 8 km del poble, entre aquell laberint kàrtic de roca i jungla, i tornar amb la barca per dins de la cova, quelcom que poca gent fa.
Després de trobar habitació en una de les guest houses, vam anar a fer un tomb pel poble, i de seguida vam trobar un grup de nens amb uns quants cadells de gos que semblaven boletes de peluix (igual que el nens). Vam estar una estona amb ells jugant amb els gossets però de seguida vam anar a sopar i a dormir.
El dia següent ens vam llevar ben d'hora. Mentre esmorzàvem, ens va venir a visitar el cap del poble perquè ja li havia arribat la notícia de que necessitàvem un guia. Efectivament, un noi molt espavilat del nostre hotelet a qui li havíem preguntat, havia parlat amb ell. Vam acordar el preu i que a dos quarts de 9 ens veuríem al llac que hi ha a la boca nord.
Així vam fer, i puntualment ens hi vam trobar. El nostre guia va resultar ser un home del poble que no deia ni un mot en anglès però que se'l veia de bona pasta. Vam començar la nostra petita aventura creuant el riu amb una barca, per després començar a caminar a pas lleuger. El camí era poc menys que un sender, la qual cosa indicava que ben poques vegades algú l'utilitzava. Sempre dins de la jungla i rodejats de parets grises de roca calcària absolutament crivellada, a vegades havíem de grimpar o saltar de roca en roca per un terreny absolutament accidentat, ple d'esquerdes, forats i lapiaz.
El nostre guia ens anava assenyalant amb el dit coses interessants: un arbre prominent, unes lianes de formes capritxoses, una paret de roca... amb un ampli somriure. A vegades es quedava aturat escrutant el bosc com si estigués esbrinant per on coi seguia el camí, que en la majoria de trams pràcticament era invisible. Nosaltres el seguíem fidelment. Sense mapes i en aquella espessa jungla, mai de la vida hauríem pogut fer la caminada sols.
Quan ja portàvem més de 3 hores de caminada, ja en descens, vam sentir la remor d'un motor allà sota, a la vall: ja estàvem prop del riu. En mitja hora més vam arribar a la petita infraestructura turística que hi ha a prop de la boca sud de la cova, una mena de zona de pic-nic on hi havia altres turistes, els primers que vèiem en tot el dia. Allà ens esperava l'altre guia, que hi havia arribat amb la barca que ens portaria de tornada a través de la cova.
Després de dinar l'"arròs enganxós" que havíem comprat, vam iniciar el viatge de tornada. En l'estreta i llarga barca ens hi vam posar, un dels guies a davant, després la Gemma i jo, i finalment l'altre guia a càrrec del motor i el timó.
Vam començar a seguir el riu avall, serpentejant entre la jungla amb parets de roca grisa com a fons. De sobte, en una de les corbes, va aparèixer la boca sud de la cova. Senzillament era impressionant, per la seva grandària, per les formacions que penjaven del sostre, per les aigües d'un color blau turquesa, i per la paret de roca que s'alçava davant nostre.
Uns 200 metres dins de la cova, vam haver de fer la primera aturada i baixar-nos de la barca. Calia superar un petit pas amb ràpids i era perillós, a l'estació seca, fer-ho amb 4 ocupants. Caminant dins de l'aigua, uns metres més enllà vam retrobar la barca i vam seguir riu avall.
En uns segons la foscor era absoluta, trencada tan sols per la llum dels nostres frontals. El guia que anava a davant escrutava les parets i l'aigua en busca de roques o troncs, i indicava la direcció al que portava el timó. Això no va evitar que de sobte embarranquéssim a la sorra, aturant la barca sobtadament. Les meves botes van sortir disparades cap al davant de la barca i es van omplir d'aigua. Vam haver de tornar a baixar de la barca i caminar.
Uns minuts després vam arribar a la "sala de les estalagmites". Calia aturar-se, baixar de la barca i pujar per unes escales que conduien a la sala. El guia va encendre la i.luminació, i l'espectacle que se'ns va oferir ens va deixar bocabadats. Del sotre penjaven formacions de totes les mides i formes. Estalagtites i estalagmites es fonien, com si es tractés d'una catedral natural. Hi vam estar uns minuts i vam tornar a la barca, abans havent desconectat la llum, tot deixant aquell racó de la cova en el seu estat natural i en el silenci més absolut.
La barca va seguir el seu itinerari per la cova. A vegades les parets i el sostre estaven a prop i a vegades no els vèiem. Vam passar per corredors més estrets i també per sales enormes que feien estremir, i finalment vam veure una llum molt brillant al davant: havíem arribat a la boca nord.
La boca nord no és practicable amb barca ja que hi ha uns salts d'aigua, i per tant vam haver de deixar la barqueta en una mena de llac que hi ha uns 100 metres abans de sortir.
Ja a fora de la cova vaig donar les gràcies més sinceres als nostres guies: khob chai lai lai!. Gràcies per haver-nos portat a veure aquell paradís natural. Unes hores més tard tornàvem a gaudir de la tranquil.litat de Kong Lo i dels jocs amb els nens. Això és el que més ens ha agradat de Laos: la vida a l'entorn rural, la seva gent encantadora i la possibilitat de fer un turisme actiu i no massificat en entorns naturals molt macos.
Esperem que els lao siguin capaços de conservar aquest tresor i que no ho espatllin com han fet els thai o nosaltres mateixos amb bona part del nostre territori.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada