Trekking a Vieng Poukha, Laos

Ja fa deu dies que som a Laos, país amb economia de mercat però amb un partit comunista únic i unes quantes llibertats restringides, entre elles la d'expressió, associació i premsa, i amb una gent, d'entrada, molt maca, especialment els nens, que són encantadors.

Aquí el ritme de vida és diferent. Es tracta d'un país molt més pobre i rural que Tailàndia i s'hi respira molta més tranquilitat (i nosaltres ho agraïm), almenys al nord. El tipus de turisme també és molt diferent. Està molt menys desenvolupat i molt orientat al tipus de viatge que fem nosaltres, amb moltes activitats a l'aire lliure.

El dia 25 vam creuar el riu Mekong, i amb ell la frontera thai-lao. Va ser una pena no arribar el dia abans, ja que a la nit els lao van celebrar la festa de la lluna plena, en que encenen centenars d'estels il.luminats i els llancen al cel. Des de Chiang Khong, a la part tailandesa del riu, vèiem com els puntets de llum ascendien fins a arribar als núvols, i després es desfeien en el no res, caient lentament.

A Laos no hi ha bons mapes per a anar per la muntanya, i per tant és molt difícil fer coses una mica complicades pel teu compte. Per aquest motiu vam haver de contractar una agència per fer un trekking de 3 dies per la selva, dormint a poblets d'ètnies Khmu i Lhamu. La zona que vam escollir en principi estava poc explotada pel turisme i els pobles on dormiríem eren poc visitats.

En no haver fet mai un trekking "guiat" jo estava una mica mosca. Tampoc sabíem si l'agència que havíem contractat seria prou seriosa ni com serien els nostres "companys", un grup de 4 francesos. Però ens hi vam llençar.

De seguida vam veure que el guia que ens havia tocat ens faria suar de valent, però no per les pujades i baixades ni per la calor xafogosa, sinó perquè era un adolescent mal educat que no parava de fer el pallaso per cridar l'atenció. Per exemple, sabent que a tots ens feia fàstic, especialment a una de les franceses que era vegetariana, el tio no parava de recollir grans insectes pel camí (fent-ne ostentació, evidentment) i després els rostia i se'ls menjava davant nostre, mastegant sorollosament. El primer cop ens va fer gràcia, però al final estàvem molt cansats de les seves performances. Li vam cridar l'atenció uns quants cops, com quan espantava les vaques, o quan cridava desmesuradament, però no semblava captar els nostres missatges. El segon guia era molt maco però per desgràcia no manava. Sempre anava de cotxe escombra i ajudava al guia a fer el menjar i la resta de coses.

El primer dia vam caminar 2 o 3 hores fins a arribar a un poblet que es deia Phong Tont (o quelcom similar) amb només 7 famílies, moltes de les quals no hi eren perquè aquells dies feien la collita d'arròs i dormien a una mena de coberts als mateixos camps, que estaven lluny del poble. Ens va sorprendre i agradar molt com d'aïllat i rural era el poble, amb una economia de pràcticament total subsistència. Les gallines, galls, pollets, ànecs i porcs pasturaven lliurement entre les cases, fetes exclusivament de fusta i fulles, i tot plegat tenia un ambient molt i molt rural.



Ens van acollir dues famílies: una ens va donar de sopar i esmorzar i a la casa de l'altra vam passar la nit. Els àpats pràcticament sempre eren els mateixos: sticky rice ("arròs enganxós"), verdures bullides amb unes herbetes que li donaven un gust molt bo, i pollastre. Mataven a la pobra bèstia just abans de l'àpat. A nosaltres ens va agradar molt el menjar però els fancesos sempre s'ho deixaven tot! La Gemma, però, després de veure tants sacrificis animals es va convertir temporalment a la religió del Vegetarianisme.



A més de ser els que millor menjàvem, els catalans també erem els més nets, i vam fer una visita a la font de poble, on vam improvisar una dutxa. Allà vaig descobrir, en veure una gran taca de sang seca a la meva panxa, que una sangonera de mida XXL s'havia atipat de la meva saborosa sang, punxant-me al melic. Tot això després de la gran tempesta que va caure i que va provar la impermeabilitat 100% de les fulles dels sostres de les cases. Havíem acabat l'etapa 5 minuts abans de començar a ploure!

Aquella nit vam dormir molt bé, si exceptuem el gran terrabastall que van fer la meitat del temps una gran caterva de gripaus, al límit del bosc, tant que semblava que volguessin envair el poble, i també que els galls del poble eren molt matiners i a les 3 de la matinada ja començaven a cantar.

El segon dia vam fer l'"etapa reina" del trekking. Van ser quasi 7 hores de patejar per dins de la selva en un ambient absolutament xafogós. Al principi va ser prou divertit perquè seguíem el curs d'un riu que havíem de creuar ara sí ara també. El bosc estava molt humit i sovint havíem de revisar les nostres cames per veure si teníem sangoneres. Aquest cop no van passar dels nostres peus.



Però més endavant el camí deixava el fons de la vall i en el seu llarg ascens fins a una carena, flanquejava (en continus puja-i-baixes) per un terreny fangós que relliscava de mala manera i que ens feia progressar molt lentament. Al final del dia els francesos n'estaven fins els ous i no paraven de queixar-se. Nosaltres deixàvem el pavelló català una mica millor.



Vam arribar al segon poble, Nan Khong, amb 45 famílies, a bocafoscant (Cesc, aquesta te la dedico) i la Gemma i jo necessitàvem treure'ns a suor i la merda de sobre, així que vam baixar al riu, on hi havia algunes dones del poble rentant-se (amb el sarong posat, òbviament). Vam fer els que vam poder per dutxar-nos discretament i vam tornar a la casa del poble a esperar el sopar. Mentre esperàvem, una desena de cares ens contemplaven inexpresivament i incansable, sense perdre detall, tot i que no féssim absolutament res, a través de l'obertura del nostre habitacle.



El tercer dia vam caminar només dues horetes i de seguida vam desembocar en una pista on una furgoneta ens va venir a buscar. Cap de les caminades per la selva va tenir gaire gràcia, ja que no es tractava d'un bosc bonic, però l'estada als pobles, especialment el primer, va valdre la pena.

El dia següent, ja de nou a Luang Nam Tha, havent omplert bé la panxa de menjar i de Beerlao a la salut del meu tiet Josep, vam llogar unes bicis per donar la volta a la vall, esquitxada de poblets i de camps d'arròs. Ens va agradar molt pedalar pels camins i assaborir la vida tranquil.la del Laos més rural, la collita de l'arròs, les cases de fusta elevades del nivell del terra i els nens jugant al carrer.

I aquest cop sense guies emprenyadors!

Bangkok

La primera impressió que vam tenir a l'arribar a Bangkok va ser "Mare meva, hem saltat del tercer al primer món de cop!" i és que, tan sols començar, el nou aeroport de la ciutat semblava una nau espacial.

Més tard, contemplàvem amb la boca i els ulls oberts com, dins d'un taxi nou, gran, brillant i sense rascades, i amb el motor que sonava bé i sense haver hagut de regatejar amb el conductor, circulàvem per una autopista de 4 carrils per sentit. Tot era nou, ordenat, rectilini, net... L'autopista i els carrers teníen carrils pintats, senyals, fletxes, semàfors, llum, pannels lluminosos!!! Coses i conceptes que pràcticament havíem oblidat que existien, reapareixien de nou a les nostres vides, com el concepte "cedir el pas", el concepte "no pitar repetidament", el concepte "respectar els passos de peatons"... i molts d'altres.

I no hi havia gent penjada pel carrer sense fer res. I on s'havien amagat les vaques???

M'imaginava que BKK seria una altra cosa. Si no fos perquè la gent parla de forma estranya, aquesta podria ser una ciutat europea. No té res a veure amb el que hem vist fins ara. Hi ha molts més gratacels que a Barcelona i uns centres comercials enormes i ostentosos on els adolescents passen la tarda menjant un donuts espectacularment bons, comprant roba i anant al cinema.

Parlant de cinema, ahir per casualitat, cansats de tan caminar per la ciutat, vam anar a petar a un cine on projectaven una pel.lícula xinesa que es diu Aftershock i que ens va fer plorar de valent a tots dos. Més tard ens vam assabentar que aquest estiu ha estat la peli xinesa més vista a la Xina de tots els temps i que podria ser la candidata per part de la Xina a l'Oscar a la millor peli estrangera.

Després d'haver-nos empassat un parell de bodrio-pelis booliwoodienses, anar al cine ahir va constituir tota una reconciliació amb el cinema.

Portem ja uns dies aquí i he perdut el compte dels budes i els temples que he vist. Dins d'un temple tenen un "buda estirat" (reclinable, que li diu la Gemma) de 45 metres de llarg i 17 d'alt. En un altre tenen un de color esmeralda, petitó, al que li canvien els vestits tres cops l'any, en funció de l'estació; també en tenen un que diuen que és d'or massís, d'uns 3 metres d'alt... i és que el 95% dels thais són budistes.



Però veure temples i monuments no és el que més ens apassiona, així que també fem altres coses. Ahir vam anar ben d'hora a veure el Nontabhuri Market, un mercat enorme on es podia respirar el ritme de la ciutat a primera hora del matí. Seria un mercat comparable a un dels nostres si no fos perquè s'hi poden veure coses ben estranyes, com gripaus ben grossos acabats d'esventrar, amb totes les vísceres a l'aire.



Avui hem anat a primera hora del matí a córrer pel Lumphini Park. Estava ple de thais fent esport, tai chi i coses estranyes. Fins i tot hi havia una mena de banda asajant, tot desfilant amb trompetes, trombons i timbals inclosos. A la tarda, en un altre parc, hi havia una colla de gent assajant balls de saló i un altra fent aerobic a un ritme trepidant, a l'aire lliure i a la vista de tothom. Què ens passa als catalans, que fem l'esport tancats en un gimnàs?



A BKK no hi ha pam quadrat del carrer sense una paradeta de menjar ambulant, on pràcticament pots menjar o beure qualsevol porqueria, des de coses occidentals, com salsitxes o gelats, fins als aliments més repugnants, com els esmentats gripaus a la brasa, a mode de "pinxo", o per què no, prendre una tapa de llagostes o de grills acabats de rostir?



Demà anirem a veure un mercat flotant al matí i a la tarda ja marxem de BKK. Viatjarem tota la nit en tren cap a l'extrem nord del país. La intenció que tenim és no passar massa temps a Tailàndia i entrar en uns dies al nord de Laos, que ens sembla un país més interessant, menys turístic i més econòmic.

Caminant entre gegants de gel (3)

28 de setembre. Chhukhung (4730) - Kongma La (5535) - Lobuche (4910)


He passat una mala nit. Vaig estar llegint dins del sac però a les 20h ja estava dormint. A les 23h m'he despertat i fins passades les 3 de la matinada ja no he pogut tornar a dormir-me. Suposo que són els efectes de l'altitud i el cansament que porto a sobre.

En mitja hora tinc la bossa feta i em mitja més l'esmorzar al pap. M'acomiado de la familia que porta el lodge on he estat (són tots molt macos) i un dels fills m'acompanya a l'inici del sender que he de seguir, ja que en el primer tram no està molt clar.

De fet, el camí passa just pel final de la morrena del Nuptse, tot flanquejant, i després ascendeix per una petita vall fins remuntar-se a un llom ben ample. El camí es perd a estones però sé on he d'anar (amb l'ajuda del mapa) així que no hi ha problema. Quan ja he entrat a l'ampla vall al final de la qual hi ha el coll, ja no hi ha pèrdua ja que hi ha fites i el camí està més fressat.

Des d'aquesta vall quan em giro a mirar enrere veig una perspectiva perfecta de l'Ama Dablam. El verd de l'herba fresca de la vall que trepitjo contrasta amb el blanc immaculat de les parets de neu de la seva cara nord.

La perspectiva d'estar novament en ruta m'esperona però avui noto el pes i el cansament acumulat d'ahir. Especialment dures se'm fan un parell de rampes ben pendents que he de superar abans d'arribar als llacs que hi ha just al peu del coll.

En arribar al llac més gran em creuo amb els dos únics caminaires del dia, però ells no em veuen, ja que estan vorejant el llac per l'altra riba. Més amunt del llac ja només em queden uns 100 metres de desnivell per superar. Des de lluny veig les banderes de pregària que volen al vent de banda a banda del coll. El pas sembla inexpugnable però un camí que zigzagueja per la paret em duu en una estona a dalt de tot.



Un altre dia radiant em regala unes vistes excepcionals. Cap al sud el panorama ja el conec, però al nord se m'obre un nou món encara més excitant. Puc veure la gran glacera de Khumbu, el poble de Lobuche i els cims Lobuche Est i Oest. Encara és mig matí i no corre quasi el vent, així que m'estic al coll una bona estona gaudint de l'espectacle, descansant i fent una gran quantitat de fotos.



Al meu oest, seguint per l'aresta que neix del coll, s'alça el Pokhalde, un cim de més de 5700 que ers veia practicable des del Chhukhung Ri, però ara que veig l'aresta, ni em plantejo ascendir-lo. Està ben plena de neu i és força dreta.

A la cara nord del coll hi ha una mica de neu, només a la seva part superior, i amb l'ajuda dels pals de seguida supero aquest tram. La vall és curta i dreta i en menys d'una hora sóc al peu de la gran glacera de Khumbu, que he de travessar si vull arribar a Lobuche.

No ho semblava des del coll, però la seva morrena lateral és molt alta i haig de dedicar suor i llàgrimes per guanyar els seus 80 metres d'alçada sota un sol de justícia. El panorama que m'espera des de dalt no és gaire més esperançador. La gran llengua de gel, que s'estén al llarg de quilòmetres, en té 1 d'ample. El retorçat gel negre està cobert de roques i pedres en un caos infinit de monticles. Un sender poc visible, marcat amb fites, assenyala per on anar.

Al cap de pocs minuts de seguir-lo, em trobo que el sender està tallat per un gran forat. M'aturo contemplant el gran cràter que descobreix el gel fòssil que hi ha a sota, i on va caient sorra, pedres, i trossos de gel. M'haig de buscar la vida saltant de roc en roc per evitar el cràter, i després de barallar-me amb un terreny molt descomposat, finalment retrobo el sender.

A partir de la meitat el camí millora. Ja no hi ha tantes pujades i baixades i de seguida arribo a la morrena de l'altra banda. Des de dalt ja estic a un tir de pedra de Lobuche.

Un cop deixats els trastos a l'habitació em prenc una dutxa amb l'habitual sistema de la galleda d'aigua calenta. Costa una fortuna però no ho podria fer amb les aigües gelades provinents de la glacera, i les meves aixelles m'ho demanen a crits.

Amb un plat de chowmein a taula, xerro amb un grup de riojanos. Els demano si porten vi (amb guies i portejadors, ja podria ser) però només porten pernil. Un altre cop serà. També coincideixo amb els txecs de nou, però de seguida marxen a descansar a l'habitació ja que ella té molt mal de cap.

De seguida em retiro també, després d'acabar-me el segon llibre dels tres que porto a la motxilla. Demà serà un dia dur i cal descansar.


29 de setembre. Lobuche (4910) - Gorak Shep (5140) - Kala Patthar (5550) - Gorak Shep (5140) - Chomolungma Base Camp (5300) - Gorak Shep (5140)

Aquesta nit he dormit prou bé. Suposo que poc a poc m'estic acostumant a l'alçada. Fora la temperatura és de 3 graus negatius però a les 7 ja estic en marxa. Amb bon ritme camino paral.lel a la glacera de Khumbu, però sortosament per fora, en una petita vall allargada que es forma entre les muntanyes i la morrena lateral.



En una hora i mitja em planto a Gorak Shep. El lloc sembla una mica més acollidor i net que Lobuche, tot i que també es tracta d'una nova agrupació de lodges i poca cosa més (antigament un lloc de pastors de yaks).

En un dels lodges em trobo a gent coneguda a Tengboche, que tot just acaben de baixar del cim del Kala Patthar. Em comenten que s'han hagut de llevar a les 4:30 per poder veure el sol des del seu cim, ja que han emprat 2 hores i mitja en ascendir. "Dues hores i mitja???" exclamo jo, incrèdul, ja que la meva guia, erròniament, diu que només hi ha 200 metres de desnivell fins el cim.

Aleshores el seu guia, un dels incompetents que m'havien dit que el Kongma La estava tancat, exclama, amb un to molt maleducat: "2 hores i mitja caminant, 1 hora corrent, i 10 minuts volant!" I jo li etzibo: "Doncs per què no puges amb mi i veus quan trigo?"

El Kala Patthar és el punt culminant del típic trek de l'Everest, ja que des del seu cim hi ha la que es diu que és la millor vista de la muntanya. S'acostuma a pujar a primera hora del matí perquè és quan hi ha menys núvols i per tant hi ha més possibilitats de veure-la. Però jo considero que si fa bon dia, com avui, és millor pujar avançat el matí, ja que a primera hora el sol està just darrera del Chomolungma.

Així que després d'endrapat el meu segon esmorzar, m'acomiado de la gent del lodge, que ja baixen cap a Lobuche i, sense pes i esperonat per les paraules del guia inepte, em poso a caminar ràpic pel fort pendent de la muntanya. De seguida els meus pulmons estan manxant a tota màquina i el meu cor batega a una velocitat infernal, però adopto un ritme que puc aguantar durant els 200 metres que crec que he de remuntar.

Aviat entenc que no són 200 metres, sinó més del doble, però aguanto el ritme com puc. Al cap d'uns quants minuts, superat un primer cim de l'aresta veig finalment el Kala Patthar ple de gent pertanyent a un dels mega-grups guiats i gasto les darreres forces. He arribat al cim del Kala Patthar (5550 m) en 39 minuts, llàstima que el guia cap-de-trons no ho ha vist.

Pujo dalt de la roca més alta del cim, plena de banderes d'oració. Realment el cim mereix la seva fama. Per començar, el Pumo Ri s'alça just al seu darrera, formant una piràmide perfecta i d'una incomparable bellesa. Em giro i allà està el Chomolungma, la muntanya més alta de la Terra, una bèstia de gel i roca negra. Sobresurt de tota la resta. De lluny no ho sembla però des d'aquí hom se n'adona de com de gran és aquest monstre. Llàstima que només es veu la piràmide final i la Collada Sud. Em pregunto si hi haurà algú ara, a l'aresta escombrada per vents fortíssims...



També puc admirar un bon tram de l'enorme glacera de Khumbu, i altres cims com el Nuptse o el Lhotse, que formen un trio impressionant junt amb el Chomolungma.

Com que no m'hi he pujat galetes ni aigua, m'estic al cim només mitja hora, fent-me fotos i fent fotos a tota la gent que m'ho demana, que no és poca. Gaudeixo després d'uns minuts de semi-solitud al cim, quan el mega-grup guiat de ianquis comença a descendir, i de seguida començo a baixar jo mateix a pas lleuger.

Poc a poc el pas lleuger es converteix en trot, després en galop, i finalment acabo corrent pel pendent avall, gaudint com un nen petit. Sense haver-m'ho plantejat estic baixant del Kala Patthar com si es tractés d'una cursa de muntanya, amb un somriure d'orella a orella, saltant alguna que altra roca i relliscant allà on hi ha una mica de tartera.

En 12 minuts he arribat al llac assecat de Gorak Shep, suat i exhaust. Les cames em fan força mal. He hagut d'interrompre el descens vertiginós en dos o tres cops per fer fotos i perquè els músculs de les cames em cremaven. Ara ja sé què és córrer a més de 5000 metres.

Al meu lodge m'hidrato i em cruspeixo un plat d'espagueti, i com que no és ni migdia i el temps no pot ser més assolellat, decideixo pujar avui mateix a fer una visita al Camp Base del Chomolungma, també amb un mínim equipatge (crema solar i protector labial, aigua, galetes, càmera de fotos, mapa i jaqueta impermeable).



De seguida me n'adono que el pla d'avui ha estat massa agosarat. Pujar i baixar en un mateix dia al Kala Patthar i a l'EBC (Everest Base Camp), i havent-ho fet de la manera que ho he fet, és massa per les meves cames. A les pujades sento que no els queda massa més força. Tot i així em sorprenc caminant el doble de ràpid que la resta de caminaires que van en la meva direcció.

El sender segueix la cresta de la glacera de Khumbu durant quasi tota l'estona. Allà on la glacera fa un brusc gir a la dreta i comença la gran caiguda de gel del Western Cwn, puc veure minúsculs punts de color groc: les tendes de les expedicions!

El camí ara deixa la morrena, que està destrossada per la mateixa glacera, i s'endinsa al seu interior, entre els mateixos monticles de rocs i gel que vaig haver d'esquivar ahir. Arribo a un punt on hi ha unes banderes de pregària i unes roques on resa la inscripció "Everest Base Camp". Però aquí no hi ha cap tenda! Sorprenentment, la gran majoria de gent arriba a aquest punt, fa quatre fotos, i torna a Gorak Shep satisfeta d'haver trepitjat l'EBC. Però això no és l'EBC! Jo vull anar on hi ha les expedicions, veure la seva activitat, respirar l'ambient que es viu!

Segueixo doncs, caminant per la glacera per un sender molt poc marcat i al cap de 20 minuts desemboco al veritable EBC (5300 m). Aquí sí que hi ha expedicions, però només 4! Les tendes de color groc i verd estan agrupades en flocs al voltant d'una tenda molt més gran que fa de menjador i sala d'estar. Totes plegades donen un punt de color a aquest indret inhòspit, de colors gris i blanc. També hi ha tendes-letrina, de color groc per fora i no vull saber de quin color per dins (heheh). Em sorprenc i m'alegro de com de net està tot. M'imaginava un lloc brut i es tracta de tot el contrari. També hi ha molta tranquilitat, ja que els alpinistes estan tots repartits entre els camps d'alçada, i al camp base tan sols queda el cuiner, el responsable de camp base i comunicacions i alguna persona més.



A part de la gent de les expedicions tan sols estem en Daniel (un noi suís) i jo. De seguida estem xerrant plegats i fins i tot fem una petita excursió al peu de la caiguda de gel, intentant seguir la traça que ascendeix l'horripilant manyoc de sèracs gegants i, qui sap, potser descobrint algun alpinista travessant alguna esquerda.

En Daniel està fent la mateixa travessa que jo i passem el camí de tornada a Gorak Shep comentant experiències i anècdotes que hem viscut en les etapes anteriors. Quan ja estem dalt de la morrena lateral veig que els riojanos s'acosten cap a nosaltres. Caminen penosament, a un ritme molt lent. Des de lluny els crido: "Coño, los de Logroño!".

En una hora i quart arribem a Gorak Shep, famèlics de nou, i seiem al lodge on s'allotja el Daniel a fer el "primer sopar" del dia. Cal celebrar el dia d'avui, i demanem un parell de birres. Ens serveixen unes San Miguel en llauna, una cervesa molt popular al Nepal, i les assaborim al voltant de l'estufa central del menjador, on hi ha també asseguts alguns guies.

De seguida surt a la conversa la Marató de l'Everest, la que diuen que és la marató de muntanya més alta del món, que se celebra cada any per commemorar el primer ascens a la muntanya i recorre els 42 km que separen Gorak Shep de Namche Bazar. La majoria del recorregut és en descens però té dos trams de veritable pujada. En qualsevol cas, per l'alçada a la que discorre, es tracta d'una cursa molt dura.

Com m'agradaria córrer algun cop aquesta cursa...!

Més tard em retiro per gaudir del "segon sopar" del dia al meu lodge. Dormir a aquests establiments és molt econòmic però t'obliguen a fer tots els àpats al seu restaurant (així que jo m'he saltat una mica la norma).

Estic content per haver viscut un dels dies de la meva vida que segur que no oblidaré. Amb aquest pensament, em fico dins del meu sac calentó tot esperant no passar molt mala nit, tenint en compte que aquesta serà la nit a la que dormiré a més alçada (5140 m).

Relax, aventureta, bon aliments i... més sacrificis de cabres

Com sabeu, la Gemma i jo vam estar dues setmanes separats, cada un dels dos vivint una experiència diferent, ella cuidant dels seus nens a l'orfenat de Pokhara i jo gaudint de la llibertat de recórrer paratges insòlits entre les muntanyes més altes del món. Per tots dos va ser com un viatge dins del viatge. Però ens trobàvem molt a faltar i el retrobament va ser molt emocionant.

Un cop juntets ens hem dedicat a descansar i cuidar-nos, però sense deixar de fer coses. Pokhara és un lloc potser massa turístic però és ideal per al que necessitàvem. Per començar, jo vaig anar a un barber, que em va tallar el cabell i em va afaitar, ja que amb la pinta que feia em podien confondre amb un Yeti.






Un cop guapo i recuperat, vam anar a Begnas Tal, un llac molt tranquil a uns pocs quilòmetres de Pokhara o vam llogar una barca. Vam (vaig, heheh) estar remant tranquilament i hi vam banyar al centre. El segon dia vam llogar unes bicicletes de muntanya. No vam fer cap gran ruta però ens vam endinsar per una vall que ens va permetre conèixer l'entorn rural de la zona. El tercer dia vam tirar la casa per la finestra i vam fer un vol tàndem en parapent... toma ya! M'ho imaginava més excitant, però volar en parapent és força relaxant! La pena és que els núvols ens tapaven les muntanyes que volíem veure: els Annapurnes, Daulaghiri, Machhapuchhre... Però no tot ha estat adrenalina! També ens hem dedicat a descansar molt, llegir i menjar com porcs! He descobert les amanides de fruites amb quatre boles de gelat a sobre. Mmhhh!





El darrer dia vam tornar a l'orfenat; la Gemma es volia acomiadar dels seus nens. Se la veia tan feliç entre tota aquella canalla! Em pensava que serien un nens més problemàtics i eren uns soletes de criatures, molt espavilats i carinyosos. Després vam fer un sopar amb companyes de la Gemma del'orfenat i alguns amics que vaig fer al trek.

Ara ja som de nou a Kathmandu. Passat demà volem a Bangkok, i mentrestant estem fent el "turista". Aquests dies és el Dashain, la festa més important dels Nepalesos. KTM està molt tranquil perquè famílies senceres han marxat a passar aquests dies de festa als seus llocs d'origen. Quan vam venir des de Pokhara, pel camí vam poder veure autobusos i camions plens de gent, fins i tot al sostre, que marxaven de la capital.

Avui és el dia més important del Dashain, en el que milers i milers d'animals, sobretot cabres, són sacrificats. Després la seva sang és ruixada a sobre dels vehicles, ja siguin automòbils, motos, bicis, camions, tractors o rickshaws, en una mena de benedicció que els protegeix. Tot just estàvem passejant per Bhaktapur, un poble proper a KTM amb un centre històric molt maco i hem començat a presenciar un sacrifici rere l'altre.

Tot Bhaktapur feia olor de xai rostit i pels carrers corria sang barrejada amb aigua, ja que plovia. Per acabar-ho d'adobar, els molt marranots pengen els budells del bitxo al frontal del vehicle. Sorprenentment, estan molt nets!



Ha estat una manera ben estranya de dir adéu a aquest país que em té enamorat amb les seves muntanyes i amb la seva gent, que tot i que a vegades et treuen de polleguera, en el fons són super macos, sempre amb el somriure a punt.

Algún dia tornaré al Nepal...

Caminant entre gegants de gel (2)

25 de setembre. Tyangboche (3860) - Debuche (3710) - Pangboche (3930) - Dingboche (4410) - Chhukhung (4730)


Durant la nit he tingut el pressentiment que es llevarà un matí sense núvols i he posat el despertador cap a quarts de 6 per poder veure la sortida del sol. He dormit prou bé i la relativa alçada a la que so no m'ha afectat. Em desperto, corro les cortines i veig la llum de l'alba com banya les muntanyes. Ahir, en arribar amb tota aquella boira no vaig poder veure l'espectacle que tinc ara al davant. Els primers raigs de sol toquen els cims de les muntanyes més altes, que adquireixen un color daurat.

Després d'esmorzar l'Etienne i jo ens posem a caminar, cap a les 8, baixant per un bonic bosc de rododendres. El camí torna a creuar el riu i ascendeix per l'altra riba. A la dreta podem admirar la cara oest de l'Ama Dablam (6814 m). Es tracta d'un cim espectacular, amb la part superior tan vertical per totes les seves cares, que sembla impossible que pugui ser escalat.



Un cop creuat el poble de Pangboche, superem la barrera dels 4000 metres d'alçada i els arbres van desapareixen del nostre voltant. El camí es bifurca: a l'esquerra a Pheriche, continua la vall que porta al camp base del Chomolungma i que és la que segueix la majoria de gent, i a la dreta el camí porta a Dingboche, que és on anem nosaltres.

Després de superar un llarg ascens per una antiga morrena, arribem a Dingboche (4410 m). És l'hora de dinar i omplo el pap amb un bon plat de pasta. El suís té mal de cap i prefereix no menjar de moment. Trobant-me tan bé i amb tota la tarda per endavant, decideixo no quedar-me a Dingboche i seguir pujant per la vall per passar la nit a Chhukhung. El poble està 300 m més alt. D'aquesta manera aclimataré abans i estaré més ben preparat per afrontar el primer dels tres colls.

L'hora i mitja de caminada fins a Chhukhung atravesso prats i zones pedregoses, restes d'antigues morrenes escombrades per les riuades, suposo. La boira ha anat avançant des de les parts baixes de la vall i ara ho cobreix tot, de manera que no sé que arribat al meu destí fins que no hi sóc.

M'allotjo a un lodge on només hi ha un matrimoni de txecs, un grup de xinesos i un japonès. De seguida la conversa amb els txecs deriva en el preu excessiu de les cerveses del Nepal, i especulem sobre la possibilitat de muntar un negoci que abasteixi de cervesa txeca els lodges de la zona, contractant 20 portejadors que carreguin el material des de l'aeroport de Lukla fins a aquestes alçades.

La conversa amb el japonès és ben diferent: avui han intentat anar, amb el seu guia, al camp base de l'Island Peak, i s'han perdut! Carai, contractar un guia que et perdi i a més et cobri. Per a això, prefereixo anar sol! Però el japo no sembla gaire contrariat i no para de somriure. Els xinesos mantenen sempre una actitud molt tímida i pràcticament no es relacionen amb la resta de viatgers. Són ben estranys aquests orientals!

L'amo del meu lodge m'informa que el Kongma La és practicable. La idea que tinc és passar tres nits a Chhukhung fent excursions d'un sol dia. Dormint a 4730 m d'alçada, deixaré el cos preparat per a l'atac del Kongma La.


26 de setembre. Chhukhung (4730) - Camp base de l'Island Peak (5100) - Chhukhung (4730)


Durant la nit he patit els primers efectes de l'alçada sobre el meu cos. He tingut una mica de mal de cap i a més m'ha costat molt adormir-me, i quan ho he fet ha estat un son molt lleuger. A les 5 ja estic desvetllat. Dins de la meva habitació la temperatura ha caigut a 3 graus positius. Fora ha glaçat, evidentment. L'alba avança, obro les cortines i l'Ama Dablam em diu bon dia, ocupant tota la finestra. Avui sí que no hi ha ni un núvol i ja els primers raigs de sol del dia escalfem el seu cim. Surto a fora malgrat el fred i contemplo l'espectacle. Chhukhung està ubicat de manera que un amfiteatre impressionant de muntanyes el rodegen pel nord, sud, est i oest.



Esmorzo amb moltes ganes de gaudir del meu primer dia de descans que, evidentment, no consistirà en quedar-me quiet. Faig una petita bossa amb el que necessito només per a un dia i començo a caminar cap a l'est. De seguida he de creuar un torrent d'aigua mig glaçat. Les roques que fan de pont estan cobertes d'una capa de verglàs pels esquitxos glaçats de l'aigua que fan una mica complicat el pas. Després m'enfilo a l'aresta d'una morrena que va ascendint més i més, de manera que cada cop puc veure millor les muntanyes del meu voltant. La cara sud de Nuptse i el Lhotse, enllaçats, és espectacular, amb una paret molt vertical de vora 2000 metres de neu, gel i roca. A la meva dreta es va alçant l'Ama Dablam i al meu davant prenen forma l'Island Peak i el Kali Himal. Si em giro enrere em trobo el Taboche i el Cholatse. Cada una a la seva manera, totes elles són muntanyes precioses i no puc parar de fer fotografies, saltant de monticle en monticle com un cabirol. Avui, sense pes, em sento lleuger!



Al cap de dues hores de caminada arribo al Camp base de l'Island Peak. No hi ha cap expedició tot i que és un dels cims més escalats de la zona. M'enfilo a la morrena que el separa d'un gran llac anomenat Imja Tsho que s'ha originat en retirar-se la glacera Imja i que, diuen els científics, està creixent de manera alarmant per culpa de l'escalfament global. Si la morrena que suporta les aigües es trenqués per la pressió es produiria una riuada de proporcions gegantines com la que ja hi va haver en una altra vall de la zona el 1985. Els efectes devastadors d'aquella riuada encara són visibles en molts trams del riu.

El meu altímetre registra 5096 metres d'alçada. Estic content d'haver assolit aquesta alçada tan sols el quart dia de trekking. Però encara estic més content per estar on sóc: assegut en una pedra, amb l'enorme llac d'aigües marrons a sota, i rodejat per grans catedrals de gel i roca. En tot el camí no m'he trobat a ningú. La sensació d'estar acompanyat tan sols pel paisatge que em rodeja i el soroll del vent em produieix un gran plaer i una gran sensació de llibertat.

De tant en tant se senten cruixits provinents de la glacera Imja i de la seva part frontal van caient trossos de gel al llac. Espero en va que caigui un gran sèrac, tot i que sembla a punt de caure i la temperatura és alta.



De tornada em desvio del camí per pujar dalt de la morrena est de la glacera de Lhotse. És una glacera enorme i de colors grisos i negres, ja que sorra, pedres i roques cobreixen el retorçat gel en una gran llengua de monticles i esquerdes. No m'entretinc ja que els primers núvols ja avancen per la vall a gran velocitat provinents de les parts més baixes, i en poques hores ho hauran cobert tot de boira.

Cap al migdia torno al meu lodge i després d'un bon dinar em passo la tarda llegint, escrivint i xerrant amb qualsevol que passi per allà, encara que no sàpiga anglès. No hi ha gaire gent i qualsevol conversa és benvinguda. Fora tot és boira. A les 6 el sol es pon i normalment a les 7 ja estem tots dins del sac.


27 de setembre. Chhukhung (4730) - Chhukhung Ri (5550) - avanticim del Chhukhung Peak (5739) - Chhukhung (4730)


Em llevo a quarts de 6, amb un fred de collons, i abans de les 6 ja estic caminant, també només amb les coses imprescindibles per a un matí. El segon dia de "descans" promet ser dur: la idea és pujar al Chhukhung Ri, un cim de 5550 metres d'alçada que està just a sobre del poble.

Els pals que m'ha deixat la Gemma m'han ajudat enormement a creuar un altre torrent glaçat i ara m'ajuden a impulsar-me per la vessant de la muntanya. Hi ha un bon camí, ja que es tracta d'un cim molt freqüentat, però els quasi 5000 metres es noten. Tot i així, aconsegueixo un ritme que em permet pujar prou còmodament, sense aixafar-me els pulmons. Al cap d'una estona em comencen a tocar els raigs de sol i he de treure'm molta roba, ja que la diferència de temperatura és brutal.

Arribo a l'aresta cimera, vora els 5300 metres, però quasi no bufa el vent. A partir dels 5400 la notable alçada fa palesa la manca d'oxigen i haig de respirar amb la boca completament oberta, manxant com una xemeneia de tren a vapor. Cal tenir en compte que a 5500 metres l'aire només conté el 50% d'oxigen comparat amb el nivell del mar (al cim del Chomolungma, a 8850 metres d'alçada, tan sols el 33%!).

Els darrers metres cal grimpar una miqueta. Uns passos més i ja sóc al cim!!! La panoràmica de muntanyes és excel.lent. Sota meu, a l'est, s'allarga la glacera del Lhotse i a l'oest la del Nuptse. També puc veure el Kongma La i almenys en la seva cara sud no té ni un bri de neu, per tant tot indica que serà perfectament practicable. Fa un dia radiant i endrapo com un nen petit les galetes que porto, ja que encara estic en dejú! Estic molt satisfet d'haver arribat tan amunt tan sols el cinquè dia de travessa.



Els meus ulls es giren cap al nord. Des del meu cim neix una aresta que baixa a un coll i després porta al Chhukhung Peak, una muntanya de 5833 metres d'alçada que està literalment a sota de la cara sud del Nuptse. Per què no intentar-ho? La part superior es veu dreta i amb una mica de neu, però és molt d'hora i potser trobo una via fàcil de pujada. A més, sempre em puc fer enrere si no ho veig clar.

Les ganes de pujar aquesta muntanya, que seria la més alta que he pujat mai, em fan posar-me novament de camí, després de fondre la càmera de fer fotos. La cara nord per on descendeixo té neu però està molt dura i es baixa còmodament. Sense problemes arribo al coll que separa els dos cims, a uns 5450 metres d'alçada, i em disposo a pujar per l'aresta sud del Chhukhung Peak.

Ho faig per la dreta per evitar el seu fil (la cara oest és molt dreta i a més m'estalvio els trams de descens), però de seguida el terreny descompost em fa tornar a la seva part superior. Més endavant, un tram massa exposat on s'ha de desgrimpar i la visió del tram final d'ascens (grimpada per roca descomposta molt pendent i amb neu) em fa veure que per aquesta via no arribaré al cim. Així que decideixo descendir cap a la dreta per mirar de buscar una via d'ascens per la cara est.

La baixada no és fàcil. El terreny és pendent, es desfà i a més hi ha trams amb neu. Sense grampons ni piolet, només els pals ofereixen uns punts de suport extra. Arribo a una zona més estable per on puc flaquejar per no perdre més alçada (5450), i avanço mirant sempre a la meva esquerra. Quan ja crec que no trobaré cap camí mínimament practicable, davant meu trobo un munt de pedres: fites!!!

Algú ha marcat amb unes poques fites una mena de llom on la roca s'aguanta més. Descanso una mica, ja que a aquestes alçades l'esforç ja m'ha desgastat considerablement, i començo a ascendir novament.

Aquest cop ho faig ja molt lentament. Estic ja força cansat i deshidratat; la vessant és molt pendent i algunes pedres es mouen cap avall en trepitjar-hi, multiplicant l'esforç. Lentament camino amunt, parant cada poques passes per recuperar l'alè i veure al meu altímetre que he guanyat uns metres. Al cap d'una estona d'esforç duríssim, on m'he hagut de treballar cada metre, amb el cor i els pulmons treballant a tota màquina, arribo a l'aresta est del cim.

Però aquesta aresta no és com imaginava. Per començar, està força coberta de neu. La cara nord és vertical, i hi ha gendarmes que he d'esquivar sempre per la cara sud, coberta de blocs de roca inestables. Em moc poc a poc cap a l'oest, fins que arribo a un punt on ja veig el cim.

No estic segur de pujar-lo. Em paro i reflexiono. Són les 11, no porto material, la part final és dreta i amb neu i, sobretot, estic sol. Decideixo que no val la pena arriscar-se. L'altímetre marca 5739 m.

Mai he estat tan amunt! Tinc la cara sud del Nuptse tan aprop que sembla que la pugui acariciar. L'espectacle que tinc al voltant és tan impressionant que em dono per satisfet per haver arribat a aquest lloc. Descanso uns minuts però de seguida inicio el descens.





A aquesta alçada la manca d'oxigen afecta fins i tot la ment. Em noto patós i realitzo els moviments de forma lenta. Tot i així, el descens és força més fàcil, i de seguida arribo a una font molt curiosa, al bell mig del vessant, on paro a menjar les barretes que porto.

De sobte sento com una gran explosió a la meva esquerra. Una allau està escombrant la cara sud del Nuptse, aixecant un gran núvol de pols de neu. El gran soroll que fa encongeix el cor.

Tan sols uns segons després de reiniciada la marxa, un ocellot gras surt corrent de sota la roca que anava a rodejar. Es tracta d'un "kongma", una mena de perdiuota molt gran que fuig de mi fent corrent i batent les ales, però sense volar, tot fent un gran rebombori. El nom del coll que vull travessar demà es deu a aquest animal.

Si no fos perquè paro cada dos per tres, el descens hagués estat molt ràpid, tot seguint la morrena lateral oest de la glacera del Nuptse. Arribo al lodge molt cansat, després d'haver acumulat més de 1200 metres de desnivell positiu i negatiu.

Però ha estat un dia genial, amb un bombardeig enorme d'emocions. Al vespre li explico les meves aventuretes a l'amo del lodge. Li demano chang (cervesa tibetana) per celebrar els meus cims i em deixa anar que "a aquesta alçada millor que no begui, que no em sentarà bé"!



Així que amb pam de nas em fico dins del sac a descansar, però ja desitjant tornar-me a posar en marxa.

Caminant entre gegants de gel (1)

El Three Passes Trek o "Travessa dels tres colls" és un trek que recorre el Parc Nacional de Sagarmatha i que permet passejar-se literalment per sota d'algunes de les muntanyes més altes del món.

Durant dues setmanes he estat recorrent les valls que porten al camp base de muntanyes com el Chomolungma (8850 m) o el Cho Oyu (8201 m) i he pujat a alguns cims -tots per sota de la barrera dels sis mil metres d'altitud- que m'han permès gaudir de vistes inoblidables d'algunes de les muntanyes més impressionants i més maques del nostre planeta. A qui li agradi la muntanya, aquesta és una travessa que hauria de fer un cop a la vida.

El recorregut que he escollit intenta fugir del típic trek que es fa a la zona. La majoria de turistes remunten la vall que porta al camp base del Chomolungma i tornen pel mateix lloc. Això comporta que els camins i els lodges d'aquesta zona estiguin força plens de caminaires, guies i portejadors. El Three passes trek recorre una mínima secció del recorregut típic i visita quatre valls diferents, tot saltant de vall en vall a través de tres colls que superen àmpliament els cinc mil metres d'alçada -d'aquí el nom del trek-. D'aquesta manera també permet gaudir d'altres indrets no tan visitats però igual o més interessants que el camp base de l'Everest.

La gran xarxa de lodges de la zona permet fer tot el recorregut sense tenda de campanya, ni fogonet ni similars. Però no tot són flors i violes: degut a l'alçada que s'assoleix, la travessa requereix dels dies necessaris d'aclimatació per evitar el mal d'alçada. Fins a 9 dies seguits la ruta es desenvolupa en alçades per sobre dels 5000 metres, el que cal tenir en compte a l'hora de planificar les etapes amb els pertinents dies de descans - aclimatació.


23 de setembre. Lukla (2840) - Phadking (2610) - Monjo (2810)

Arribo a la terminal de vols domèstics de Kathmandu. Tot i que fa el mateix dia gris que ahir, sembla que avui sí que podrem volar a Lukla. Això sí, amb el retard i el caos habiuals d'aquesta terminal.

L'única sala d'embarcament està plena de viatgers ansiosos per volar a Lukla. Una petita pantalla mostra vols inexistents i els que existeixen no hi són. No hi ha gaires cartells ni més informació, així que visito la bonica hostessa del taulell d'informació uns quants cops. Quan comença un embarcament, surt una hostessa per una de les dues portes i crida el nom de la destinació i poc més, així que sempre que sento "Lukla" o quelcom semblant, m'hi llenço a preguntar si és el meu vol. Finalment encerto i passo la porta. Sí! Sembla que podrem volar!

Només som 15 passatgers a dins de l'avioneta. La minúscula pista d'aterratge de Lukla té menys de 500 metres de longitud i està construida amb un angle de 12 graus, de manera que facilita la frenada de les avionetes a l'aterratge i l'aceleració a l'enlairament. En aquests moments jo no ho sé, però resulta que es tracta d'un dels 10 aeroports més perillosos del món, o això diuen. Tampoc sé que tan sols dues setmanes abans una avioneta es va estavellar a les seves rodalies, sense haver pogut aterrar per falta de visibilitat...

Així que em prenc el vol com si res, gaudint de les espectaculars vistes del Nepal més rural, tot i que l'avioneta vola a la mateixa alçada que les muntanyes que ens rodegen i que salta colls només unes desenes de metres per sobre. No hi ha separació entre la cabina i la zona de passatgers i puc veure el que fan els pilots, i el cor em fa un salt quan veig la curtíssima pista al meu davant.

De Nepal: Three passes trek

Però no ens estavellem i al cap de 15 minuts estic remenant la meva motxilla mentre espero el meu esmorzar en un lodge de Lukla al costat de l'aeroport. La idea inicial era passar el primer dia passejant-me pel poble però com que ahir no vaig poder volar, em toca fer la primera etapa per tal de recuperar el dia perdut. Me n'adono de les ànsies que tinc per començar quan descobreixo la meva mà tremolant mentre em menjo la truita a tota velocitat.

Em poso els mitjons gruixuts i les botes i em llenço al carrer, passo el control on comproven que tingui els papers en regla i en uns minuts estic caminant camí avall. De seguida mil emocions em recorren el cos i experimento la sensació de llibertat i felicitat que sempre sento quan ens trobem la muntanya, el camí i jo. Semblava impossible però per fi ens hem trobat!

El dia és gris i una dèbil pluja cau intermitentment. En aquesta part baixa de la vall, el camí discorre entre poblets, i està força transitat. Molt sovint em trobo lodges o tea houses on poder dormir o fer un mos. Fa quasi un mes que no faig esport i he començat a caminar molt avançat el matí així que decideixo que la primera etapa serà curteta i que m'ho prendré amb calma.

No pot ser d'una altra manera ja que el camí no fa més que baixar dels 2840 m d'alçada de Lukla als 2610 m de Phadking, on pararé a fer un mos després de travessar una zona rural plena d'activitat i algun que altre esquitx de bosc.

Al lodge un dino parlo amb un guia que se sap tots els jugadors del Barça. També sento parlar a altres viatgers que baixen cap a Lukla i que literalment no han pogut veure cap muntanya en tots els dies que han estat caminant per la zona, pel mal temps.

De Nepal: Three passes trek

Després d'endrapar-me el dinar i assaborir la primera birra del trek (a un preu prohibitiu, però calia celebrar l'inici!) segueixo caminant per la vall. El camí ara discorre paral.lel al riu Dudh Koshi i sento la remor del gran cabdal d'aigua xocant contra les roques. De seguida passo el primer dels llargs ponts penjants i segueixo per l'altra riba, per una zona boscosa. No puc gaudir gaire del paisatge pel dia gris però igualment passo l'estona observant el meu entorn immediat.

De seguida em fixo en la dura tasca dels portejadors. Tots porten grans càrregues en una mena de cistells; van calçats de qualsevol manera i suporten tot el pes amb una ampla cinta que els rodeja el front. N'hi ha de totes les edats, des de nens fins a avis, i porten tot tipus de coses: des de caixes de cervesa fins a grans bosses amb material per a les expedicions que intentaran escalar els cims més alts. També carreguen un bastó en forma de T que els permet suportar el cistell quan volen descasar una estoneta.

Quan he caminant 3 hores i mitja arribo a Monjo (2810 m), on he pensat fer nit avui. Escullo el lodge que més m'agrada per fora, amb una habitació prou maca, amb vistes a la vall i amb -quin luxe- dutxa d'aigua calenta i wàter a la mateixa habitació!

El lodge el porten només noies i són molt simpàtiques, però la resta dels pocs trekkers que hi ha són una mica ensopits i, amb poca perspectiva de conversa, em dedico a llegir, escriure i fer estiraments la resta de l'estona després de sopar i abans d'anar a dormir.

Tan sols el guia d'un dels grups té ganes de xerrera:
- On et dirigeixes, al camp base de l'Everest?
- No, estic fent la Travessa dels tres colls.
- I quants dies tens per fer-ho?
- 15.
- Però no és possible fer-ho en 15 dies!
- Sí, sí que és possible.

Dins del meu sac penso, feliç però trobant molt a faltar a la Gemma, que això només ha fet que començar i que m'esperen uns grans dies de caminada entre gegants de gel.


24 de setembre. Monjo (2810) - Namche Bazar (3440) - Kyangjuma (3550) - Phunki Tenga (3250) - Tyangboche (3860)

Després d'esmorzar un pa tibetà amb melmelada amassat curosament per una de les noies, a les 7 del matí ja estic enfilant el caminot empedrat que atravessa Monjo. A aquesta hora no gaires caminaires han sortit dels lodges, i assaboreixo la solitud del caminar entre un bosc de rododendres mentre escolto el soroll del riu a sota, a la meva esquerra.

De seguida arribo a l'entrada al Parc Nacional de Sagarmatha, on hi ha un control on prenen nota de la gent que hi entra, i comproven que ho tinguis tot en regla. Després el camí descendeix per unes escales de pedra i creua el riu per un altre llarg pont penjant. A l'altra banda, més endavant, hi ha un parell de cascades al costat del sender i una de més petita que aboca les seves aigües directament sobre el sender. Sense més opció, l'atravesso corrent.

Encara creuo el riu un parell de cops fins que arribo a l'inici de la gran pujada a Namche Bazar. Els núvols comencen a trencar-se i la calor em fa canviar de roba, allà al mig del camí. Em torno a posar en marxa i me n'adono que estic prou en forma ja que adelanto a uns quants caminaires i portejadors (aquests darrers, molt carregats).

Així que poc després de les 9 del matí estic assaborint un te i uns croissants a una bakery de Namche. El local té les parets adornades amb pòsters d'equips de futbol, i la conversa amb el noi que hi treballa acaba centrant-se en aquest tema. El tio es coneix tots els jugadors de tots els equips, les classificacions i tota la resta de detalls. Sembla mentida, en aquest racó de món. També aprofito per enviar un correu electrònic a la Gemma, a un preu prohibitiu, per a que sàpiga que tot va bé.

Namche és una poble gran ubicat en un amfiteatre natural, que serveix exclusivament al turisme de muntanya i que creix inessantment. Entre sol i sol es pot sentir constantment el soroll dels martells picant pedra per fer els maons que serveixen per construir els hotels i restaurants que, aquí i allà, dia rere dia van apareixen com bolets. La meva idea inicial era passar la nit a Namche, però només som a mig matí, el temps està millorant, en trobo de conya i no noto l'alçada en absolut, així que decideixo seguir ascendint.

Surto de l'amfiteatre de Namche per una llarga escala de pedra i de seguida estic flanquejant per un sender entre pastures i camps. El sol ara ja pica amb força quan apareix entre els núvols esquinçats. En una de les corbes, lluny, al fons de la vall, apareixen dues bèsties de pedra, neu i gel. De seguida les reconeixo: el Lhotse (8516 m) i el Chomolungma, la muntanya més alta de la Terra, traient el nas al seu darrera. No puc evitar cridar "Diosss!!!", tot i que camino sol, i aturar-me a comtemplar aquest primer regal pels ulls.

De Nepal: Three passes trek

Us preguntareu perquè constantment dic Chomolungma en comptes d'Everest... És molt senzill. El nom d'Everest ve del nom del seu descobridor en quant a la muntanya més alta del món, Sir George Everest, del Servei de Geografia de la Índia (vaja, un topografillo com jo...). Però el poble Sherpa des de feia segles que anomenava a la muntanya Chomolungma. Més endavant el govern del Nepal va adoptar el nom Sagarmatha. Però a mi m'agrada utilitzar el nom que tradicionalment han emprat els que per mi són els més legítims per posar-li un nom a la muntanya, que són la gent que hi viu a sota.

Recuperat i amb el cor encara més alegre, cantant cançons en veu alta o xiulant, continuo la meva caminada. Ara el camí descendeix entre prats i bosc fins a Phunki Tenga, on m'aturo a fer el dinar, un plat de fideus fregits amb vegetals.

Amb el pap ben ple em dirigeixo al darrer pont del dia, sobre l'Imja Khola. A l'atra banda hi ha un yak que no el vol atravessar de cap de les maneres. El seu pastor, ajudar per altres persones, l'empeny i el fueteja fortament però la gran bèstia, amb una gran força, es nega a trepitjar el pont. Jo em miro l'escena des de l'altra riba. Finalment, el yak aconsegueix fugir corrent pels prats i jo tinc via lliure per començar a ascendir els 600 metres que em falten fins a Tyangboche.

Pel camí adelanto a dos grans grups amb guia i portejadors i me n'adono que el trekking que vam fer a Zanskar fa un mes encara té efectes sobre el meu cos, ja que no noto l'alçada. No sabia que l'aclimatació durés tant de temps.

Mentrestant, torna a estar ennuvolat i quan arribo a Tyangboche, ubicat en una mena de llom, la boira quasi no em deixa veure un prat on els monjos del famós monestir de Tyangboche estan jugant a... futbol!

Escullo un lodge i em donen una habitació molt freda però amb vistes al monestir i a les muntanyes. Demano per una dutxa d'aigua calenta i em porten una galleda d'aigua coberta per un núvol de vapor. Ja dins de l'habitacle que fa de dutxa, a l'aire lliure, me n'adono que l'aigua està tan calenta que si me la tiro per sobre acabaré com un tomàquet escaldat, així que, despullat i mig moll, haig de cridar perquè em portin una altra galleda d'aigua freda.

Ja net i polit m'acosto al monestir per assistir a la pregària de la tarda. M'haig de descalçar per entrar a la sala on els monjos seuen en fileres amb les cames creuades. Mentre reciten monòtonament els seus mantres es balancegen suaument a banda i banda. Repeteixen les pregàries a diferents veus i de sobte paren, deixant la sala en un gran silenci. Al cap de pocs minuts tornen a començar de nou, mentre un d'ells reparteix te.

De Nepal: Three passes trek

Més tard, ja al menjador comunitari del meu lodge, escalfat per una estufa central (com a totes les cases de la regió) que crema excrements de yak assecats, assaboreixo uns momo ben bons i em dedico a xerrar amb la resta de viatgers, la majoria en grups organitzats amb guia i portejadors però també algun d'independents. És genial poder acabar el dia en un lloc així intercanviant experiències amb altres caminaires. L'Etienne, un noi suís, es riu de mi quan li dic que sóc de Catalunya. "Catalunya no és un país!" em diu. "Per què els catalans sou tan tossuts?". És un catxondo i ho fa per fotre'm.

Quan li explico el meu itinerari em diu que li sona que el Kongma La, el primer dels colls que he de travessar, està cobert per la neu i no es pot travessar. Davant el meu escepticisme, crida un dels guies que corren per la sala i li pregunta. El guia respon que hi ha neu fins els genolls i que no es pot travessar. Li preguntem a un altre guia i la resposta és més o menys semblant.

L'experiència que tinc com a viatger m'ha ensenyat que molts cops no et pots refiar del que et diu la gent, tot i que siguin nadius del lloc. Molts cops, la gent local de països amb poc nivell educatiu, en comptes de dir-te simplement "No ho sé" s'inventen una resposta en funció del que ells creuen que deu ser la realitat. Em quedo una mica preocupat pel que m'han dit els guies però intentaré veure amb els meus propis ulls com està el coll. Em sembla molt estrany que hi hagi tanta neu en aquesta època de l'any. Tot i així, em vaig a dormir una mica intranquil. Podré fer la ruta tal i com l'he planejat? Serà perillós tenint en compte que vaig sol?