Sumatra, tocant de peus a terra

Ei, que ningú es pensi que ens hem passat tot el mes a Sumatra sucats a l'aigua. També hem aprofitat per moure els músculs de les cames, ja quasi atrofiats, tot pujant volcans o travessant la selva.

El dia següent d'aterrar a Medan vam fer cap a Berastagi, una ciutat que serveix de punt de partida per ascendir a dos volcans, el Gunung Sinabung i el Gunung Sibayak. Havíem pensat fer primer el Sibayak, més accessible, baix i fàcil que el Sinabung, però vam conèixer en Carlos, un madrileny maco però massa xerraire que volia anar el dia següent al Sinabung. Vam pensar que la unió fa la força i el dia següent tots tres i la Tina, una austríaca que es va afegir a darrera hora, agafàvem l'autobús cap a Danau Kawar, punt de partida de l'ascensió.

El dia estava molt ennuvolat i la muntanya completament tapada per la boira però tot i així no vam voler agafar un guia. Ens havíem fet amb un croquis del camí i vàries explicacions de l'itinerari. Entre això i anar preguntant, vam fer cap al corriol que anava ascendint, primer poc a poc per la jungla i després per una colada de lava força pendent. Calia grimpar per la roca humida i això feia entretingut el camí, però vam acabar rodejats per la boira i no vèiem res.



Quasi dues hores després, unes fumaroles de gasos amb olor a sofre i fòsfor ens van indicar que érem propers al cim i, efectivament, al cap de cinc minuts havíem arribat al més alt dels tres cims del Gunung Sinabung (2460 m). A l'altra banda hi havia d'haver un cràter però evidentment, no es veia res. Ens vam esperar una bona estona, esperant a veure si els núvols marxaven, i finalment el Carlos i jo vam anar a fer una volta al voltant del que s'intuïa que havia de ser la vora del cràter.

Ja estàvem tornant capcots per no haver vist res quan de sobte els núvols es van obrir oferint-nos tot el cràter i les fumaroles grogues que en sortien. Van ser només cinc minuts de glòria durant els quals vam poder veure aquella meravella. Havia valgut la pena, després de tot, haver pujat dalt del Sinabung.



Vam haver de fer amb molt de compte la desgrimpada de descens, ja que la roca estava molt humida. El Carlos ens anava dient "Vais escopeteaos!" però cap dels altres tres li fèiem gaire cas, la Tina, veterana del Tirol, baixant en primer lloc com un cabirol.

El dia següent vam tenir més sort i va sortir un dia de cel blau. Ens vam llevar un pèl tard, cansats del dia anterior, però quan des de la nostra mateixa habitació vam veure el Sibayak fumejant, ens vam vestir ràpidament i ens vam dirigir a la seva base, en autobús com el dia anterior, i sense haver esmorzat.



Va ser una ascensió més tranquil·la i avorrida que la del Sinabung però vam poder veure molta més activitat volcànica. Ens vam poder acostar molt més a les fumaroles. Oloren com els pets de la Gemma, si fa no fa, i deixen uns cristallets de color groc adherits a la roca, que la gent de la zona recull en sacs per vendre. Des del cim (2094 m) vam poder veure la piràmide del volcà Sinabung, que havíem pujat el dia anterior. Quina muntanya més maca! Va ser una pena que el dia fos tan gris.





Vam descendir per un corriol molt pendent que va posar a prova els nostres genolls, de tal manera que, un cop a la base, ens vam sucar una bona estona en uns banys termals que diuen que guareixen tota classe de malalties de la pell.

Va ser una bona entrada a Sumatra, i el trekking de dos dies que vam fer al parc nacional de Gunung Leuser va ser una bona continuació. Ens hi vam dirigir just després de visitar Pulau Banyak. La situació d'aquest parc, perdut entre muntanyes, fa que sigui poc visitat. Per aquesta raó, la majoria de turistes que volen veure orangutans i altres micos es dirigeixen a Bukit Lawang, molt més accessible.

Nosaltres vam triar no anar a Bukit Lawang precisament per aquesta raó, i vam encertar. Allà els orangutans són semi-salvatges, els guies els alimenten (quelcom que no s'ha de fer) i van cridant pel bosc sense respectar la vida animal, entre d'altres coses. Quasi que és més un lloc per anar de festa que per a veure animals.



En canvi, on vam anar nosaltres, avançàvem sols per una veritable selva, amb arbres que assolien fàcilment els 30 metres d'alçada. El nostre guia era molt competent i amb ell vam poder veure fins a 9 orangutans completament salvatges. Els oragutans tenen una panxa tan gran i rodona que sembla que s'hagin passat la vida bevent cervesa. Es mouen àgilment però lenta per les branques i lianes, passant d'arbre a arbre d'una manera sorprenent. Et miren i segueixen amb les seves coses, tranquil·lament.



Com a trekking, però, la caminada no va ser gaire cosa. Ens passàvem les hores mirant cap amunt tot buscant bitxos, o menjant, però caminar el que es diu caminar... El nostre guia era un excel·lent cuiner però es passava massa estona recollint llenya, fent el foc, cuinant i rentant els plats.

- "Ja és l'hora de dinar? Però si quasi no hem caminat! No tinc gens de gana!"

Vam dormir en un petit campament muntat el costat d'un riu d'aigües tèrboles. Al costat hi havia una sorgència força gran d'aigües termals i al final de la primera etapa ens vam sucar a l'aigua del riu que, barrejada adequadament amb les aigües termals, tenia una temperatura d'allò més agradable, tot i que en vam sortir amb el cul ple de sorra.

"Orangutà" significa, en la llengua Bahasa Indonesia, "home que viu al bosc". Però vam veure altres "homes del bosc", com macacos, els més atrevits, tant que a vegades, furtivament, s'acostaven al nostre campament per veure què podien robar-nos, i micos Thomas' Leaf, aquests més tímids i porucs. També vam veure molts altres animalons, més petitets però no per això menys interessants.



Amb aquests dos dies per la selva es van acabar les activitats "sobre la terra" a Sumatra. Ara mateix som a Pulau Weh, a l'extrem oest de Sumatra, després de dos dies interminables d'autobús, si és que es poden anomenar "autobús" els vehicles plens de fum de tabac on ens vam haver d'entaforar llargues hores...

I aquí comencen les activitats "sota l'aigua"...