Keylong: l'altra banda de l'Himàlaia

Fa molt que no escric res. És el que té estar en un poble com Keylong, perdut emmig de l'Himàlaia, on Internet va quan li rota, i haver estat una setmana fent un travessa de muntanya que no oblidaré mai.

Vam arribar a Keylong el 16 d'agost. Tan sols 115 km el separen de Manali però la ruta ha de superar el Roghtang Pass, una collada de 4000 m. La carretera estava literalmente destrossada pel monzó, i vam invertir 8 hores duríssimes en 4x4 per fer tota la distància. De les 8 hores, 4 vam estar aturats, ja que la carretera estava bloquejada per rocs, fang, o vehicles. Va ser tota una aventura, però el premi va ser que aquí a Keylong el monzó arriba molt més desgastat, i com a conseqüència, quasi no plou.

A Keylong es respira un ambient diferent que a Manali. Aquí el budisme és la religió que predomina, i la gent és de raça més tibetana-nepalesa.

El poble està a uns 3300 m d'alçada, i això ens va servir per fer l'aclimatació necessària per poder fer el trekking. Hi vam fer un parell d'excursions d'un dia que ascendien fins a uns 4500 m i que ens van permetre tenir molt bones vistes de la vall i de les muntanyes que l'envolten.

A una de les excursions ens va acompanyar en Lama, un noi que treballa a l'hotel on estem allotjats, i el seu gos, en Jimmy, que de fet ens acompanya a tot arreu on anem, fins i tot quan anem a comprar o al restaurant.

El tercer dia a Keylong ens vam assabentar que el mateixíssim Dalai Lama anava a fer unes "iniciacions" a un poble de la vall anomenat Gyespa. No ens ho vam pensar dos cops: veure el Dalai Lama en directe no és cosa que es pugui fer cada dia. Així que el dia següent allà estàvem entre unes dues mil persones, escoltant el que el Dalai Lama ens havia de dir a tots.

Evidentment no ens vam assabentar de gaire cosa del contingut de la xerrameca del bon home, però només estar allà i veure el muntatge preparat, ja pagava la pena. Un exemple: traducció simultània en anglès retransmesa per ràdio FM que tots els guiris que estàvem allà intentàvem seguir.

Però el que més em va quallar de l'experiència va ser l'ambient, com de germanor, que s'hi respirava. Gent de totes les valls havien pelegrinat amb tots els mitjans possibles per poder assistir-hi. Els guiris érem una petita minoria; també hi havia un bon grapat de monjos budistes, però sobretot hi havia molta, molta gent del poble que seguia amb devoció la cerimònia i cantava els mantres.

En un ambient tan místic, com no, en Dudu havia de donar la nota, i ho va fer quan, intentant agafar una gran caixa de cartró plena de galetes que anava passant de mà en mà entre el públic, aquesta es va trencar i les meves cames van quedar literalment soterrades en una muntanya de galetes.

Els monjos que eren darrera meu es van trencar de riure.

Aviat intentaré explicar el trekking i pujar fotos.