Zanskar: la travessa del Shingo La i el Phitse La

Durant 6 dies hem tingut el privilegi de realitzar un trekking de somni per la regió de Zanskar. La primera part de la travessa segueix una ruta que ha connectat tradicionalment Lahaul (Darcha) amb Ladakh (Padum) i la segona part recorre zones molt salvatges i despoblades tot seguint les rutes que encara avui utilitzen els pastors de yaks.

En cada una de les parts hem hagut de creuar dos colls d'alçada: el Shingo La (5097 m) i el Phitse La (5516 m). Aquest segon va suposar un veritable repte per a nosaltres.

El primer dia sortim del poble de Pal Lhamo (3770 m), on hi hem arribat en 4x4. Hi ha una carretera en construcció que segueix la vall i no tenim més remei que seguir-la. Això fa un pèl avorridota l'estona, si no fos perquè aviat hem de creuar el primer torrent de la travessa: botes i mitjons fora, xancles de riu als peus, i a sentir les aigües gèlides als nostres peus.

A l'alçada de Zanskar Sumdo deixem la vall principal tot creuant un pont tibetà força gran i ens enfilem per una vall secundària que neix cap a nord-est. El camí és molt costerut; portem menjar per 6 dies a les nostres motxilles i les nostres cames i esquenes acusen tant de pes. La pluja, el vent i el fred tampoc ajuden gaire. Per sort ens venen d'esquena. No és un inici de trekking gaire encoratjador. I això que en teoria el monzó no arriba a aquesta regió!

Després de caminar durant 5 hores, arribem al nostre primer campament> Rumjak, (4460 m). Instal·lem les tendes i, rebentats, la Gemma i jo compartim el sopar. A les 19h ja és de nit, però estem molt cansats, així que no ens costa gaire anar a fer nones.



El dia següent ens posem en marxa a les 7h. Els núvols segueixen enganxats a les muntanyes i aviat es posa a ploure. Tot i que no és pluja forta, molesta perquè va acompanyada de vent, que per sort segueix d'esquena. Tot i que hem fet tres sortides d'aclimatació, l'alçada es nota i cal respirar ben fort per la boca per continuar l'ascensió. Entre ruixat i ruixat a vegades s'obren una mica els núvols i podem veure l'espectacle de les muntanyes de més de 6000 metres que ens rodegen i les glaceres que en pengen.

El darrer tram fins el coll és espectacular: muntanyots, gel, aigua pertot arreu, un llac glaçat parcialment. Aquí tot és de mida XXL. Cal al migdia arribem al coll (5097 m), on fem una aturada i mengem una mica. Com tots els colls de la zona, està exageradament guarnit de banderoles budistes de colors, que li donen un aire místic.



No triguem gaire a iniciar el descens pel vessant nord ja que el cel indica que encara ens ha de ploure més i, de fet, poc després, comença a nevar. A la cara nord, però, hi ha molt menys gel i neu que a la sud, senyal que normalment no hi precipita tant. Més avall ens topem amb els primers yaks del viatge, una espècie de vaca peluda i rabassuda.

Més avall ens adelanten varis personatges que tornen a veure a les seves families... caminant el trekking que nosaltres estem fent. Són gent que viuen y treballen a altres parts de la Índia i aquests dies tornen als seus origens. Algun són monjos.



El temps millora quan arribem al nostre destí d'avui: Langtang Sumdo (4500 m), després de 7 hores de camí. Hi ha una mena de restaurant fet de pedres i un plàstic. El lloc també serveix de dormitori per la gent que no porta tenda. El cuiner després de fer-nos uns noodles desapareix, però el personal no es sembla immutar. Entre els presents hi ha tres monjos budistes que no paren de resar, tot llegint uns manuscrits, mentre es balanceixen incesantment a esquerra i dreta.



Quasi tres hores més tard reapareix el cuiner: se li havia escapat el burro vall amunt o avall, mai ho sabrem, i havia hagut d'anar a buscar-lo! Maleït ase! I nosaltres morint-nos de gana! Però al cap de mitja hora tots els presents estem gaudint d'un plat de Dhal amb arròs, un plat fet amb llegums i verdures que es pot trobar a tot arreu.

Mentre tot això passa, fora cau un bon ram, però en sortir i dirigir-nos a la nostra tenda, els núvols s'han esfumat i ha sortit la lluna més brillant que he vist en la meva vida, de tal manera que no cal cap llum per desplaçar-te. Aprofito, abans d'anar a dormir, per fer unes fotografies de llarga exposició.



El dia següent ens llevem tard i fins quarts de 10 no ens posem en marxa, ja que creiem que en 5 hores arribarem al nostre destí. L'etapa segueix la vall que mena a Kargyak, Tanze i Purne, cap al nord, i a priori no presenta gaires inconvenients.

Però ràpidament ens adonem del nostre error. El camí no és tan fàcil i a més de seguida hem de creuar un torrent que ens obliga a descalçar-nos de nou. Per acabar-ho d'adobar, es posa a ploure com el dia anterior.

Així que passat el migdia arribem a Kargyak, un poblet d'estil tibetà format per vàries casetes. Allà coneixem un grup de txecs que s'hi estan unes setmanes vivint mentre ajuden a constuir-hi una escola. Ens conviden a té allà on estan allotjats i ens serveix per descansar i recuperar forces mentre ens expliquen la seva experiència.

Seguim la nostra caminada. Més avall el camí es fa molt més evident, ja que a aquesta alçada ja enllaça petits llogarrets. Passem pel Table, on no sembla que hi hagi cap possibilitat d'allotjament, i decidim seguir fins a Tanze, on tenim entès que sí hi ha famílies que ofereixen habitacions als viatgers.



Així és. Mentre estem fent fotos als afores del poble una dona se'ns acosta i ens ofereix allotjament. De seguida ens mena a casa seva i ens ofereix té. L'habitació és molt senzilla però acollidora, així que no ho dubtem. Més tard ens porta el sopar: Dhal amb arròs, com no podia ser d'altra manera!

El quart dia, abans de les 7 ja estem caminant. S'ha llevat un dia radiant amb un cel net i blau que no es pot desperdiciar. El nostre camí abandona la vall principal que ens portaria a Purne, i s'enfila per una gorja força costeruda, senyal inequívoc que comencem la part més "muntanyera" i salvatge de la travessa. A partir d'aquí no trobarem pobles ni menjar ni assentaments humans fins el final de la travessa.

Guanyem alçada ràpidament. El camí passa per una mena de plateau que fa de talaia impressionant, ja que domina tota la vall que hem recorregut la tarda anterior. Parem a esmorzar en aquest indret fantàstic.



Més endavant ens topem amb un grup de cabres salvatges molt i molt grans. S'espanten al veure'ns, i això que ens guanyen de llarg en mida. El corriolet poc marcat que seguim avança flanquejant pel vessant de la vall fins a topar amb el riu, i després de creuar-lo el segueix des de certa alçada, sempre amunt. La vegetació desapareix i és substituida per roques, pedres, tarteres impressionants i neu.

Acampem en el que sembla l'únic pam quadrat d'herba que queda a la vall, a quasi 4900 metres d'alçada i després d'haver caminat 6 hores. La vall és fantàstica i el dia s'aguanta, així que decidim, després de muntar el campament, netejar-nos al torrent. L'aigua és extremadament gèlida i triguem aproximadament 10 segons en rentar tot el cos.



En quant el sol s'amaga darrera la muntanya que tanca la vall per l'oest, la temperatura baixa en picat i ens fiquem dins dels sacs, disposats a dormir unes 11 hores. Però l'alçada em juga una mala passada i no sóc capaç d'adormir-me. Passo la nit entre vigílies i somnis lleugers i pertorbadors, i només sóc capaç de dormir decentment unes dues hores. La Gemma, al meu costat, no sembla notar que estem dormint a quasi cinc mil metres d'alçada.

Quan sona el despertador a quarts de 6 quasi estic content, tot i que costa horrors sortir de la tenda: aquesta nit ha glaçat. Avui hem de superar l'etapa "reina" del trekking, ja que hem de creuar el Phitse La, amb més de 5500 metres d'alçada. De seguida que em poso a caminar noto que la falta de descans em passa factura: tinc mal de cap i no tiro com acostumo a fer.

M'empasso una aspirina i al cap d'una estona la cosa comença a rutllar una mica millor. El camí arriba al final de la vall i després s'enfila a l'esquerra, per una tartera molt pendent. Des d'on estem es veuen les fites (munts de pedres) que marquen el pas del coll. Semblen properes però ens costa molt progressar, de manera que sembla que mai ens hi acostem. El malestar corporal és constant. Amb motxilles d'uns 12 quilos de pes, cada minut hem de parar a recuperar l'alè. Tinc la sensació d'estar fent esport "malalt". Per mi, que m'agrada l'esport, l'esforç i el patiment físic, és una sensació nova que em deixa sorprès. Suposo que encara no estem aclimatats del tot per ascendir a aquesta cota d'una manera més o menys còmoda.

Tot i així, en dues hores i mitja hem arribat al coll! El mapa diu que està a 5490 metres però el camí, per tal d'evitar la glacera que hi ha just al coll, ha d'ascendir encara més amunt (5516 m).Les vistes són espectaculars, però fa vent i fred, i no hi ha cap lloc a recer al coll, així que fem l'abraçada i les fotos de rigor i ens posem de seguida en marxa cap al sud. La plana per on caminem de seguida es transforma en vall, i apareixen, entre els rocs, les primeres flors, que sembla mentida que puguin créixer en aquest racó desolat.



Teòricament l'etapa finalitza a un lloc de pastors anomenat Chumik Marpo, però sabem que el dia següent hem de creuar un riu força important. Els rius que baixen de glacera augmenten el cabal de manera notòria a mesura que avança el dia, ja que la calor fa que es fongui el gel. Per tant, per minimitzar riscos, i tenint en compte que encara és prou d'hora, decidim que val la pena continuar caminant fins a peu de riu, per tal de creuar-lo a primera hora del matí següent.

Però abans s'ha de creuar un altre riu... En principi no és gaire important, però quan ens el trobem veiem que tampoc és la Riera de Maspujols. No comptàvem amb aquest contratemps, però l'haurem de passar. Per fer-me l'home, li dic a la Gemma "ja passo jo el primer". Al principi és fàcil, però quan arribo al punt crucial del pas, on hi ha més fondària i corrent, passo un moment de tensió. No porto pantaló però se'm mullen els calçotets. Per sort, portem la motxilla protegida de l'aigua. La Gemma passa amb menys problemes que jo. Es nota que té les cames més llargues.

Arribem doncs al lloc d'acampada d'avui, a uns 4500 m d'alçada i després de 7 hores a les cames. Cuinem uns plats liofilitzats, com cada dia per sopar, i com que ens sobra menjar ens fem unes sopes, també liofilitzades. Aquesta nit, a menys alçada i amb l'estómac ben ple, dormiré com un nadó.



El cinquè dia de marxa es lleva amb cel blauíssim, net i lluminós que ens ofereix unes perspectives impressionants de les muntanyes que ens rodegen. A les 7 ja hem arribat al riu que hem de creuar. Des de dalt del barranc busquem el millor lloc per creuar-lo. El riu és ample, l'aigua està congelada, però amb l'experiència adquirida el dia anterior, el creuem força còmodament.

Abraçada i petonets a l'altra riba, i un cop vestits de nou, ens posem a caminar. L'etapa d'avui és fàcil. Segueix la vall del riu Lingti, sempre avall, per uns prats verdíssims i molt extens on els pastors de Sarchu, Kargyak i Tanze porten les seves cabres i yaks a pasturar.

Aquestes planes estan farcides de marmotes. Quan ens veuen corren cap als seus caus, però algunes fan veure que "no hi són" i es queden quietes com estaquirots. Ens acostem poc a poc per fer fotos però a una distància prudencial deixen de fer-se les "sueques" i s'esmunyen ràpidament.

El riu Lingti, que baixa a la nostra esquerra, ha erosionat la plana formant un profund barranc. Als vessants del barranc s'han format uns xaragalls espectaculars que no puc parar de fotografiar.

De seguida ens trobem amb el primer pastor, i més avall amb un assentament format per vàries tendes. Des de lluny, hom diria que són de l'edat mitjana, de tan rudimentàries i primitives que semblen.

Podríem acabar avui la travessa a Sarchu, però el peu de la Gemma comença a fer-li mal, així que decidim plantar la tenda a 2 quilòmetres del final, en una plana àmplia i verda però polsegosa, després d'haver caminat 5 hores.



El dia següent ens llevem amb ja només una preocupació al cap: per arribar a Sarchu hem de creuar un riu força important (i el seu conseqüent barranc). Al cap d'una hora de caminar el trobem. Ens havien dit que es podia passar bé, però de seguida veiem que serà el més complicat de passar.

Novament em faig l'home i després d'escollir el lloc "menys pitjor", decideixo que el creuaré el primer. L'aigua porta força i de seguida em mulla els collonets. Gràcies al pal, que utilitzo de palanca, no perdo l'equilibri. Passo uns quants segons de tensió lluitant per no perdre l'equilibri. No és perillós: el pitjor que et pot passar és caure a l'aigua i que se't mulli la motxilla. Però no vull que em passi això.

Finalment supero el tram més difícil i espero la Gemma per oferir-li ajuda, però a aquesta mossa no li cal gaire, i passa el tram amb menys ofecs que jo.



En pocs minuts arribem a Sarchu, una mena de punt de pas de la carretera Manali - Leh on hi ha un control policial, un destacament militar i unes quantes Dhabas. Una Dhaba és una mena de barraca que funciona com a restaurant bàsic pels viatgers i on també es pot passar la nit.

El lloc és molt desolat. Mentre els polis comproven els nostres passaports, devorem una truita, un té, unes patates i unes galetones que ens ofereixen a la Dhaba.

La intenció inicial era arribar a Baralacha La seguint la carretera, on ens havíem de trobar amb l'Albert i l'Arantza per tal de fer un sis mil, el KR1, però el peu de la Gemma requereix repòs i decidim esperar a que passi el primer camió que ens vulgui portar a Keylong. Malgrat em sàpiga greu, el meu primer cim de sis mil metres haurà d'esperar...

Les dues hores i mitja que triga a passar el primer camió es fan eternes. El temps passa lent. El sol i el vent sec ens cremen. L'avorriment fa que fins i tot els polis es distreguin amb una cabreta molt bufona de setmanes, a la qual temem que li espera un trist final. Arriba un camió. Els polis s'encarreguen de parlar amb el xòfer, que accepta de seguida dur-nos a Keylong.

Mai oblidaré les 5 hores i mitja en la cabina d'aquell camió. 5 persones, motxilles i maletes embotides sobre una mena de plataforma tova i acatifada. 107 quilòmetres entre muntanyes, glaceres i rius impressionants, i creuant una collada de quasi cinc mil metres, a ritme de pop indi que la ràdio va emetent.



Però aquesta és una altra història...