Hindustan, zindabad!

Dharamsala va resultar ser una mena d'oasi dins l'Índia: temperatura agradable, relativa netedat i ordre, poc soroll, circulació relativament ordenada, menjar més o menys occidental i amb possibilitat que no fos picant, ningú et va oferint coses constantment pel carrer... i un llarg etcètera.

Això es va acabar en arribar a Amritsar, una ciutat de la regió de Punjab que es troba a tan sols 30 km de la frontera amb Pakistan i on hi viuen més d'un milió de persones: calor sufocant i xafogosa, soroll eixordador i clàxons sonant incesantment, circulació caòtica i temerària, merda i escombraries pertot arreu, menjar picant i conductors de rickshaw que no et deixen ni respirar, és a dir, l'Índia de veritat.

En aquesta ciutat hi ha varis temples per veure, però el que més m'ha cridat l'atenció del que he vist, per surrealista, sorprenent i, perquè no dir-ho, en certa manera, gratificant, és la cerimònia de tancament de la frontera amb Pakistan.

A Attari, a 30 km d'Amritsar, la carretera creua la frontera per passar al Pakistan, però només està oberta de 10 del matí a 4 de la tarda, i cada dia a les 6 de la tarda hi ha una cerimònia de "tancament de la frontera".

Com que ens havien dit que valia la pena veure-ho, cap allà hi vam anar abans d'ahir, embotits en un taxi compartit i suant de valent la cansalada. El primer que em va cridar l'atenció és la gran expectació que creava entre els indis: allà hi havia unes cinc mil persones, i de totes elles tan sols un centenar escàs érem guiris.

Després de formar dues cues (una per dones i una per homes) que els indis sistemàticament trencaven entre corredisses (colant-se descaradament) quan els soldats no miraven, finalment vam accedir a la zona VIP (els guiris hi teníem accés) des d'on podríem veure l'espectacle. I és que, en el fons, es tractava d'un espectacle, no d'una cerimònia.

La frontera està formada per dues tanques filferrades paral.leles. On es troben amb la carretera hi ha dues portes de metall, cada una amb la bandera i el nom del seu país. A banda i banda de la carretera hi ha grades pels espectadors i a uns 100 metres de la frontera, a banda i banda, uns grans amfiteatres.

Quan vam arribar, aquests amfiteatres estaven curulls d'indis fotent la més gran de les festes, onejant banderes del país, cridant... i al bell mig de la carretera hi havia un gran grup de noies adolescents ballant de manera desenfrenada al ritme de la música que sonava a un volum eixordador. A la part Índia ja no hi cabia ni una agulla. Des d'on érem també podíem veure la banda pakistanesa, on hi havia força menys gent (segurament perquè ara estem en Ramadà). Tot i així, també fotien una bona gresca.

Puntualment, la cerimònia va començar. Una mena d'animador de segona va aparèixer i va posar el micro davant de la boca d'un dels militars que estaven formats i vestits de manera, cal dir-ho, una mica ridícula (amb un barret amb una mena de cresta). El soldat tot d'una es va posar a fer un crit que es va perllongar durant força segons, i a la banda pakistanesa va passar el mateix. Era com si competissin per veure qui tenia més pulmons! El soldat pakistanès va aguantar més segons però l'indi tenia més xorro de veu.

El crit es va anar repetint i mentrestant els soldats anaven desfilant cap a la porta, en parelles o grupets, donant grans passes i patades al terra, aixecant les cames rectes de manera grotesca, com amb una mena de demostració de força.

Mentrestant la gent del públic cridava entusiasmada, animant els soldats o entonant cants patriòtics: Hindustan, zindabad! (Visca l'Índia!) Nosaltres no ens sabíem els eslògans i amb aquell ambient se'm van quedar les ganes de participar, però encara vaig tenir temps d'onejar una bandera de l'Índia que algú em va deixar.

I és que, amics, l'ambient que es respirava era festiu i de sana rivalitat. En cap moment vam veure cap gest de menyspreu cap a l'altra banda de la frontera ni de bel.licisme. Tot el contrari, el missatge que semblava desprendre's era: "mireu quina festa muntem els dos països plegats".

I aquí és on ve el punt més sorprenent i surrealista (més enllà del fet incomprensible de crear una festa del no res): dues potències nuclears, que fa dos dies s'han esbatussat per Caixmir i que s'han amenaçat mútuament... unides fent una festa pel "tancament diari del pas de la frontera". No sona incomprensible?

La cerimònia es va acabar amb la salutació dels soldats d'ambdues bandes, la baixada i encreuament d'ambdues banderes i els mateixos crits i patades grotesques. Seguidament, una massa d'indis en forma de petita marea humana es va llençar endavant per poder-se fer la "foto" amb la frontera tancada. Els guiris seguíem mirant perplexos, una mica incrèduls al que vèiem.

Però era realitat! Els indis viuen aquesta cerimònia intensament, i als guiris que hi érem crec que se'ns va contagiar una mica d'aquesta festa, i espero que alguna cosa més. I és que hi ha molt per aprendre d'aquestes coses: indis i pakistanesos, hindús i musulmans, a banda i banda de la frontera, units en una festa. Una festa!

No us diu res això?