Viatgi amb nosaltres

Ja portem un mes i mig de viatge i durant aquest temps ens hem mogut molt en tren però sobretot en autobús. Viatjar en bus en països com l'Índia o el Nepal pot resultar esgotador, físicament i mental, però el viatge del Bardia National Park a Pokhara va resultar ser la prova més dura del que portem de viatge pel que fa a transport públic. Us ho explico per a que us en feu una idea.

Comprem el bitllet a Gohalpur, un poble petit amb una estació d'autobusos consistent en una esplanada bruta de deixalles amb un petit edifici al bell mig que fa d'estació. El nostre autobús ve de Mahendranagar, a la frontera amb l'Índia. Ha d'arribar a les 15:30 i arribar a Pokhara a les 6 del matí del dia següent. L'aotubús no és de turistes; es tracta d'un bus de línia regular. Es preveu un viatge "durillo". Mentre esperem que arribi hem de respondre uns quants cops la repetida i inevitable pregunta dels presents: "Which country?".

Arriba el bus. Només 5 minuts tard! El viatge comença bé, sense retard i a més podrem posar les nostres motxilles dins del bus, a darrera. Això darrer, que pot semblar una tonteria, no ho és en absolut. En altres tajectes hem hagut de posar-les al sostre, lligades per nosaltres mateixos, o a una mena de portapaquets a la part del darrera d'on surten, al final del viatge, absolutament arrebossades de merda (sort que portem fundes).

L'interior del bus és esperpèntic. El sostre sembla de discoteca (o puticlub) dels anys 60. El sostre està absolutament farcit de sacs i paquets. La resta de paquets han estat ubicats al... passadís, que està ple de sacs d'arròs i altres queviures i conserves, de manera que per a arribar al nostre seient hem de trepitjar-ho tot. Fa una calor sufocant ja que no hi ha ni ventiladors (en altres vehicles hi ha ventiladors enganxats al sostre).

El motor es posa en marxa (fantàstic, amb només 15 minuts de retard). Al cap de 5 minuts ens movem. Al cap de 5 minuts més sortim de l'estació i no tornem a parar fins a... 100 metres més enllà. Cal recollir més passatgers! La "tripulació" del bus està formada pel conductor i dos "ajudants". Un d'ells, al pas pels pobles o llocs habitats, obre la porta del bus i crida la seva destinació, per tal que els possibles passatgers hi pugin. Per tant, qualsevol punt de la carretera pot ser parada d'autobús.

Al cap d'uns metres més enllà tornem a parar. Hem de posar benzina! Sense benzina no podrem arribar a Pokhara, que burro sóc! La Gemma i jo desitgem que les parades siguin el més curtes possible, ja que l'única manera de que ens toqui aire més o menys fresquet és en moviment, per la finestra. L'autobús es torna a moure per... tornar-se a parar! Aquest cop els passatgers són una mica especials: cabres! Aproximadament 15 cabres són distrubuides de la següent manera: quatre al "portapaquets" posterior; unes 6 o 8 a una mena de cubicle que hi ha a la part inferior del vehicle; 4 més a una mena de bagúl que hi ha al sostre. Viatjarem "entre" cabres, i mai millor dit, perquè de tant en tant sentirem algun "bee!" esmorteït entre el soroll del motor. Fa pena com tracten les pobres bèsties i com les entaforen totes enxovades en aquests reduïts espais.

Finalment, al cap d'una hora de l'hora de sortida, ens movem definitivament! Però abans d'abandonar el poble el conductor gira cua i torna a fer una volteta pel poble (no sigui que algú hagi perdut el bus i, una hora després, el vulgui agafar).

Després de perdre tot aquest temps, cal recuperar-lo de la millor manera: conduint a una velocitat desmessurada per a un vehicle com aquest en una carretera com aquesta. En les zones poblades, el bus esquiva vaques i rickshaws fintant els obstacles com un jugador de rugby. El conductor va fent sonar una mena de botzines a un volum potentíssim. Les botzines no fan "mooc!" com al nostre país, sinó que tenen diferents notes combinades en forma de melodia.

Al cap d'una hora d'abandonar Gohalpur parem al mig del no res. Cal canviar una roda que té un petit porus. Evidentment, tothom baixa de l'autobús, a fer un riuet o a estirar les cames. Nosaltres aprofitem per fer el mateix, i també per fer unes fotos de l'entorn amb les darreres llums de la tarda. Afortunadament l'incident ens té aturats només una mitja horeta i de seguida tornem a estar en marxa.



Seguim la nostra ruta, però a les insistents aturades se li sumen els reiteratius controls de l'exèrcit. Cada dos per tres hem d'aturar-nos, ensenyar els papers del bus i aguantar que pugi un soldadet i es passegi pel passadís (naturalment trepitjant tot el que hi ha). No sabem exactament què és el que controlen: els sacs podrien estar plens de dinamita i no s'enterarien.

La mitjanit s'acosta. Quan creiem que ja no pararem a sopar, ens aturem a una mena de restaurant cutre on serveixen el menú de sempre: dhal baat (arròs amb sopa de llesties i verdures amb espècies, que acostuma a picar). La Gemma i jo estem una mica cansats d'aquest menú i ens endrapem 4 chapati (una mena de pa pla molt bo que es fa a la llenya). Al bus tenim suc i galetes, que completaran el menú.

Normalment les aturades per dinar o sopar són tan curtes que hem de tornar a pujar corrent al bus amb els grans d'arròs encara caient de la nostra boca i pujant-nos la cremallera dels pantalons. Aquest cop és tot el contrari. El trio que forma la tripulació no sembla tenir cap pressa i després de sopar es submergeixen en xerrera tot fumant els seus cigarrets. La Gemma i jo ens desesperem i quan se'ns acudeix preguntar quan marxarem la seva resposta és "Which country?"

L'aturada per sopar ha estat d'una hora, però ja tornem a estar en marxa! La Gemma i jo intentem dormir però la tripulació ha decidit fer sonar a tot volum música nepalesa. La gent no sembla estar contrariada. No tenim més remei que posar-nos els nostres mp3 i intentar dormir escoltant la nostra pròpia música, més tranquileta que la que surt pels altaveus. Intentarem dormir d'aquesta manera, i buscant la posició menys còmoda en aquests seient minúsculs i no reclinables.

No ha passat poc més d'una hora i ens tornem a aturar! El temps de la parada es va allargant i la meitat dels passatgers baixa a fer el riuet o el cigarret. Jo també baixo per esbrinar el motiu de l'aturada. Resulta que acabem de passar per on viu la familia del conductor!!! I és clar, s'ha aturat a fer el te amb els seus familiars, tot fent xerrera, a les 2 de la matinada. Commogut per tant amor familiar, m'aguanto de fotre'ls la bronca que tenia pensada fer.



Mitja horeta de res més tard tornem a ser a la carretera. Com que hem parat tant de temps cal conduir encara més ràpic per recuperar temps. Es succeixen els controls militars i nosaltres dormim com podem. Pasades les 4 de la matinada ens tornem a aturar, aquest cop perquè a la tripulació li dona la gana, i punt. No serveix de res fer-los entendre que no podem anar aturant-nos tant, ja que els seus coneixements d'anglès són igual o més pobres que els meus de nepalès. A més, són força mal educats.

Cap a les 7 del matí entrem a Pokhara. Quan millor estic dormint, la Gemma em desperta per mostrar-me la meravella que es veu des de la finestra: sobre la plana farcida de camps d'arròs verdíssims, s'alcen els Annapurnes entre bromes, amb un cel blau espectacular. Aquesta visió impressionant em fa desvetllar-me del tot i oblidar-me de tots els inconvenients del viatge.



Ens aturem a una mena de mercat d bestiar de Pokhara. Cal deixar les pobres cabres! Baixo del bus per veure l'operació. Els animals estan fets pols, estabornits i sucats en els seus propis orins i merda. Dos d'ells han mort per inhalació de gasos i un de viu té una banya trencada. Tot això fa que acabi per tenir fàstic a la mal anomenada tripulació, especialment al més mal educat.

Quan ens baixem del bus a l'estació de Pokhara, un dels integrants de la tripulació encara té els sants collons de dir-nos que anem a l'hotel del seu amic... Ni bojos!