Caminant entre gegants de gel (1)

El Three Passes Trek o "Travessa dels tres colls" és un trek que recorre el Parc Nacional de Sagarmatha i que permet passejar-se literalment per sota d'algunes de les muntanyes més altes del món.

Durant dues setmanes he estat recorrent les valls que porten al camp base de muntanyes com el Chomolungma (8850 m) o el Cho Oyu (8201 m) i he pujat a alguns cims -tots per sota de la barrera dels sis mil metres d'altitud- que m'han permès gaudir de vistes inoblidables d'algunes de les muntanyes més impressionants i més maques del nostre planeta. A qui li agradi la muntanya, aquesta és una travessa que hauria de fer un cop a la vida.

El recorregut que he escollit intenta fugir del típic trek que es fa a la zona. La majoria de turistes remunten la vall que porta al camp base del Chomolungma i tornen pel mateix lloc. Això comporta que els camins i els lodges d'aquesta zona estiguin força plens de caminaires, guies i portejadors. El Three passes trek recorre una mínima secció del recorregut típic i visita quatre valls diferents, tot saltant de vall en vall a través de tres colls que superen àmpliament els cinc mil metres d'alçada -d'aquí el nom del trek-. D'aquesta manera també permet gaudir d'altres indrets no tan visitats però igual o més interessants que el camp base de l'Everest.

La gran xarxa de lodges de la zona permet fer tot el recorregut sense tenda de campanya, ni fogonet ni similars. Però no tot són flors i violes: degut a l'alçada que s'assoleix, la travessa requereix dels dies necessaris d'aclimatació per evitar el mal d'alçada. Fins a 9 dies seguits la ruta es desenvolupa en alçades per sobre dels 5000 metres, el que cal tenir en compte a l'hora de planificar les etapes amb els pertinents dies de descans - aclimatació.


23 de setembre. Lukla (2840) - Phadking (2610) - Monjo (2810)

Arribo a la terminal de vols domèstics de Kathmandu. Tot i que fa el mateix dia gris que ahir, sembla que avui sí que podrem volar a Lukla. Això sí, amb el retard i el caos habiuals d'aquesta terminal.

L'única sala d'embarcament està plena de viatgers ansiosos per volar a Lukla. Una petita pantalla mostra vols inexistents i els que existeixen no hi són. No hi ha gaires cartells ni més informació, així que visito la bonica hostessa del taulell d'informació uns quants cops. Quan comença un embarcament, surt una hostessa per una de les dues portes i crida el nom de la destinació i poc més, així que sempre que sento "Lukla" o quelcom semblant, m'hi llenço a preguntar si és el meu vol. Finalment encerto i passo la porta. Sí! Sembla que podrem volar!

Només som 15 passatgers a dins de l'avioneta. La minúscula pista d'aterratge de Lukla té menys de 500 metres de longitud i està construida amb un angle de 12 graus, de manera que facilita la frenada de les avionetes a l'aterratge i l'aceleració a l'enlairament. En aquests moments jo no ho sé, però resulta que es tracta d'un dels 10 aeroports més perillosos del món, o això diuen. Tampoc sé que tan sols dues setmanes abans una avioneta es va estavellar a les seves rodalies, sense haver pogut aterrar per falta de visibilitat...

Així que em prenc el vol com si res, gaudint de les espectaculars vistes del Nepal més rural, tot i que l'avioneta vola a la mateixa alçada que les muntanyes que ens rodegen i que salta colls només unes desenes de metres per sobre. No hi ha separació entre la cabina i la zona de passatgers i puc veure el que fan els pilots, i el cor em fa un salt quan veig la curtíssima pista al meu davant.

De Nepal: Three passes trek

Però no ens estavellem i al cap de 15 minuts estic remenant la meva motxilla mentre espero el meu esmorzar en un lodge de Lukla al costat de l'aeroport. La idea inicial era passar el primer dia passejant-me pel poble però com que ahir no vaig poder volar, em toca fer la primera etapa per tal de recuperar el dia perdut. Me n'adono de les ànsies que tinc per començar quan descobreixo la meva mà tremolant mentre em menjo la truita a tota velocitat.

Em poso els mitjons gruixuts i les botes i em llenço al carrer, passo el control on comproven que tingui els papers en regla i en uns minuts estic caminant camí avall. De seguida mil emocions em recorren el cos i experimento la sensació de llibertat i felicitat que sempre sento quan ens trobem la muntanya, el camí i jo. Semblava impossible però per fi ens hem trobat!

El dia és gris i una dèbil pluja cau intermitentment. En aquesta part baixa de la vall, el camí discorre entre poblets, i està força transitat. Molt sovint em trobo lodges o tea houses on poder dormir o fer un mos. Fa quasi un mes que no faig esport i he començat a caminar molt avançat el matí així que decideixo que la primera etapa serà curteta i que m'ho prendré amb calma.

No pot ser d'una altra manera ja que el camí no fa més que baixar dels 2840 m d'alçada de Lukla als 2610 m de Phadking, on pararé a fer un mos després de travessar una zona rural plena d'activitat i algun que altre esquitx de bosc.

Al lodge un dino parlo amb un guia que se sap tots els jugadors del Barça. També sento parlar a altres viatgers que baixen cap a Lukla i que literalment no han pogut veure cap muntanya en tots els dies que han estat caminant per la zona, pel mal temps.

De Nepal: Three passes trek

Després d'endrapar-me el dinar i assaborir la primera birra del trek (a un preu prohibitiu, però calia celebrar l'inici!) segueixo caminant per la vall. El camí ara discorre paral.lel al riu Dudh Koshi i sento la remor del gran cabdal d'aigua xocant contra les roques. De seguida passo el primer dels llargs ponts penjants i segueixo per l'altra riba, per una zona boscosa. No puc gaudir gaire del paisatge pel dia gris però igualment passo l'estona observant el meu entorn immediat.

De seguida em fixo en la dura tasca dels portejadors. Tots porten grans càrregues en una mena de cistells; van calçats de qualsevol manera i suporten tot el pes amb una ampla cinta que els rodeja el front. N'hi ha de totes les edats, des de nens fins a avis, i porten tot tipus de coses: des de caixes de cervesa fins a grans bosses amb material per a les expedicions que intentaran escalar els cims més alts. També carreguen un bastó en forma de T que els permet suportar el cistell quan volen descasar una estoneta.

Quan he caminant 3 hores i mitja arribo a Monjo (2810 m), on he pensat fer nit avui. Escullo el lodge que més m'agrada per fora, amb una habitació prou maca, amb vistes a la vall i amb -quin luxe- dutxa d'aigua calenta i wàter a la mateixa habitació!

El lodge el porten només noies i són molt simpàtiques, però la resta dels pocs trekkers que hi ha són una mica ensopits i, amb poca perspectiva de conversa, em dedico a llegir, escriure i fer estiraments la resta de l'estona després de sopar i abans d'anar a dormir.

Tan sols el guia d'un dels grups té ganes de xerrera:
- On et dirigeixes, al camp base de l'Everest?
- No, estic fent la Travessa dels tres colls.
- I quants dies tens per fer-ho?
- 15.
- Però no és possible fer-ho en 15 dies!
- Sí, sí que és possible.

Dins del meu sac penso, feliç però trobant molt a faltar a la Gemma, que això només ha fet que començar i que m'esperen uns grans dies de caminada entre gegants de gel.


24 de setembre. Monjo (2810) - Namche Bazar (3440) - Kyangjuma (3550) - Phunki Tenga (3250) - Tyangboche (3860)

Després d'esmorzar un pa tibetà amb melmelada amassat curosament per una de les noies, a les 7 del matí ja estic enfilant el caminot empedrat que atravessa Monjo. A aquesta hora no gaires caminaires han sortit dels lodges, i assaboreixo la solitud del caminar entre un bosc de rododendres mentre escolto el soroll del riu a sota, a la meva esquerra.

De seguida arribo a l'entrada al Parc Nacional de Sagarmatha, on hi ha un control on prenen nota de la gent que hi entra, i comproven que ho tinguis tot en regla. Després el camí descendeix per unes escales de pedra i creua el riu per un altre llarg pont penjant. A l'altra banda, més endavant, hi ha un parell de cascades al costat del sender i una de més petita que aboca les seves aigües directament sobre el sender. Sense més opció, l'atravesso corrent.

Encara creuo el riu un parell de cops fins que arribo a l'inici de la gran pujada a Namche Bazar. Els núvols comencen a trencar-se i la calor em fa canviar de roba, allà al mig del camí. Em torno a posar en marxa i me n'adono que estic prou en forma ja que adelanto a uns quants caminaires i portejadors (aquests darrers, molt carregats).

Així que poc després de les 9 del matí estic assaborint un te i uns croissants a una bakery de Namche. El local té les parets adornades amb pòsters d'equips de futbol, i la conversa amb el noi que hi treballa acaba centrant-se en aquest tema. El tio es coneix tots els jugadors de tots els equips, les classificacions i tota la resta de detalls. Sembla mentida, en aquest racó de món. També aprofito per enviar un correu electrònic a la Gemma, a un preu prohibitiu, per a que sàpiga que tot va bé.

Namche és una poble gran ubicat en un amfiteatre natural, que serveix exclusivament al turisme de muntanya i que creix inessantment. Entre sol i sol es pot sentir constantment el soroll dels martells picant pedra per fer els maons que serveixen per construir els hotels i restaurants que, aquí i allà, dia rere dia van apareixen com bolets. La meva idea inicial era passar la nit a Namche, però només som a mig matí, el temps està millorant, en trobo de conya i no noto l'alçada en absolut, així que decideixo seguir ascendint.

Surto de l'amfiteatre de Namche per una llarga escala de pedra i de seguida estic flanquejant per un sender entre pastures i camps. El sol ara ja pica amb força quan apareix entre els núvols esquinçats. En una de les corbes, lluny, al fons de la vall, apareixen dues bèsties de pedra, neu i gel. De seguida les reconeixo: el Lhotse (8516 m) i el Chomolungma, la muntanya més alta de la Terra, traient el nas al seu darrera. No puc evitar cridar "Diosss!!!", tot i que camino sol, i aturar-me a comtemplar aquest primer regal pels ulls.

De Nepal: Three passes trek

Us preguntareu perquè constantment dic Chomolungma en comptes d'Everest... És molt senzill. El nom d'Everest ve del nom del seu descobridor en quant a la muntanya més alta del món, Sir George Everest, del Servei de Geografia de la Índia (vaja, un topografillo com jo...). Però el poble Sherpa des de feia segles que anomenava a la muntanya Chomolungma. Més endavant el govern del Nepal va adoptar el nom Sagarmatha. Però a mi m'agrada utilitzar el nom que tradicionalment han emprat els que per mi són els més legítims per posar-li un nom a la muntanya, que són la gent que hi viu a sota.

Recuperat i amb el cor encara més alegre, cantant cançons en veu alta o xiulant, continuo la meva caminada. Ara el camí descendeix entre prats i bosc fins a Phunki Tenga, on m'aturo a fer el dinar, un plat de fideus fregits amb vegetals.

Amb el pap ben ple em dirigeixo al darrer pont del dia, sobre l'Imja Khola. A l'atra banda hi ha un yak que no el vol atravessar de cap de les maneres. El seu pastor, ajudar per altres persones, l'empeny i el fueteja fortament però la gran bèstia, amb una gran força, es nega a trepitjar el pont. Jo em miro l'escena des de l'altra riba. Finalment, el yak aconsegueix fugir corrent pels prats i jo tinc via lliure per començar a ascendir els 600 metres que em falten fins a Tyangboche.

Pel camí adelanto a dos grans grups amb guia i portejadors i me n'adono que el trekking que vam fer a Zanskar fa un mes encara té efectes sobre el meu cos, ja que no noto l'alçada. No sabia que l'aclimatació durés tant de temps.

Mentrestant, torna a estar ennuvolat i quan arribo a Tyangboche, ubicat en una mena de llom, la boira quasi no em deixa veure un prat on els monjos del famós monestir de Tyangboche estan jugant a... futbol!

Escullo un lodge i em donen una habitació molt freda però amb vistes al monestir i a les muntanyes. Demano per una dutxa d'aigua calenta i em porten una galleda d'aigua coberta per un núvol de vapor. Ja dins de l'habitacle que fa de dutxa, a l'aire lliure, me n'adono que l'aigua està tan calenta que si me la tiro per sobre acabaré com un tomàquet escaldat, així que, despullat i mig moll, haig de cridar perquè em portin una altra galleda d'aigua freda.

Ja net i polit m'acosto al monestir per assistir a la pregària de la tarda. M'haig de descalçar per entrar a la sala on els monjos seuen en fileres amb les cames creuades. Mentre reciten monòtonament els seus mantres es balancegen suaument a banda i banda. Repeteixen les pregàries a diferents veus i de sobte paren, deixant la sala en un gran silenci. Al cap de pocs minuts tornen a començar de nou, mentre un d'ells reparteix te.

De Nepal: Three passes trek

Més tard, ja al menjador comunitari del meu lodge, escalfat per una estufa central (com a totes les cases de la regió) que crema excrements de yak assecats, assaboreixo uns momo ben bons i em dedico a xerrar amb la resta de viatgers, la majoria en grups organitzats amb guia i portejadors però també algun d'independents. És genial poder acabar el dia en un lloc així intercanviant experiències amb altres caminaires. L'Etienne, un noi suís, es riu de mi quan li dic que sóc de Catalunya. "Catalunya no és un país!" em diu. "Per què els catalans sou tan tossuts?". És un catxondo i ho fa per fotre'm.

Quan li explico el meu itinerari em diu que li sona que el Kongma La, el primer dels colls que he de travessar, està cobert per la neu i no es pot travessar. Davant el meu escepticisme, crida un dels guies que corren per la sala i li pregunta. El guia respon que hi ha neu fins els genolls i que no es pot travessar. Li preguntem a un altre guia i la resposta és més o menys semblant.

L'experiència que tinc com a viatger m'ha ensenyat que molts cops no et pots refiar del que et diu la gent, tot i que siguin nadius del lloc. Molts cops, la gent local de països amb poc nivell educatiu, en comptes de dir-te simplement "No ho sé" s'inventen una resposta en funció del que ells creuen que deu ser la realitat. Em quedo una mica preocupat pel que m'han dit els guies però intentaré veure amb els meus propis ulls com està el coll. Em sembla molt estrany que hi hagi tanta neu en aquesta època de l'any. Tot i així, em vaig a dormir una mica intranquil. Podré fer la ruta tal i com l'he planejat? Serà perillós tenint en compte que vaig sol?

Atrapat a KTM!

Com molts ja sabeu, el camí de la Gemma i el meu s'han separat temporalment. Ella s'ha quedat a Pokhara col·laborant amb un orfenat mentre jo me'n vaig a la zona de Chomolungma (Everest) per fer un trekking de dues setmanes que em té el cor robat des que el vaig descobrir. Després ens tornarem a trobar a Pokhara on seguirem el viatge junts. Ahir ens vam acomiadar i jo vaig agafar un bus cap a Katmandú i avui, en principi, jo tenia el meu vol a Lukla, des d'on comença la travessa.

Però per culpa del mal temps a Lukla (boira i pluja) tots els vols cap a aquest aeroport avui han estat cancel·lats.

La terminal de vols domèstics de KTM, que és de gran com l'estació de trens de Reus però molt més cutre, aquest matí era un petit caos de guiris com jo esperant a veure si millorava el temps i els vols a Lukla es posaven en marxa. Quan finalment ha corregut la veu que s'havien cancel·lat, els més espavilats (com jo, heheh) hem anat ràpidament a l'oficina de la companyia aèria per veure si ens canviaven el vol per un de demà.

Després de fer cua i demanar a uns quants nepalesos sense escrúpols que es colaven "a l'estil indi" que també fessin cua, he aconseguit un bitllet per demà, però la previsió de la meteo per demà és igual de dolenta així que potser m'he de quedar un dia més a KTM.

Què hi farem! Jo ja em veia patejant per la muntanya però hauré d'esperar un dia més... Almenys he aprofitat per llegir al matí i a la tarda he passejat pel centre de KTM. Per dinar m'he fotut uns momo (una mena d'empanadilles bullides i farcides de vegetals o carn, (boníssims!) i una birra Gorkha. La birra aquí es ven en pintes i l'ampolla quasi era més gran que jo, així que quan he sortit del restaurant anava passejant una mica ocellet.

Avui ha coincidit que és l'Indra Jatra, una festa que ha congregat a centenars de persones a Durbar Square, al cor de la ciutat. M'hi he acostat a veure l'ambient però aquests nepalesos són molt amics d'empényer i ha arribat un moment que m'he cansat de les masses de gent.



Quan tornava a l'hotel, un colom se m'ha cagat al cap. Definitivament avui no és el meu dia!

Sort, però, que portava la gorra posada...

Viatgi amb nosaltres

Ja portem un mes i mig de viatge i durant aquest temps ens hem mogut molt en tren però sobretot en autobús. Viatjar en bus en països com l'Índia o el Nepal pot resultar esgotador, físicament i mental, però el viatge del Bardia National Park a Pokhara va resultar ser la prova més dura del que portem de viatge pel que fa a transport públic. Us ho explico per a que us en feu una idea.

Comprem el bitllet a Gohalpur, un poble petit amb una estació d'autobusos consistent en una esplanada bruta de deixalles amb un petit edifici al bell mig que fa d'estació. El nostre autobús ve de Mahendranagar, a la frontera amb l'Índia. Ha d'arribar a les 15:30 i arribar a Pokhara a les 6 del matí del dia següent. L'aotubús no és de turistes; es tracta d'un bus de línia regular. Es preveu un viatge "durillo". Mentre esperem que arribi hem de respondre uns quants cops la repetida i inevitable pregunta dels presents: "Which country?".

Arriba el bus. Només 5 minuts tard! El viatge comença bé, sense retard i a més podrem posar les nostres motxilles dins del bus, a darrera. Això darrer, que pot semblar una tonteria, no ho és en absolut. En altres tajectes hem hagut de posar-les al sostre, lligades per nosaltres mateixos, o a una mena de portapaquets a la part del darrera d'on surten, al final del viatge, absolutament arrebossades de merda (sort que portem fundes).

L'interior del bus és esperpèntic. El sostre sembla de discoteca (o puticlub) dels anys 60. El sostre està absolutament farcit de sacs i paquets. La resta de paquets han estat ubicats al... passadís, que està ple de sacs d'arròs i altres queviures i conserves, de manera que per a arribar al nostre seient hem de trepitjar-ho tot. Fa una calor sufocant ja que no hi ha ni ventiladors (en altres vehicles hi ha ventiladors enganxats al sostre).

El motor es posa en marxa (fantàstic, amb només 15 minuts de retard). Al cap de 5 minuts ens movem. Al cap de 5 minuts més sortim de l'estació i no tornem a parar fins a... 100 metres més enllà. Cal recollir més passatgers! La "tripulació" del bus està formada pel conductor i dos "ajudants". Un d'ells, al pas pels pobles o llocs habitats, obre la porta del bus i crida la seva destinació, per tal que els possibles passatgers hi pugin. Per tant, qualsevol punt de la carretera pot ser parada d'autobús.

Al cap d'uns metres més enllà tornem a parar. Hem de posar benzina! Sense benzina no podrem arribar a Pokhara, que burro sóc! La Gemma i jo desitgem que les parades siguin el més curtes possible, ja que l'única manera de que ens toqui aire més o menys fresquet és en moviment, per la finestra. L'autobús es torna a moure per... tornar-se a parar! Aquest cop els passatgers són una mica especials: cabres! Aproximadament 15 cabres són distrubuides de la següent manera: quatre al "portapaquets" posterior; unes 6 o 8 a una mena de cubicle que hi ha a la part inferior del vehicle; 4 més a una mena de bagúl que hi ha al sostre. Viatjarem "entre" cabres, i mai millor dit, perquè de tant en tant sentirem algun "bee!" esmorteït entre el soroll del motor. Fa pena com tracten les pobres bèsties i com les entaforen totes enxovades en aquests reduïts espais.

Finalment, al cap d'una hora de l'hora de sortida, ens movem definitivament! Però abans d'abandonar el poble el conductor gira cua i torna a fer una volteta pel poble (no sigui que algú hagi perdut el bus i, una hora després, el vulgui agafar).

Després de perdre tot aquest temps, cal recuperar-lo de la millor manera: conduint a una velocitat desmessurada per a un vehicle com aquest en una carretera com aquesta. En les zones poblades, el bus esquiva vaques i rickshaws fintant els obstacles com un jugador de rugby. El conductor va fent sonar una mena de botzines a un volum potentíssim. Les botzines no fan "mooc!" com al nostre país, sinó que tenen diferents notes combinades en forma de melodia.

Al cap d'una hora d'abandonar Gohalpur parem al mig del no res. Cal canviar una roda que té un petit porus. Evidentment, tothom baixa de l'autobús, a fer un riuet o a estirar les cames. Nosaltres aprofitem per fer el mateix, i també per fer unes fotos de l'entorn amb les darreres llums de la tarda. Afortunadament l'incident ens té aturats només una mitja horeta i de seguida tornem a estar en marxa.



Seguim la nostra ruta, però a les insistents aturades se li sumen els reiteratius controls de l'exèrcit. Cada dos per tres hem d'aturar-nos, ensenyar els papers del bus i aguantar que pugi un soldadet i es passegi pel passadís (naturalment trepitjant tot el que hi ha). No sabem exactament què és el que controlen: els sacs podrien estar plens de dinamita i no s'enterarien.

La mitjanit s'acosta. Quan creiem que ja no pararem a sopar, ens aturem a una mena de restaurant cutre on serveixen el menú de sempre: dhal baat (arròs amb sopa de llesties i verdures amb espècies, que acostuma a picar). La Gemma i jo estem una mica cansats d'aquest menú i ens endrapem 4 chapati (una mena de pa pla molt bo que es fa a la llenya). Al bus tenim suc i galetes, que completaran el menú.

Normalment les aturades per dinar o sopar són tan curtes que hem de tornar a pujar corrent al bus amb els grans d'arròs encara caient de la nostra boca i pujant-nos la cremallera dels pantalons. Aquest cop és tot el contrari. El trio que forma la tripulació no sembla tenir cap pressa i després de sopar es submergeixen en xerrera tot fumant els seus cigarrets. La Gemma i jo ens desesperem i quan se'ns acudeix preguntar quan marxarem la seva resposta és "Which country?"

L'aturada per sopar ha estat d'una hora, però ja tornem a estar en marxa! La Gemma i jo intentem dormir però la tripulació ha decidit fer sonar a tot volum música nepalesa. La gent no sembla estar contrariada. No tenim més remei que posar-nos els nostres mp3 i intentar dormir escoltant la nostra pròpia música, més tranquileta que la que surt pels altaveus. Intentarem dormir d'aquesta manera, i buscant la posició menys còmoda en aquests seient minúsculs i no reclinables.

No ha passat poc més d'una hora i ens tornem a aturar! El temps de la parada es va allargant i la meitat dels passatgers baixa a fer el riuet o el cigarret. Jo també baixo per esbrinar el motiu de l'aturada. Resulta que acabem de passar per on viu la familia del conductor!!! I és clar, s'ha aturat a fer el te amb els seus familiars, tot fent xerrera, a les 2 de la matinada. Commogut per tant amor familiar, m'aguanto de fotre'ls la bronca que tenia pensada fer.



Mitja horeta de res més tard tornem a ser a la carretera. Com que hem parat tant de temps cal conduir encara més ràpic per recuperar temps. Es succeixen els controls militars i nosaltres dormim com podem. Pasades les 4 de la matinada ens tornem a aturar, aquest cop perquè a la tripulació li dona la gana, i punt. No serveix de res fer-los entendre que no podem anar aturant-nos tant, ja que els seus coneixements d'anglès són igual o més pobres que els meus de nepalès. A més, són força mal educats.

Cap a les 7 del matí entrem a Pokhara. Quan millor estic dormint, la Gemma em desperta per mostrar-me la meravella que es veu des de la finestra: sobre la plana farcida de camps d'arròs verdíssims, s'alcen els Annapurnes entre bromes, amb un cel blau espectacular. Aquesta visió impressionant em fa desvetllar-me del tot i oblidar-me de tots els inconvenients del viatge.



Ens aturem a una mena de mercat d bestiar de Pokhara. Cal deixar les pobres cabres! Baixo del bus per veure l'operació. Els animals estan fets pols, estabornits i sucats en els seus propis orins i merda. Dos d'ells han mort per inhalació de gasos i un de viu té una banya trencada. Tot això fa que acabi per tenir fàstic a la mal anomenada tripulació, especialment al més mal educat.

Quan ens baixem del bus a l'estació de Pokhara, un dels integrants de la tripulació encara té els sants collons de dir-nos que anem a l'hotel del seu amic... Ni bojos!

Seguint les petjades del Tigre

Després de passar uns dies a Katmandú relaxant-nos i preparant el proper mes de viatge, ens hem acostat al Bardia National Park, una de tantes altres zones protegides del Nepal. En aquest concretament, s'hi poden veure tigres, lleopards, elefants, rinoceronts... entre molts altres animals, en un entorn fascinant de bosc tropical.

Però això no és com anar a un restaurant, que pagues i et porten el menjar. Veure aquest bitxos no és fàcil, i bàsicament és una qüestió de sort (a més de portar un bon guia) que en puguis veure algun. Nosaltres no en vam tenir de sort, i només vam veure cocodrils, mones de diferents tipus i una mena de cèrvols molt macos.

Fer un "safari" en aquest parc no es tracta d'agafar un 4x4 i començar a voltar per la selva. Es fa caminant, i això és el que li dona un caire més excitant i vertader. Es tracta d'endinsar-se en la selva seguint els corriols (que els mateixos animals utilitzen) amb l'única ajuda del teu guia i un llarg bastó de bambú que pot eventualment servir per defensar el grup si et trobes cara a cara amb algun bitxo perillós.

Tot i que és molt difícil que passi, perquè els animals en general s'amaguen i fugen de l'home, pot succeir, i en aquest cas hi ha una mena de "codi d'actuació" depenent de quin animal et planti cara. Si és el rinoceront, cal pujar a l'arbre més proper, o córrer en zig-zag; si es tracta del Tigre, mai s'ha de córrer o pujar a cap arbre: t'has d'enretirar poc a poc mentre li aguantes la mirada a l'animaló; si és un elefant... corre!!!



Confesso que m'hagués encantat trobar-me en una d'aquestes situacions (tot i que m'hauria cagat als calçotets) però res d'això va passar. El més excitant que va passar va ser seguir les petjades d'un tigre i esperar-lo per allà on el guia creia que passaria; o quan el guia va olorar orina fresca de lleopard (no és conya, semblava Aragorn al Senyor dels Anells seguint els rastres!) i també vam seguir les seves petjades; o quan vam sentir, al mig de la selva, crits d'alerta que fan els hervíbors quan detecten la presència del Tigre.



Després de dos esgotadors safaris caminant, el tercer dia vam deixar que aquesta feina la fes un elefant, i ens vam endinsar en la jungla muntats en aquest enooorme animal. L'elefant és un bitxo molt curiós... La seva mida immensa i el seu aspecte primitiu; la seva mirada inquisidora i el seu moviment lent però fort; les coses que fa... Es nota que es tracta d'un animal intel·ligent.

Va ser molt divertit perquè rere del nostre elefant va venir tota l'estona el seu fillet petit, i no parava de fer "elefantades" (monades estil elefant): trencava branques, herbes i tot el que se li posés al davant, provant la seva força; es fotia pertot arreu; corria i nedava pel riu; feia caca i pipí; emetia sons...



Vam marxar de Bardia sense haver acomplert el desig de veure cara a cara cap bitxo dels grossos però amb la sensació d'haver estat en un lloc especial fent quelcom especial.

Ah! Se m'oblidava d'anomenar uns animalons que sí vam veure sovint: les sangoneres! Algunes d'elles es van delectar amb la nostra sang! De l'herba salten al peu o a la cama, i van progressant amunt fins que troben un lloc apetitós on xuclar. Ens van arribar a la panxa!

Adéu, Índia! Hola, Nepal!

Ja som al Nepal!

Fa dos dies vam arribar a la capital mundial del muntanyisme i el trekking. Aquí tot gira a l'entorn de l'Everest, i al Thamel (el barri turístic de Katmandú) hi ha un gran ambient. Es nota que la temporada de trekkings està a punt de començar.

Durant aquests dos dies hem estat organitzant una mica el mes que passarem en aquest fantàstic país. Començarem el nostre periple demà mateix. La primera etapa ens portarà al Bardia National Park, un paradís a la jungla encara poc explotat on, si tens molta molta sort, pots veure algun tigre o rinoceront. Tot i que és molt difícil que això passi, hi ha molts altres bitxos per veure i l'entorn és magnífic. Després anirem a més llocs, però ara no és moment d'explicar-ho.

Enrere queda l'Índia. Curiós país on es pot barrejar el millor i el pitjor. Jo el qualificaria de país surrealista, on poden passar coses com que cada minut algú se t'acosti i et pregunti "which country?" (quin país?) sense més preàmbul, i en rebre la resposta, la conversa s'acabi aquí ja que molts no saben què més dir en anglès... O que hagis d'anar pel carrer esquivant les diarrees de vaca mentre una forta olor a espècies t'arriba per una altra banda... O que a un riu estinguin banyant un mort just abans de cremar-lo, mentre una vaca caga a la riba, mentre algú llença les escombraries al riu, mentre uns nens es banyen a uns quants metres de l'escena anterior... Quin país! Viatjar per l'Índia pot ser una mica dur. Han estat 5 setmanes sota una calor i una xafogor sufocants i estem contents d'haver entrat al Nepal, un país amb una cultura molt semblant però una mica més modern, net i civilitzat.

La darrera etapa a l'Hindustan ha estat a Varanasi. Personalment és el lloc que més m'ha agradat (a part de l'Himàlaia, òbviament!). Es percep ràpidament el caire místic de la ciutat. Centenars de devots hindús s'acosten a les aigües del Ganges per purificar-se i netejar els seus pecats en el riu més sagrat de l'Índia que a la vegada, paradoxalment, està altíssimament contaminat.



Els colors de les escenes amb la gent banyant-se als ghats mentre surt el sol poden ser espectaculars però fa esgarrifar el veure com la gent es beu unes aigües absolutament plenes de merda o com s'hi banyen els nens.



Els carrerons de darrera dels ghats són una meravella per passejar i perdre-s'hi i m'hagués quedat hores parat a Dasaswameth Ghat, fent fotos a la fruita del mercat, als conductors de rickshaw o a les vaques... o a qualsevol escena quotidiana que pugui passar.



El viatge de Varanasi a Katmandú no va ser fàcil. 24 hores combinant tren, autorickshaw, furgoneta i taxi. Vam sortir de Varanasi el dia 11 al vespre. Vam passar la nit en un tren que ens portava a Nautanwa, quasi a la frontera. Durant la nit el monzó va fer de les seves i vàries tempestes van descarregar sobre el tren. Anàvem en classe FC (un compartiment amb lliteres per dues persones només) però per molt bona classe que fos, això no va evitar que es formessin goteres al sostre i que a mitja nit hagués d'anar canviant de postura i lloc per esquivar les gotetes fredes que anaven caient sobre el meu llençolet de seda. Camí de Sunaili, a la frontera, l'autorickshaw on anàvam es va esconyar, i la darrera etapa (després de la paperassa per obtenir els visats i dinar una truita a cuitacorrents) va consistir en 8 hores enxovats en una furgoneta, per acabar als afores de Katmandú, en plena nit, discutint amb els taxistes un preu prou raonable per portar-nos a l'hotel, al barri del Thamel. Sort que ja tenim el cul pelat de regatejar i ens les sabem totes. Amb mi no poden!

M'encanta Katmandú! Hi ha birra "Everest"!

Els menjadors del Temple Daurat d'Amritsar

Amritsar és el centre espiritual de la comunitat Sikh de la Índia. Milions de persones hi pelegrinen cada any, particularment al Golden Temple (Temple Daurat) que diuen que està fet amb 750 kg d'or.

Cap allà que hi anem la Gemma i jo. A l'entrada ens fan treure les sabates i els mitjons (collons, portava els peus nets de l'hotel i ara se m'enguarraran de debò; espero no pillar fongs!) i ens els hem de netejar en una espècie de bassalet on corre l'aigua.

A l'entrada ens adonem de l'espiritualitat del lloc. La majoria de gent que visita el temple són autèntics devots sikh que van donant petons al terra, fent oracions, etc. El temple està situat en el centre d'un llac enorme artificial, i molta gent s'hi banya, fent pregàries. Amb la calor que cau, ens vindria de gust, però ves a saber el que pots pillar si t'hi suques.

Hi ha una cua interminable per veure el temple per dins, així que ho deixem per a la nit, i decidim "anar a dinar". I és que els temples sikh tenen la peculiaritat que ofereixen dinar i allotjament gratuït a tots els visitants. Totes les persones, siguin laiques o de qualsevol religió, hi són benvingudes. Aquesta religió també es caracteritza per no reconèixer el sistema de castes i proclama la igualdat entre tothom. Tot un exemple a seguir!

Ens dirigim als menjadors, que estan situats en un altre edifici. Com que no tenim ni idea de com funciona el tema, fem el que es fa en aquests casos: fer el que fa tothom. A les escales de l'entrada hi ha una colla de senyors que reparteixen unes safates d'alumini amb compartiments, coberts i un got. Tot està força net (tenint en compte el país on som). Seguim la gentada al pis de dalt, on hi ha més gent esperant a una mena de balconada.

De seguida s'obren unes portes i entrem a l'interior d'una gran sala. La gent, corrent, s'asseu al terra perfectament ubicada en fileres, amb els peus creuats. Una mica més i ens quedem sense lloc! Apareixen més senyors amb safates i galletes que reparteixen aigua, chapati (uns pans plans), daal (llenties), unes verduretes amb curry i arròs amb llet de coco de postres. Tot està prou bo!

Davant tenim un nen i una nena molt macos que es nota que hi deuen venir sovint, ja que de sota la roba treuen unes espècies per condimentar el plat (mare meva, si ja pica un munt!).

Ens ho mengem tot i, quasi els darrers, sortim per la porta. Increïble, en 10 minuts hem menjat en aquesta sala unes mil persones, i de seguida hi entraran unes altres tantes!!! Al pis de sota entreguem les safates i la Gemma encara té l'oportunitat de beure un chai (te amb llet, la beguda més popular de la Índia).

I tot això gràcies a la feina dessinteressada de milers de voluntaris que netegen el terra, fan te, cuinen, netegen plats i gots, pelen alls i patates, reparteixen el menjar, recullen... Podem veure la feina de tots ells, des de nens fins a avis, tots units. Fins i tot nosaltres som convidats a participar.

No sé... em poso a comparar amb l'església catòlica i no hi trobo pas massa coses en comú...

Al final també veiem la màquina de fer chapati, una maquinària en línia dins d'una sala que produeix aquests pans en sèrie. Calen uns cent mil pans per alimentar totes les boques que passen a diari pel menjador.

Marxem del Temple Daurat pensant en l'hospitalitat que hem rebut i amb els peus ben bruts...

Hindustan, zindabad!

Dharamsala va resultar ser una mena d'oasi dins l'Índia: temperatura agradable, relativa netedat i ordre, poc soroll, circulació relativament ordenada, menjar més o menys occidental i amb possibilitat que no fos picant, ningú et va oferint coses constantment pel carrer... i un llarg etcètera.

Això es va acabar en arribar a Amritsar, una ciutat de la regió de Punjab que es troba a tan sols 30 km de la frontera amb Pakistan i on hi viuen més d'un milió de persones: calor sufocant i xafogosa, soroll eixordador i clàxons sonant incesantment, circulació caòtica i temerària, merda i escombraries pertot arreu, menjar picant i conductors de rickshaw que no et deixen ni respirar, és a dir, l'Índia de veritat.

En aquesta ciutat hi ha varis temples per veure, però el que més m'ha cridat l'atenció del que he vist, per surrealista, sorprenent i, perquè no dir-ho, en certa manera, gratificant, és la cerimònia de tancament de la frontera amb Pakistan.

A Attari, a 30 km d'Amritsar, la carretera creua la frontera per passar al Pakistan, però només està oberta de 10 del matí a 4 de la tarda, i cada dia a les 6 de la tarda hi ha una cerimònia de "tancament de la frontera".

Com que ens havien dit que valia la pena veure-ho, cap allà hi vam anar abans d'ahir, embotits en un taxi compartit i suant de valent la cansalada. El primer que em va cridar l'atenció és la gran expectació que creava entre els indis: allà hi havia unes cinc mil persones, i de totes elles tan sols un centenar escàs érem guiris.

Després de formar dues cues (una per dones i una per homes) que els indis sistemàticament trencaven entre corredisses (colant-se descaradament) quan els soldats no miraven, finalment vam accedir a la zona VIP (els guiris hi teníem accés) des d'on podríem veure l'espectacle. I és que, en el fons, es tractava d'un espectacle, no d'una cerimònia.

La frontera està formada per dues tanques filferrades paral.leles. On es troben amb la carretera hi ha dues portes de metall, cada una amb la bandera i el nom del seu país. A banda i banda de la carretera hi ha grades pels espectadors i a uns 100 metres de la frontera, a banda i banda, uns grans amfiteatres.

Quan vam arribar, aquests amfiteatres estaven curulls d'indis fotent la més gran de les festes, onejant banderes del país, cridant... i al bell mig de la carretera hi havia un gran grup de noies adolescents ballant de manera desenfrenada al ritme de la música que sonava a un volum eixordador. A la part Índia ja no hi cabia ni una agulla. Des d'on érem també podíem veure la banda pakistanesa, on hi havia força menys gent (segurament perquè ara estem en Ramadà). Tot i així, també fotien una bona gresca.

Puntualment, la cerimònia va començar. Una mena d'animador de segona va aparèixer i va posar el micro davant de la boca d'un dels militars que estaven formats i vestits de manera, cal dir-ho, una mica ridícula (amb un barret amb una mena de cresta). El soldat tot d'una es va posar a fer un crit que es va perllongar durant força segons, i a la banda pakistanesa va passar el mateix. Era com si competissin per veure qui tenia més pulmons! El soldat pakistanès va aguantar més segons però l'indi tenia més xorro de veu.

El crit es va anar repetint i mentrestant els soldats anaven desfilant cap a la porta, en parelles o grupets, donant grans passes i patades al terra, aixecant les cames rectes de manera grotesca, com amb una mena de demostració de força.

Mentrestant la gent del públic cridava entusiasmada, animant els soldats o entonant cants patriòtics: Hindustan, zindabad! (Visca l'Índia!) Nosaltres no ens sabíem els eslògans i amb aquell ambient se'm van quedar les ganes de participar, però encara vaig tenir temps d'onejar una bandera de l'Índia que algú em va deixar.

I és que, amics, l'ambient que es respirava era festiu i de sana rivalitat. En cap moment vam veure cap gest de menyspreu cap a l'altra banda de la frontera ni de bel.licisme. Tot el contrari, el missatge que semblava desprendre's era: "mireu quina festa muntem els dos països plegats".

I aquí és on ve el punt més sorprenent i surrealista (més enllà del fet incomprensible de crear una festa del no res): dues potències nuclears, que fa dos dies s'han esbatussat per Caixmir i que s'han amenaçat mútuament... unides fent una festa pel "tancament diari del pas de la frontera". No sona incomprensible?

La cerimònia es va acabar amb la salutació dels soldats d'ambdues bandes, la baixada i encreuament d'ambdues banderes i els mateixos crits i patades grotesques. Seguidament, una massa d'indis en forma de petita marea humana es va llençar endavant per poder-se fer la "foto" amb la frontera tancada. Els guiris seguíem mirant perplexos, una mica incrèduls al que vèiem.

Però era realitat! Els indis viuen aquesta cerimònia intensament, i als guiris que hi érem crec que se'ns va contagiar una mica d'aquesta festa, i espero que alguna cosa més. I és que hi ha molt per aprendre d'aquestes coses: indis i pakistanesos, hindús i musulmans, a banda i banda de la frontera, units en una festa. Una festa!

No us diu res això?