El dia perfecte a Pulau Weh

El dia perfecte a Pulau Weh comença amb la sortida del sol. Com tots els dies, no? -pensareu-. Però en aquest cas els primers raigs del sol entren directament per la finestra del nostre bungalou i tenyeixen de vermell la mosquitera on estem dormint.



No és temps de fer el ronso. En el dia perfecte a Pulau Weh ens llevem i aprofitem la fresqueta de l'alba per anar a córrer una miqueta. Una miqueta vol dir una miqueta, o potser poquíssim, hauria de dir. Durant aquests sis mesos he anat a córrer tan poc que una rodada de mitja hora em sembla la més dura de les maratons.

Després de córrer suau al voltant del poble d'Iboih, tot contemplant com es desperta la vida del poble i la seva gent, tornem al bungalou i fem estiraments en el nostre porxo que s'alça per sobre del mar, a tan sols uns metres. Normalment no suporto el mal que em fa estirar els isquios però en el dia perfecte a Pulau Weh res fa mal.

Una dutxa freda i ens encaminem al Mama's, on fan uns esmorzars de collons. Un pancake de banana i xocolata em sembla una bona opció. O potser una amanida de fruita tropical? Un suc de papaya o síndria, això segur! Com que hi ha poques taules, les compartim amb l'altra gent que hi ve a esmorzar.



Després, a tan sols unes passes hi ha el centre de submarinisme Rubiah Tirta Divers. Preparem el nostre equip: el BCD, els pesos, el vestit de neoprè, i la resta, i prenem un te mentre esperem a que el vaixell estigui a punt de sortir.

El lloc de la immersió es troba a tan sols uns minuts d'Iboih. Prenem el sol durant el camí i critiquem la resta de bussejadors del vaixell. Ho fem perfectament! I quan arribem al punt de la immersió, acabem de preparar l'equip i ens llancem a l'aigua.

Ens toca un guia molt maco que coneix perfectament el mar i les corrents, i planeja el recorregut tenint en compte totes les variables. Descendim paral.lels a un mur i després naveguem per una pendent on hi ha tot tipus de peixos. Les morenes estan amagades als seus forats i treuen el cap, amb la boca mig oberta, esperant a que algun peixet despistat s'atansi prou com perquè sigui fàcil caçar-lo d'una sola mossegada. També veiem peixos lleó, un banc de jack, alguna tonyina despistada , crustacis, alguns coralls de colors, rajades pigallades, peixos lloro... La llista és interminable.



De sobte, el guia comença a fer un so frenètic colpejant la bombona amb la seva vareta; excitat, els senyala el blau, enllà, i ens fa un gest per mostrar-nos el tipus de peix, i que de seguida tots reconexem: un tauró d'aleta negra, d'uns dos metres de llarg, passa per davant nostre, deixant-nos -quasi- amb la boca oberta.



Un cop dalt del vaixell tothom comenta la seva immersió amb tothom. Tornem a terra, i la Gemma i jo ens submergim en els llibres de peixos per tal d'intentar identificar els que hem vist. Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, els identifiquem de seguida, emplenem els nostres log books i tornem al Mama's, on les simpàtiques cuineres ens faran un chapati amb guacamole; o potser un plat de pasta amb gambes?



No hi ha gaire temps. El vaixell ens espera per a fer una segona immersió a primera hora de la tarda. Aquest cop ens espera bussejar entre núvols de peixos de tots els colors. Aquí i allà hi ha anèmones amb peixets tímids que ens miren porucs. M'agradaria poder-los dir "Tontos, que no us faré res! Només us vull mirar una miqueta!" Ells s'amaguen entre els tentacles de l'anèmona i tornem a treure el nas per veure si he marxat. Ara un pop s'amaga a un forat en veure'ns... Nosaltres al.lucinem amb qualsevol cosa que es mou, però el guia ens ensenya coses rares com nudibranchs quasi invisibles o petits crustacis.



Com que és el dia perfecte a Pulau Weh, no hi ha canvis bruscs de corrent i no hem d'acabar aferrats a la roca perquè la corrent se'ns endugui cap al blau... I quan estem a punt de sortir a la superfície, una tortuga apareix de no-sé-on i neda cap a la superfície, aliena a la nostar presència, per agafar una glopada d'aire i tornar als seus afers, mar enllà.



Un cop a terra ferma, anem al nostre bungalou a dutxar-nos, i passem la resta de la tarda passejant, o llegint o escrivint al balconet de la nostra llar.

El dia ha estat dur, així que quan cau el sol tornem al Mama's. Aquest cop caurà, sense cap dubte, un Chicken Kebab, és a dir, pollastre fregit sobre pa estil pita, sobre una amanida i sota una muntanya de patates fregides, i tot això, mida XL. Després de tants dies de menjar arròs fregit i noodles amb tones de xilis, és a dir, menjar extra-picant, no sabeu com s'agraeix poder menjar una cosa tan simple però tan fantàstica com un pollastre amb patates.

I, per què no? Avui és el dia pefecte a Pulau Weh i, tot i que a Aceh està prohibit l'alcohol, ens fotrem una birreta Bintang!

El dia perfecte a Pulau Weh finalitza on ha començat, dins la mosquitera, protegits de les bèsties xucladores de sang, dormint plàcidament amb la pau que dóna tenir la meva tortugueta al meu costat. Els dos tanquem els ulls i a l'instant veiem milers de peixos en la foscor.

...

Com tothom sap, no hi ha res perfecte en aquest món i Pulau Weh no n'és l'excepció. Hi ha mosquits que sense previ avís s'acosten i et deixen una bateria de picades a la pell. La meva tortugueta es posa malalta i la meïtat dels dies no pot venir a fer immersions. Algun dels guies és poc professional i ens porta a lluitar contra corrents que ens fan acabar tot l'aire de les bombones massa aviat; o potser descendim a 35 metres de profunditat per adonar-nos que estem al mig del no res! Els nostres veïns criden dins del seu bungalow com si es trobessin l'un a cent metres de l'altre, quan la distància que els separa és un pam. I en el nostre s'ha acabat l'aigua corrent i no ens podem dutxar.

I, ah! fer estiraments em costa horrors i em produeix gran dolor, com la resta de dies.

Sumatra, tocant de peus a terra

Ei, que ningú es pensi que ens hem passat tot el mes a Sumatra sucats a l'aigua. També hem aprofitat per moure els músculs de les cames, ja quasi atrofiats, tot pujant volcans o travessant la selva.

El dia següent d'aterrar a Medan vam fer cap a Berastagi, una ciutat que serveix de punt de partida per ascendir a dos volcans, el Gunung Sinabung i el Gunung Sibayak. Havíem pensat fer primer el Sibayak, més accessible, baix i fàcil que el Sinabung, però vam conèixer en Carlos, un madrileny maco però massa xerraire que volia anar el dia següent al Sinabung. Vam pensar que la unió fa la força i el dia següent tots tres i la Tina, una austríaca que es va afegir a darrera hora, agafàvem l'autobús cap a Danau Kawar, punt de partida de l'ascensió.

El dia estava molt ennuvolat i la muntanya completament tapada per la boira però tot i així no vam voler agafar un guia. Ens havíem fet amb un croquis del camí i vàries explicacions de l'itinerari. Entre això i anar preguntant, vam fer cap al corriol que anava ascendint, primer poc a poc per la jungla i després per una colada de lava força pendent. Calia grimpar per la roca humida i això feia entretingut el camí, però vam acabar rodejats per la boira i no vèiem res.



Quasi dues hores després, unes fumaroles de gasos amb olor a sofre i fòsfor ens van indicar que érem propers al cim i, efectivament, al cap de cinc minuts havíem arribat al més alt dels tres cims del Gunung Sinabung (2460 m). A l'altra banda hi havia d'haver un cràter però evidentment, no es veia res. Ens vam esperar una bona estona, esperant a veure si els núvols marxaven, i finalment el Carlos i jo vam anar a fer una volta al voltant del que s'intuïa que havia de ser la vora del cràter.

Ja estàvem tornant capcots per no haver vist res quan de sobte els núvols es van obrir oferint-nos tot el cràter i les fumaroles grogues que en sortien. Van ser només cinc minuts de glòria durant els quals vam poder veure aquella meravella. Havia valgut la pena, després de tot, haver pujat dalt del Sinabung.



Vam haver de fer amb molt de compte la desgrimpada de descens, ja que la roca estava molt humida. El Carlos ens anava dient "Vais escopeteaos!" però cap dels altres tres li fèiem gaire cas, la Tina, veterana del Tirol, baixant en primer lloc com un cabirol.

El dia següent vam tenir més sort i va sortir un dia de cel blau. Ens vam llevar un pèl tard, cansats del dia anterior, però quan des de la nostra mateixa habitació vam veure el Sibayak fumejant, ens vam vestir ràpidament i ens vam dirigir a la seva base, en autobús com el dia anterior, i sense haver esmorzat.



Va ser una ascensió més tranquil·la i avorrida que la del Sinabung però vam poder veure molta més activitat volcànica. Ens vam poder acostar molt més a les fumaroles. Oloren com els pets de la Gemma, si fa no fa, i deixen uns cristallets de color groc adherits a la roca, que la gent de la zona recull en sacs per vendre. Des del cim (2094 m) vam poder veure la piràmide del volcà Sinabung, que havíem pujat el dia anterior. Quina muntanya més maca! Va ser una pena que el dia fos tan gris.





Vam descendir per un corriol molt pendent que va posar a prova els nostres genolls, de tal manera que, un cop a la base, ens vam sucar una bona estona en uns banys termals que diuen que guareixen tota classe de malalties de la pell.

Va ser una bona entrada a Sumatra, i el trekking de dos dies que vam fer al parc nacional de Gunung Leuser va ser una bona continuació. Ens hi vam dirigir just després de visitar Pulau Banyak. La situació d'aquest parc, perdut entre muntanyes, fa que sigui poc visitat. Per aquesta raó, la majoria de turistes que volen veure orangutans i altres micos es dirigeixen a Bukit Lawang, molt més accessible.

Nosaltres vam triar no anar a Bukit Lawang precisament per aquesta raó, i vam encertar. Allà els orangutans són semi-salvatges, els guies els alimenten (quelcom que no s'ha de fer) i van cridant pel bosc sense respectar la vida animal, entre d'altres coses. Quasi que és més un lloc per anar de festa que per a veure animals.



En canvi, on vam anar nosaltres, avançàvem sols per una veritable selva, amb arbres que assolien fàcilment els 30 metres d'alçada. El nostre guia era molt competent i amb ell vam poder veure fins a 9 orangutans completament salvatges. Els oragutans tenen una panxa tan gran i rodona que sembla que s'hagin passat la vida bevent cervesa. Es mouen àgilment però lenta per les branques i lianes, passant d'arbre a arbre d'una manera sorprenent. Et miren i segueixen amb les seves coses, tranquil·lament.



Com a trekking, però, la caminada no va ser gaire cosa. Ens passàvem les hores mirant cap amunt tot buscant bitxos, o menjant, però caminar el que es diu caminar... El nostre guia era un excel·lent cuiner però es passava massa estona recollint llenya, fent el foc, cuinant i rentant els plats.

- "Ja és l'hora de dinar? Però si quasi no hem caminat! No tinc gens de gana!"

Vam dormir en un petit campament muntat el costat d'un riu d'aigües tèrboles. Al costat hi havia una sorgència força gran d'aigües termals i al final de la primera etapa ens vam sucar a l'aigua del riu que, barrejada adequadament amb les aigües termals, tenia una temperatura d'allò més agradable, tot i que en vam sortir amb el cul ple de sorra.

"Orangutà" significa, en la llengua Bahasa Indonesia, "home que viu al bosc". Però vam veure altres "homes del bosc", com macacos, els més atrevits, tant que a vegades, furtivament, s'acostaven al nostre campament per veure què podien robar-nos, i micos Thomas' Leaf, aquests més tímids i porucs. També vam veure molts altres animalons, més petitets però no per això menys interessants.



Amb aquests dos dies per la selva es van acabar les activitats "sobre la terra" a Sumatra. Ara mateix som a Pulau Weh, a l'extrem oest de Sumatra, després de dos dies interminables d'autobús, si és que es poden anomenar "autobús" els vehicles plens de fum de tabac on ens vam haver d'entaforar llargues hores...

I aquí comencen les activitats "sota l'aigua"...

Pulau Banyak

Cada any a Indonèsia moren unes quantes persones per causa dels cocos. I no parlo d'indigestions, de cocos en mal estat o del monstre que es menja els nens petits com jo. M'estic referint a les caigudes de cocos.

Pulau Banyak és un arxipèlag a la costa sud-oest de Sumatra que compta amb unes 40 illes tropicals que no s'aixequen més d'un o dos metres sobre el nivell del mar i que estan farcides de palmeres cocoteres. En els dies que vam passat a l'arxipèlag, de tant en tant sentíem el so sord d'algun que altre coco impactant contra el terra sorrenc.

Però a Pulau Banyak no hi mor gaire gent, per caiguda de coco.

La raó? La gran majoria de les illes estan deshabitades, o hi viu molt poqueta gent. Durant els anys 90 vàries illes comptaven amb bungalows i hi havia força afluència de turistes, però el gran tsunami del dia de Sant Esteve del 2004 i el terratrèmol que hi va haver la primavera de 2005 no van deixar cap bungalow en peu. Ara l'arxipèlag ja està força recuperat però arreu es poden veure encara les cicatrius de la tragèdia: illes mig enfonsades en el mar, esculls de corall desapareguts, cases deshabitades, grans àrees de palmeres mortes...

Afortunadament, poc a poc comencen a haver-hi establiments pels turistes, petits i molt bàsics, i tímidament les illes comencen a ser visitades de nou. Quan vam veure que es tractava d'un lloc remot i molt poc visitat i vam veure les fotos de les illes vam decidir que havíem de visitar-lo.



Vam arribar a Pulau Balai, l'illa més poblada, a bord d'un petit vaixell de càrrega que també fa de transport per passatgers. De seguida vam visitar la petita oficina de Yayasan Pulau Banyak (YPB), una ONG que es dedica a l'estudi i la protecció de les tortugues marines a la propera illa de Pulau Bangkaru.

El dia següent salpàvem de bon matí en una llanxa cap a l'illa. En dos hores hi vam arribar, i l'Arianto i els seus nois ens van venir a rebre a la platja, ajudant-nos a desembarcar emmig de les onades. Pulau Bangkaru és una illa totalment verge, salvatge i protegida per la llei, de manera que tant la via terrestre com la marina floreix pertot arreu.



Vam passar tres dies fantàstic a l'illa. Cada vespre, després de sopar, acompanyàvem als nois a fer la patrulla nocturna, que consistia en recórrer la propera platja de les tortugues prenent dades del nombre, l'espècie, mida, etc. de les tortugues que entraven fins el final de la platja, poc a poc i pesadament, en netejaven un tros, feien un forat ben profund, hi dipositaven la vora del centenar d'ous, tapaven el forat i, exhaustes per l'esforç, tornaven encara més pesadament a l'aigua.

Ens hem enamorat de les tortugues en aquest viatge. Veure un animal tan fort i alhora tan absolutament inofensiu, fer tota aquesta feina, acaba arribant al cor. Per això un dels matins va ser especialment especial: el niu de tortuga Leatherback que hi havia just davant del "quarter general" d'YPB, estava eclosionant.

Vam poder contemplar com la vora de 50 tortuguetes Leatherback feien el seu camí, caòticament, fins l'aigua. Quina escena tan entendridora!



Les patrulles matineres consistien sobretot en recollir les escombraries que arriben diàriament a la platja i recollir dades de les tortugues que havien posat ous després de la patrulla nocturna. En una d'aquestes patrulles vam veure un dels cocodrils que habiten els riuets de l'illa i que desemboquen lliurement al mar. Estava prenent el sol a la sorra i quan ens va veure va córrer a refuguar-se al mar. De què tenia por? El proper cop que em fiqui al mar pensaré que un cocodril em pot mossegar el cul.



També vam veure vàries serps, dracs (d'un metre de llargada aproximadament) i molts crancs. Les tardes eren lliures i les vam passar a les platges, jugant amb les grans onades que hi arribaven (properament intentaré penjar algun video i ho veureu...) o gaudint de la companyia dels nois d'YPB que, cal dir-ho, eren encantadors i es prenien molt seriosament la seva feina (i cuinaven de p*** mare!).



Tampoc va tenir preu el, per ser Sumatra, petit, terratrèmol que vam viure. Recordo que era de nit i seia a la sorra de la platja de les tortugues, esperant a la foscor a que una d'elles acabés de fer el forat per deixar-hi els ous (a les patrulles no estan permeses les llums ni els flaixos). De sobte el terra es va sacsejar com una coctelera, com si fos elàstic, primer tímidament i després de manera força evident. Semblava que estiguéssim asseguts sobre un gran animal a punt d'aixecar-se i posar-se a caminar. Els nois es van quedar callats uns moments i quan tot plegat es va acabar l'Arianto va dir: "No problem". Pel tipus de tremolor, ells ja sabien que no hi havia perill de tsunami.

Després de Bangkaru tocava una altra mena d'illa. Ens vam dirigir a Pulau Tailana, una illa que deu fer 4 hectàrees de superfícia, plana i plena de cocoters, on tan sols hi ha un allotjament molt bàsic consistent en 3 bungalows (una cabana amb un matalàs a terra), un lavabo i una cuina-menjador.



Aquí vam passar 4 dies fantàstics. Havíem llogat un caiac biplaça i cada dia fèiem una excursió a alguna de les illes que rodegen Tailana, totes elles absolutament deshabitades. Navegàvem per aigües poc profundes de color turquesa; desembarcàvem en platges paradisíaques de sorra blanca totes per a nosaltres sols; vèiem animalons des del caiac: un tauró d'escull, una guitar ray (un altre tipus de tauró), una serp de mar ben bé de dos metres...



No vam tenir gaire bon temps a Pulau Banyak. La majoria de dies van ser ennuvolats i cada tarda vèiem aproximar-se una gran tempesta per l'est. Després d'una posta de sol espectacular, queia un gran aiguat amb molts llamps i trons, que assaboríem llegint un llibre o al llit, dins la mosquitera.



Tot i així van ser uns dies inoblidables i encara ara, que som a Pulau Weh, ens en recordem. Les fotos parlen per sí soles, assaboriu-les!

I el proper cop que passeu per sota d'un cocoter, mireu amunt, per si de cas...

Volta a Bali en moto

Després de Sulawesi ha tocat Bali. La raó principal per haver vingut a aquesta illa ha estat poder extendre el nostre visat a Indonèsia 30 dies més. Les oficines d'immigració de Bali són les que posen menys problemes a l'hora de fer aquest tràmit. Ahir, per fi, ens van retornar els passaports amb el segellet dels ous.

Mentre ens tramitaven l'extensió ens hem dedicat a voltar per Bali. A l'illa ara estan de ple en l'estació plujosa i, aquest any, és més plujosa del normal. El dies es lleven més o menys ennuvolats i cada tarda i nit cau un ram que a Catalunya sortiria al Telenotícies. Això ens ha capgirat una mica els plans.

El primer dia, des d'Ubud, vam llogar unes bicis per explorar el paisatge i els pobles del seu voltant. El veritable tresor de Bali no són les seves platges (ni molt menys, a la Costa Brava tenim platges molt més maques) sinó els seus camps. Els balinesos són uns grans artistes (en el sentit més ample de la paraula) i són capaços de transformar una cosa tan ordinària com un camp d'arròs en un vertader jardí. L'interior de Bali està esquitxat de camps d'arròs d'un verd intensíssim disposats en forma de cascades, a vegades amb formes capricioses. Passejar per aquests indrets pel matí o una tarda assoleiada és tot un plaer.



Els balinesos també són extraordinàriament devots. Hi ha temples pertot arreu, fins i tot a les cases. A la homestay on estem allotjats hi ha un temple que deu ocupar uns 100 m² del jardí, i cada matí la iàia de la família posa ofrenes als esperits (en forma de petit tall de fulla de banana amb arròs i flors) per tots els racons del jardí.

L'excursió en bici ens va servir per descartar l'opció "ruta en bici", per la xafogor inaguantable dels matins i l'alt risc d'aiguats, especialment a les tardes... i per l'extrem mal de cul que va agafar la Gemma amb tan sols un matí de bici.

Descartada, doncs, l'opció de bici, per què no provar unes motos? Jo mai havia conduït una moto, però vam triar unes scooters de 110cc amb el seient prou baix com per a que pogués arribar al terra amb els peus (no s'accepten comentaris sobre això).

El primer dia en moto vam fer una petita ruta al voltant d'Ubud, sense equipatge, i vam visitar alguns temples de les rodalies. Va anar prou bé, així que el dia següent, carregats només amb l'equipatge "de muntanya" ens vam llençar cap al nord, a la conquesta del Gunung Batur, un dels volcans actius de Bali.

Tan sols arribar a Toya Bungkah, el poble que hi ha a sota del volcà, vam trobar un guia (més aviat ell ens va trobar a nosaltres) que per un preu no massa desorbitat ens faria de guia el dia següent. Aquella mateixa tarda es va desfermar la més bèstia de les tempestes. Va caure un gran aiguat acompanyat de molt aparell elèctric. Estàvem sopant a un warung makan quan va caure un llamp a escassos 50 metres. L'espetec va ser tan fort que la mestressa de la casa va sortir a tancar la casa, posant uns matxets a sota de les portes, per tal de "foragitar els mals esperits".

Durant la nit la pluja va seguir caient intermitentment. Per això ens vam sorprendre quan a l'hora convinguda -les 3:45 de la matinada- el nostre guia es va presentar a la nostra habitació. Vam començar l'ascens sota una pluja fina. Ens acompanyaven dos nois alemanys nefastament equipats. Un bon guia no els hagués deixat pujar en aquell estat, però a Toya Bungkah el que mana són els diners. Cada 15 minuts havíem de parar a descansar perquè els alemanys no aguantaven, i això que devien ser de l'edat de la Gemma!

Vam arribar al cim amb la claror de l'alba, amb molt de vent i una boira que no deixava veure a més de dos pams de distància. Havíem pujat el Gunung Batur, però podríem haver pujat el Matagalls i hauria estat el mateix. Tan sols un moment es va trencar la boira per deixar-nos veure un dels cràters amb una petita fumarola. Quin desastre!



Aquella mateixa tarda vam tornar a Ubud. Pujar muntanyes amb aquest temps era perdre el temps (i els diners). Vam decidir enfilar cap a la costa, i el dia següent vam rodar fins a Padangbai, un poble de costa sense res a destacar a part de tenir un fons marí molt interessant.

Vaig decidir finalitzar el curs PADI Advanced Open Water a Padangbai, i entre tots els operadors de submarinisme vam trobar l'OK Divers, un centre operat per una parella de txecs molt enrotllats.

El dia següent pel matí enfilàvem cap a la costa sud de Nusa Penida, fins a un punt anomenat Manta Point. La Gemma i jo estàvem una mica cagats abans de ficar-nos a l'aigua per les grans onades que xocaven contra els penyasegats de la costa generant grans castells d'escuma blanca. La barca, força gran, es movia de mala manera i posar-se l'equip en aquelles condicions va ser difícil. Ens vam llençar al mar marejats del tot però sota l'aigua la cosa va canviar, tot i que encara estava prou moguda i amb força mala visibilitat.

Com el seu nom indica, Manta Point és un lloc ideal per veure Manta Rays, un parent del tauró, pla i amb grans aletes laterals, que pot arribar a tenir una envergadura de 6 metres. La nostra immersió havia estat una merda fins que l'Adam, el meu instructor, va començar a colpejar frenèticament el seu tanc per cridar la nostra atenció: dues ombres s'acostaven plàcidament des del blau. Jo portava la càmera que m'havien deixat i m'hi vaig acostar, fins que vaig distingir els bitxos en qüestió: eren dues Manta Rays, d'uns 3,5 metres d'envergadura. Una d'elles venia directament cap a mi i em vaig quedar quiet. Al costat d'un bitxo tan gran et sents realment petit i vulnerable en aquell medi, però em va semblar que la manta estava molt tranquil.la i jo també em vaig sentir tranquil, tot i que molt excitat. Més endavant una altra Manta Ray, prenyada, va passar tranquil.lament pel nostre costat.





La segona immersió va ser molt més calmada. Ens vam moure a la costa nord de Nusa Penida, amb unes aigües molt més pacífiques, i vam bussejar en un jardí de corall. La càmera de fer fotos s'havia quedat sense bateria i no vaig poder fotografiar la tortuga que la Gemma va descobrir ni la diversitat de peixos de colors que vam veure.

El dia següent la ruta ens va portar a Amed, un tram de la costa nord de Bali encara més lleig, o almenys era lleig amb el temps gris i plujós que feia. El mar estava molt mogut, amb grans onades, i no pagava la pena bussejar. Va ser una pena perquè a prop s'hi troba el Liberty, un gran vaixell submergit a només 50 metres de la costa. Aquella tarda va tornar a caure un ram històric. Aquest fet i que ens van avisar que els nostres passaports ja havien rebut la seva extensió del visat, van ser motius suficients per tornar ahir a Ubud, on vam pendre decisions:

Farts del mal temps a Bali i de que s'hagi de pagar per quelcom tan senzill com pujar un volcà, i conscients que a l'est de Java (on volíem dirigir-nos ara) farà el mateix temps, ens anem a Sumatra! Demà volem a l'illa més occidental d'Indonèsia, on creiem que farà un temps més estable.

A Sumatra passarem el darrer mes del nostre viatge. Ens hi esperen unes quantes cireretes finals que ja anirem desvetllant.

Els Reis ens porten tortugues!

La darrera part del viatge a Sulawesi l'hem passat a Pulau Bunaken, una illa a l'extrem nord-est de Sulawesi famosa mundialment pels submarinistes. S'hi poden veure tortugues, mantes, taurons, tota mena de peixos petits i coralls.

Pulau Bunaken i les illes properes estan rodejades per esculls d'uns 2 a 5 metres de profunditat. A uns 100 metres de la platja de sobte l'escull cau dels 5 als 40 a 60 metres de profunditat, en un mur impressionant. En aquests murs ens hem passat dos dies bussejant i també hem fet tres immersions.

La primera la vam fer en un indret anomenat Sachiko's, un lloc ideal per veure taurons a primera hora del dia. El nostre guia en va veure un però ni la Gemma ni jo en vam veure cap. De fet, vam quedar impressionats per la forta corrent que hi havia tan bon punt ens vam submergir. Vam començar a viatjar sota el mar a gran velocitat paral.lels al mur i, donat que som submarinistes amb poca experiència, va ser quelcom nou per a nosaltres. De totes maneres, la visibilitat no era tan bona com a les Illes Togean. Tot i així vam gaudir d'una immersió en un lloc i en unes condicions noves per a nosaltres i vam veure multitud de peixos i altres criatures marines.

Immersió a Sachiko's, Pulau Bunaken, Sulawesi (Indonèsia) from Eduard Garcia on Vimeo.

La segona immersió la vam fer de nit. Vam muntar en la barca amb una posta de sol preciosa i plena de color, vam desplaçar-nos al lloc triat per la immersió, Cela-Cela, i vam esperar a que no quedés cap llum al cel per llençar-nos a l'aigua. Era la meva primera immersió nocturna i la vaig trobar fascinant, tot i que al principi estava una mica nerviós. Vam poder veure molts tipus de crancs, un d'ells enorme, molts crustacis amagats en els forats del mur, als quals els brillaven els ulls, una mena de llimacs que no sabem com es diuen en català (en anglès, nudibranchs) de tots els colors...

I la tercera immersió va ser el matí del dia de Reis. El lloc escollit era Turtle City (Ciutat Tortuga). Als 5 minuts de submergir-nos i començar a inspeccionar el mur, a uns 20 metres de profunditat el nostre guia va descobrir una gran tortuga dormint en una relleix del mur. Va ser tan emocionant veure aquell bitxo tan gran i tan maco, amb varis peixos dormint sobre la seva closca! Però això no va ser tot; uns minuts després una altra tortuga sortia del seu amagatall al mur i nedava poc a poc per sobre dels nostres caps cap al blau infinit del mar. I, com sempre, vam gaudir de la mateixa profusió de peixos de colors i altres bitxos.

Tortuga dormint a Turtle City, Pulau Bunaken, Sulawesi (Indonèsia) from Eduard Garcia on Vimeo.

Aquella mateixa tarda, bussejant pel mur (quan dic "bussejant" em refereixo a capbussar-se a pulmó, amb tub i sense bombona d'oxigen) vam veure 6 rajades pigallades i una altra tortuga nedant per sota nostre, a uns 20 metres de profunditat. La vaig intentar seguir però em vaig quedar sense aire, evidentment, molt abans que ella.

Van ser dos dies memorables a Pulau Bunaken, gaudint del mar i augmentant la nostre experiència en immersió i busseig, passant estones descansant, gaudint cada tarda d'una posta de sol inoblidable i menjant grans àpats on mai faltava el peix fresc. En n'hem atipat!

L'única pega, i no és poca cosa, és que no vam poder gaudir gens de la platja. La raó són els quilos i quilos de plàstics, llaunes i deixalles similars que s'acumulen a les platges de Bunaken cada dia quan baixa la marea, procedents de la ciutat de Manado. Ni els indonesis tenen cultura de no llençar escombraries ni el seu govern té els mitjans per recollir-les i tractar-les.

És un gran problema que amenaça el tresor que s'amaga sota les aigües de Pulau Bunaken. O els indonesis se n'adonen que han de protegir els seus tresors o aviat es començaran a trobar tortugues, dofins i taurons mort per la ingestió de plàstics i cap submarinista s'hi voldrà acostar.

Retorn al paradís

Hi pot haver alguna manera millor de començar l'any que llevar-se d'hora i anar a fer caiac per una illa plena de cales tropicals desertes, flanquejades per penyasegats de roca, palmeres i jungla i amb les aigües més cristal.lines que us pugueu imaginar?



Doncs això és precisament el que vam fer el primer dia del 2011. Amb una mica de ressaca, cal dir-ho, de la festa de la nit anterior, que va consistir en beure còctel a base d'arack, la beguda per excel.lència del lloc, i contemplar com ballen ens indonesis, sempre en rotllana agafats de les mans i fent un pas a l'esquerra i dos a la dreta mentre mouen amunt i avall els braços al ritme de la música, sempre igual, constantment. És increïble! Com poden no cansar-se de ballar així tota la nit? Nosaltres, evidentment, també ho vam provar, però de seguida ens avorríem.



Pulau Kadidiri és una de les Illes Togean, situades al centre del golf que hi ha a la part central de la gran illa de Sulawesi. La illa és pràcticament inhabitada; tan sols tres petits "resorts", per anomenar-los d'alguna manera, donen una mica d'apecte humanitzat a una petita porció de l'illa. El mar que la rodeja està ple de coralls de mil formes i colors, alguns d'ells realment espectaculars, on viuen els peixos més simpàtics i acolorits que hagi vist mai. L'aigua està molt neta i la visibilitat sobrepassa els 30 metres, el que fa la illa un paradís per bussejar i fer immersions.

Però, ai! Cada paradís té el seu petit peatge. A Koh Rung van ser les 200 picades de sandflies que em van estar picant durant molts dies, i aquí va ser una gran febrada que em va pujar la febre per sobre dels 39 graus i que em va inutilitzar durant 2 dels 4 dies que vam estar-hi. Va ser una pena, perquè el lloc no podia ser més maco. Dormíem en un bungalow a 15 metres de l'aigua; durant la nit la remor de les suaus onades ens acompanyava en els nostres somnis. Els crancs es ficaven a la nostra habitació (i també les "cuquis") i tan sols 20 metres endins de l'aigua estàvem bussejant en un univers de corall i peixos multicolor.

A Kadiriri vam fer 3 immersions. La primera d'elles va consistir en una visita a un avió bombarder B24 japonès de la Segona Guerra Mundial, enfonsat a 22 metres de profunditat. L'aparell es troba en molt bon estat després de 70 anys, i encara es poden admirar les hèlixs, una roda, la cabina dels pilots i, evidentment, els coralls i els peixos que han fet del lloc la seva llar.

La segona immersió vam visitar un jardí de corall preciós. Recordo un corall enorme (de quasi 3 metres d'enverdadura) amb forma de vano que em va deixar bocabadat. I la tercera vam explorar un mur marí espectacular; a la nostra dreta una paret plena de criatures marines i a la nostra esquerra un univers blau infinit, amb una visibilitat excel.lent.



Qualsevol persona que li agradi el mar hauria de visitar Pulau Kadidiri, i no quedarà pas decebuda!

Aventureta a Tana Toraja

Ja quasi que queden lluny els tres dies que vam passar patejant la zona nord de Tana Toraja. Va ser una manera ben diferent de passar el Nadal. Les muntanyes no eren tan espectaculars com esperava però va pagar la pena igualment. El paisatge absolutament verd, esquitxat aquí i allà de camps d'arròs disposats en terrasses de formes capricioses i els petits pobles amb les cases típiques en forma de casc de vaixell invertit, van ser motiu suficient per visitar la zona. La nit de Nadal amb una família de camp i l'aventureta de perdre'ns sota la tempesta, van arrodonir l'experiència.



La cosa va anar així:

El dia 23 al matí negociàvem amb dos motoristes el preu per pujar-nos a Battutumonga, el poble d'on volíem començar a caminar. El 40 minuts de moto per pistes asfaltades amb grans pendents van ser excitants, i encara em vaig exitar més quan vaig veure que el motorista que m'havia portat a mi no tenia mà esquerra. Com dimontri podia conduir una moto en aquelles condicions i per aquells pistots plens de bonys?

Abans de començar a caminar vam ensumar que hi havia funeral al poble. Efectivament, en una mena de plaça rodejada de cases tradicionals s'estava produïnt la massacre del búfal. Un d'ells era albí (de color blanc). Tan sols les famílies amb molts calers se'ls poden costejar, ja que valen uns 20000 euros. Hi havia centenars de convidats i es notava que era un dels funerals grossos.

No ens hi vam estar gaire perquè teníem uns 16 km al davant amb constants puja-i-baixes, i de seguida ens vam posar en camí. Caminàvem per una pista estreta però asfaltada contemplant el paisatge. Boscos, camps d'arròs, camps inundats d'aigua, cases tradicionals i, de tant en tant, cementiris Toraja, coves excavades en parets de roca a la base de les quals encara descansen la mena de carros que han servit per a transportar el difunt a la seva tomba.

Ens orientàvem amb un mapa a escala 1:85000, l'únic disponible de la zona, i preguntàvem aquí i allà per comprovar la bona direcció de la marxa. Tota l'estona vam caminar per pistes que serveixen per connectar els llogarrets i no vam necessitar més detall tot i que vam constatar que hi faltava de tot, camins i pobles inclosos.

Cap a migdia va començar a caure una pluja fina però en poca estona va tornar a lluir el sol una mica. Tot i així, grans núvols de tempesta s'alçaven al sud i no vam aturar-nos gaire. Cap a quarts de quatre arribàvem a l'únic allotjament de Pangala, el destí de la nostra etapa, senzill però suficient.



Va ser arribar i començar a descarregar la tempesta, i amb la Gemma vam comentar la sort que sempre teníem amb la pluja: era arribar a cobert i posar-se a ploure. La dutxa d'aigua freda, amb la remor de la pluja com a rerafons, ens va sentar meravellosament, i quan la pluja va afluixar vam anar al centre del poble a buscar algun Warung Makan (casa de menjars) on poder omplir el pap. Com sempre el menú va consistir en arròs, verdures i pollastre.

El matí següent, vigília de Nadal, ens vam llevar d'hora perquè havíem de caminar quasi 20 km amb un port de muntanya pel mig. Després d'esmorzar galetes i una "litrona" de cafè (el cafè Toraja és molt bo) vam enfilar la pista que ens duia a Baruppu. En tot el primer tram ens vam anar creuant amb tot de gent que baixava al mercat de Pangala, probablement a fer la compra de Nadal. Tots ens saludaven amables: "Hey Mister! Where do you come from?" Selamat Natal!" Quan els dèiem que som de Barcelona era inevitable, a tot arreu però especialment aquí, l'al.lusió al futbol. "Messi! Imiesta! Xavi! Puyol!" Se'ls sabien tots!



En 3 hores passàvem Baruppu, equador de l'etapa, i més amunt ens aturàvem en un petit prat a descansar, beure aigua, contemplar el paisatge de verd intens que teníem a sota i comentar què fàcil estava resultant l'etapa. A quarts d'una ens tornàvem a posar en marxa i llavors, de sobte, tot va canviar. La pista es va anar deteriorant fins a convertir-se en un sender erosionat per les pluges. El sol es va amagar rere uns núvols que ràpidament es van anar fent espessos, i en poca estona començava a caure una pluja fina.

Res d'això hagués estat greu si, més endavant, no haguéssim arribat a una bifurcació del sender que, evidentment, no estava marcada al mapa. La pluja que augmentava d'intensitat i la boira que ens envoltava ja en aquell moment no ens deixava veure el nostre entorn i no teníem cap altra referència. Vam inspeccionar els dos senders; el de la dreta, més pla i el de l'esquerra costerut però més fressat. Vaig deduir que el primer seria una altiga pista convertida en sender pel poc ús al llarg dels anys i el segon una mena de drecera. Probablement s'ajuntaven més amunt.

Vam agafar el segon, sota una pluja cada cop més intensa. El sender relliscós ascendia per la muntanya força dret i la boira no ens deixava veure en quina direcció. Tan sols podíem intuir que anàvem més o menys cap al nord, que era on volíem anar.

Més amunt, finalment, vam desembocar a una carena per on circulava una pista en molt mal estat, probablement el camí que havíem deixat abans. El vam seguir a l'esquerra pensant que de seguida començaríem a descendir. Però, en comptes d'això, ens vam trobar amb una altra bifurcació, sota una pluja, ara sí, forta i insistent.

Vam inspeccionar els dos senders, i de nou vam escollir el de l'esquerra. No teníem cap tipus de referència més que veure quin camí estava més fressat, i tots dos ho estaven per igual. La mena de pista que vam seguir avançava per la carena. Jo sabia que si el camí aviat no començava a descendir, volia dir que no era el camí correcte. Vam caminar durant força estona per aquest sender, o podria dir riu? A vegades semblava que començava el descens però de seguida tornava a pujar.

I quan més necessitàvem trobar algú que ens digués el camí, ningú apareixia. Tothom s'havia esfumat!

Al cap de mitja hora vam decidir que era evident que aquell no podia ser el camí. Probablement estàvem avançant per la part alta de les muntanyes cap al nord-oest, quan havíem de descendir cap al nord. Ens quedaven unes 3 hores de llum. Calia desfer el camí fins a la darrera bifurcació i provar l'altre sender. Si en una estona no vèiem amb evidència que el sender descendís, havíem de desfer camí fins a Baruppu, el darrer poble que havíem visitat. Aquesta perspectiva no ens feia cap gràcia, afamats com estàvem, cansats i amb els peus absolutament xops de caminar per un bassal constant.

Abans de provar el segon sender, encara sota la pluja, vam menjar, sense pràcticament aturar-nos, unes llesques de pa que ens van saber a menja exquisida, i després ens vam endinsar pel sender que era la nostra darrera oportunitat. A vegades evident i a vegades quasi menjat per la vegetació, vam avançar pel corriol que en uns minuts va començar a descendir de forma decidida.

La pluja va començar a afeblir-se i la boira es va començar a obrir, animant-nos a seguir endavant. Més avall vam sentir sorolls de civilització sota nostre, al fons de la vall: un gos bordant, un gall cantant... Havia de ser Pulu Pulu, el nostre destí! La Gemma va exclamar: "És el primer cop que m'alegro de sentir el cant d'un gall..." (cal tenir en compte que fins ara aquests animals tan sols ens havien servit de despertador a les 4 de la matinada).

De sobte ens vam trobar amb els primers humans de la tarda, un senyor gran i dues nenes; pronunciant quatre paraules en indonesi vam constatar que avançàvem pel bon camí i que ells anaven a Baruppu a celebrar el sopar de Nadal amb la família! Ens va semblar esperpèntic. Nosaltres tan sols desitjàvem trobar un sostre on refugiar-nos i un plat calent i, quan la boira per fi ens va deixar veure el poble de Pulu Pulu, ens vam dirigir a la primera casa amb cara i ulls que vam trobar.



Ens va rebre el cap de la família, que de seguida va entendre els nostres gestos de "dormir" i "menjar". Ràpidament ens va preparar un cafè i van estendre un matalàs davant del... televisor. Ens esperava una nit de Nadal ben surrealista, menjant arròs, verdura i pollastre i contemplant amb la família telenovel.les xunguíssimes xineses i indonèsies fins a les tantes. La Gemma i jo ens moríem de son i cansament però no volíem fer el lleig a la família i aguantàvem com podíem. Almenys teníem on descansar, estàvem secs i calents i havíem sopat.



La família es va mostrar acollidora però distant. Ens intents de xapurrejar 4 paraules en indonesi per trencar el gel no van funcionar i tot plegat va fer que fos una vigília de Nadal ben diferent al que estem acostumats.



El matí de Nadal es va llevar amb música pop indonèsia sonant per uns altaveus a un volum atronador. Vam haver d'esmorzar sota aquell infern sonor (posat en el nostre honor!) i de seguida vam marxar d'aquell casalot, no sense abans haver pagat el preu convingut i havent-nos acomiadat de tota la família, entegant un paquet de tabac al cap de la família en senyal de gratitud..

El dia de Nadal vam caminar sempre avall en direcció a Sapan. Per sort havíem portat roba de recanvi i caminàvem secs. Poc a poc el sender es va fer camí i el camí pista, en un entorn cada cop més poblat i de nou en una vall esquitxada de camps d'arròs inundats. A Sapan, després de caminar durant 3 hores i després de negociar amb varis conductors de motos, vam trobar un conductor que portava el seu bemo a Rantepao.




A bord d'aquell vehicle vam dir adéu a aquella regió de funerals i tombes, de camps d'arròs disposats en cascada, d'aventures sota la pluja i d'una nit de Nadal gens habitual, però amb un somriure a la cara.